Dues identitats pintades entre retalls de colors

El Mohammed Er Rabehy de setze anys agafa un llapis d’on pot i es posa a dibuixar allò que sent, la dura realitat que viu i que li fa vessar llàgrimes nit rere nit. Aquesta és la seva expiació de la realitat, plasma al paper emocions que sent, però mira el dibuix i no hi ha figures reconeixibles: no sap què són, encara no és conscient que està fent art abstracte. I no ho sabrà fins al cap d’uns anys.

Va arribar fa uns dies al centre de menors d’Amorebieta-Etxano, al País Basc, guiat per la policia. Aquell lloc és ple de nois com ell, potser una trentena, que somiaven, que ja han deixat enrere l’adrenalina del llarg viatge i comencen a viure un malson. Perquè no poden fer-se enrere: estan sota la tutela de la Diputació del País Basc. Els pares i els tres germans de Mohammed Er Rabehy són molt lluny; més de 600 quilòmetres (i el mar Mediterrani) el separen de casa. 

Un divendres del mes de juny de 2006 va aconseguir complir el seu desig: marxar del poble, Ouled Yakoub, al sud del Marroc, i anar frontera amunt, a l’Europa on esperava poder millorar la seva vida i la de la seva família. A casa eren sis, el pare, l’únic que treballava, feia de jornaler. "Jo feia secundària, tenia setze anys i els meus pares feien tot el possible perquè seguís estudiant per tal que tingués una vida millor, però jo m’adonava que fins que jo no pogués col·laborar encara hauria d’esperar molts anys si volia anar a la universitatˮ, explica Er Rabehy. Han passat 18 anys des que passava les hores dibuixant en aquell centre de menors del País Basc; ara té 34 anys, una dona i un fill petit, i ha entès el que tants anys enrere el motivava a passar-se hores i hores plasmant gargots i línies en blocs de paper: estava connectant amb el seu subconscient, buscava emocions, un equilibri entre d’on venia i on era.

Un equilibri que necessita per expressar-se artísticament, per buscar a cada quadre la seva identitat, que està dividida entre dos països. "La meva inspiració són emocions", indica, i això és el que vol que el visitant trobi quan contempli l’obra que mostra al Centre Cívic Onyar de Girona, que acull fins al 29 de febrer l’exposició Retalls de natura, una selecció de quadres que ja va presentar l’any passat al Centre Cívic Ter, i que el març també es podrà veure al Centre Cívic de Sant Narcís de la capital gironina.

El seu estil és el collage, que crea mitjançant una tècnica mixta i colors que fa ell mateix amb pigments naturals. La base pot ser d’algun material aprofitat, com cartró o fusta, on hi posa retalls de paper blanc que ha anat cobrint de colors, inspirats per la geografia de la Garrotxa, però també per les barreges cromàtiques del país que el va veure néixer. "Parteixo d’una idea, però com que no ho apunto enlloc me n’acabo oblidant una mica", reconeix. Tot el projecte és un món creatiu: quan cobreix el paper de colors, ha de deixar que s’assequi, un procés que pot allargar-se diversos dies. "Quan s’asseca, el resultat és completament diferent de com quedava al principi, i molts cops el resultat m’acaba sorprenent a mi mateix, per això no m’agrada deixar-ho escrit, seria repetitiu i poc natural, m’agrada fer un aprenentatge continuat", sosté. Antoni Tàpies, Paul Klee i Jackson Pollock són alguns dels seus referents artístics.

De sota el camió al vaixell

Mohammed Er Rabehy no s’ha penedit mai de la decisió que va prendre. Era jove, no tenia res clar i volia ajudar els seus pares i tenir un futur propi. La idea de marxar nord enllà va acudir-se-li durant quinze dies de vacances de l’institut. "Havia anat a treballar a Tànger, al nord, amb el meu oncle perquè tenia una botiga, i allí, després de plegar, anàvem a fer un te amb un amic que també treballava a la botiga i vèiem cotxes de luxe i gent que vivia bé, i pensàvem que nosaltres també volíem ser com ells", diu. Sabien que, com que eren menors d’edat, l’única manera de marxar era per la via il·legal. Se’ls va posar entre cella i cella creuar la frontera. Una primera aventura acabava de començar. 

Durant els dies que van estar treballant feien intents de colar-se al port a través dels baixos de camions que carregaven mercaderies dins els vaixells que travessaven el mar fins a Espanya. Els anaven descobrint, però l’endemà ho tornaven a intentar. Ell durant aquells dies vivia amb l’oncle, i com que tornava de matinada i brut, va acabar-lo enxampant. "Ho va dir als meus pares i ens vam enfadar: vaig acabar dormint al carrer durant mesos i mendicant", explica. Durant aquell temps es va dedicar en cos i ànima a complir el propòsit de creuar la frontera. "Ho fèiem nit i dia", reconeix.

Mentre vivia al carrer va conèixer un matrimoni de Celrà que hi havien anat a fer turisme i amb els quals va establir una relació d’amistat gràcies a la mica de francès que parlava. Dos dies després, el seu desig va ser complert: ningú els va enganxar quan es van posar als baixos d’un camió, i un cop al vaixell, van amagar-se al sostre, i van poder arribar sense ser detectats fins a Algesires. 

«Allà va començar la segona aventura: quan vam ser al port vaig començar a cantar d’alegria, tenia l’adrenalina a dalt de tot», rememora, somrient. Però els dos menors estaven sols i amb una mà a cada butxaca. El següent pas va ser parlar amb gent del carrer per saber on podien anar. "Ens van dir que al País Basc hi havia un bon sistema d’acollida i va ser el nostre objectiu". Dit i fet: "Vam pujar d’amagat en un autobús en un espai per a maletes que hi havia al darrere, fins que el conductor ens va enganxar a l’altura d’un poble de Màlaga, i ens va fer baixar". Allí, després de sortir de l’autopista, van començar a tocar timbres de cases. "M’agradaria recordar-me’n del poble on vam anar, perquè tothom va ajudar-nos molt: ens van donar menjar i aigua, ens vam poder rentar i ens van dur fins a una església", recorda. Allí els van dir que no els podien acollir però que els pagarien els passatges fins al País Basc, com ells desitjaven. I així fou. Un cop allà van anar a la primera comissaria de policia que van trobar, i els van dur al centre de menors Amorebieta, on Er Rabehy va passar-hi dos mesos molt durs. El dibuix li permetia no pensar: "Dibuixava sense dibuixar". Amb tot, assegura que rebia molt suport dels educadors: "Em deien que no em preocupés, que tot s’acabaria posant a lloc".

Els seus pares van saber que havia vingut a Espanya perquè ell els va trucar per explicar-los-ho. "La meva mare des de llavors té diabetis, va tenir un gran disgust», comenta. Parlava cada setmana amb ells, «són lluny però mai hem perdut el contacte", explica: "Sempre han sigut el meu timó, quan ets jove necessites referents i jo he tingut molta sort, a banda que jo ara sóc pare i no sé què hauria fet en el seu lloc". 

Llavors van dur-lo a un pis de Bilbao on va començar a estudiar: va aprendre la llengua i va començar un curs de lampista. "Va ser un canvi impressionant cap a millor, però em costava molt relacionar-me amb la gent perquè no tenia cap base de castellà, i passava moltes hores fent dibuixos amb el boli o un llapis, encara no entenia que l’abstracció em connectava amb el meu subconscient, era l’única manera que tenia de fer passar quatre o cinc hores i no pensar en res i al mateix temps de carregar les piles". Va perdre la relació amb el company amb qui havia creuat la frontera. 

Durant aquell temps, però, va recuperar el contacte amb el matrimoni de Celrà que va conèixer al Marroc, i fins i tot el van anar a veure al centre on s’estava. 

Dos anys després, amb la majoria d’edat, va haver de deixar el centre. En veure’s altre cop sense recursos, va acudir al matrimoni gironí per demanar-los ajuda: "Van acollir-me a casa seva durant un any a Celrà, per mi són com uns pares, i gràcies a ells em vaig introduir al món de l’art", indica. Va ser llavors quan va ser conscient que havia estat dibuixant art abstracte. 

Al cap d’un any es va traslladar a Olot, on viu des de fa uns 10 anys. Ha treballat en diversos àmbits, des del món de l’obra fins a l’hostaleria. Ara en fa tres que és comercial. Mai ha deixat de treballar, però tampoc ha deixat l’art de banda. Quan va començar a viure sol ja va adaptar-se el pis com un taller. "Només vaig deixar la cuina i l’habitació", diu rient. Sempre ha pintat, buscant la manera de plasmar aquest equilibri de mons que el fan ser ell. 

No es considera artista: "És una paraula molt complexa", diu. Amb tot, està molt content de les exposicions que té programades enguany a Girona. A més, durant el març també participarà amb un parell de quadres en dues exposicions col·lectives a Bescanó i Vilablareix. Durant la seva trajectòria ha exposat en diversos emplaçaments, com la Galeria Les Voltes d’Olot (2017), el castell de Montesquiu (Barcelona, 2019), l’Espai 22 de la Llibreria 22 de Girona (2020) i el palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses (2020), entre altres.

"Mai m’hauria pensat, si m’ho haguessin preguntat fa 10 o 15 anys, que em podria dedicar a l’art. Bé, no puc viure’n, però he anat fent de forma autodidàctica i ho faig per mi", assegura. "La meva identitat són les meves vivències perquè jo no puc renunciar al lloc on he nascut, on tinc els meus pares, però tampoc puc renunciar al lloc que m’ha fet com soc, on he fet la meva vida i he fet realitat els meus somnis, on tinc un fill, amics i on he conegut la meva dona. Als meus quadres sempre intento trobar un equilibri. Això és la meva pintura", conclou.

Subscriu-te per seguir llegint