Una mirada gironina a l’arbre de la xocolata

«Intento treballar per la via de la fascinació, d’allò positiu, i no hi ha res més fascinant ni positiu que la xocolata, que ens pot posar de molt bon humor». La xocolata, en realitat l’arbre del cacau, és l’element al voltant del qual la periodista gironina Yana Marull (1969) ha bastit el seu últim llibre, El árbol del chocolate (Edelvives), una novel·la juvenil d’aventures, il·lustrada per la mateixa autora, que a més persegueix divulgar la biodiversitat de l’Amazònia i conscienciar els seus lectors de la necessitat de preservar-la. Aquest volum és un pas més en la carrera de Yana Marull com a divulgadora mediambiental, activitat a la qual es dedica després d’haver treballat molts anys d’informadora a Andorra, Girona, Equador, Veneçuela i el Brasil. 

Yana Marull viu des del 2019 a Berlín, ciutat a la qual va arribar després de gairebé vint anys al Brasil, bona part dels quals exercint de periodista. A la capital alemanya col·labora entre d’altres amb l’ONG brasilera Rioterra, que té en marxa al país sudamericà diversos projectes de reforestació, de suport i formació en comunitats rurals, i de divulgació mediambiental.

La feina de Yana Marull amb l’ONG consisteix d’una banda a «intentar obrir portes a Europa» i connectar amb institucions internacionals i de l’altra a divulgar i conscienciar sobre la riquesa mediambiental de l’Amazònia i la necessitat de preservar-la. Això segon ho fa tant a Alemanya com al Brasil: «Vaig a escoles i tant allà com aquí plantejo coses similars, estendre ponts, crear consciència que l’Amazònia està bé i que és un lloc que val la pena per la seva gran riquesa... Tot plegat, és clar, depenent de les edats dels joves als quals t’adreces, que és el gran condicionant», explica en conversa telefònica des de Berlín.

Després de tants anys vivint al Brasil, Yana Marull no hi perd la relació: «Menys durant la pandèmia, procuro anar-hi cada any. Intento fer-hi alguna cosa amb els meus llibres, i també alguna feina en algun projecte a l’Amazònia». Recentment hi va ser per presentar El árbol del chocolate en algunes comunitats rurals de la Reserva Extractivista Cazumbá, situada a l’estat d’Acre, prop de la frontera amb Perú i Bolívia. Aquestes reserves són, segons comenta, «una mena de parcs naturals gegantins, amb àrees en les quals hi ha poblacions tradicionals dedicades sovint al cautxú o a l’agricultura». És en aquestes comunitats on Marull centra la seva activitat quan torna al Brasil. 

De periodista a divulgadora

Yana Marull Drews va néixer a Alemanya de pare empordanès i mare alemanya. Quan tot just havia fet un any, la família es va traslladar a Catalunya, i després de viure en diferents indrets es va acabar instal·lant a Sobrestany, un nucli de Torroella de Montgrí.

Va estudiar la carrera de Ciències de la Informació i quan la va acabar, el 1992, se’n va anar a treballar a Andorra, a Informacions Diari. Però l’any següent el diari va tancar, i Yana Marull va tornar a casa, on va trobar feina al Diari de Girona, dedicant-se a la informació comarcal. Persona molt inquieta i activa i interessada des de sempre per les qüestions socials, es va implicar en el projecte Fotògrafs per la Pau, que des de Girona va impulsar iniciatives per aconseguir material per als periodistes que continuaven treballant a Sarajevo, la capital bosniana llavors assetjada per les tropes sèrbies.

L’any 1995, Yana Marull va decidir fer un canvi radical i se’n va anar a l’Equador, on va continuar treballant com a periodista, però per lliure: «Per a mi va ser la porta d’entrada a Llatinoamèrica i el primer contacte amb aquesta naturalesa tan gran, intensa i rica, amb cultures que tant s’hi relacionen i amb la pobresa i la desigualtat social que imperen a gran part de la regió».

Un any després se li va presentar la possibilitat d’anar a Veneçuela amb el seu company, Raymond. El 1997 va començar a escriure per a l’agència de notícies France-Presse (AFP) i el 2000 es va traslladar al Brasil, primer a Sao Paulo i després a Brasília (2005), un país que va trobar en un moment de gran efervescència política i social i en el qual va acabar d’entrar en contacte amb l’Amazònia: «És el bosc tropical més gran que queda al món, on hi viuen moltíssims pobles indígenes mil·lenaris i hi ha encara terres inexplorades i poblacions que viuen sense cap contacte amb altres societats. Totalment aïllats. Si l’Amazònia fos un país, seria el setè més gran del món, després d’Austràlia!». Segons Yana Marull, a més, l’Amazònia «té una implicació gegant per a la salut del planeta, sense comptar la seva biodiversitat, la més gran varietat de plantes i animals del món. Hi ha un interès arreu per aquest gran bosc. Sobre aquests temes en vaig escriure durant anys».

L’espurna que acabaria provocant que Yana Marull deixés l’activitat periodística per centrar-se en la divulgació mediambiental té a veure precisament amb l’Amazònia, i amb un dels seus dos fills: «Un dia tornava d’un reportatge a l’Amazònia i, com sempre, havia fet fotos per poder-ho compartir a casa. I el meu fill gran em va demanar que anés a l’escola a explicar-ho als seus companys. Uf, vaig pensar. Els nens eren força petits, i jo una periodista acostumada a escriure per a adults. Em va semblar un projecte suïcida, creia que no hi hauria manera de comunicar-m’hi. Però el meu fill estava decidit, de manera que vaig haver d’acceptar». Amb la voluntat de fer-se entendre entre la mainada, Yana Marull va començar a «fer molts dibuixos per explicar aquests temes que ni els adults entenen: canvi climàtic, biodiversitat, etc. I contra totes les meves previsions, l’experiència va ser un èxit total: els nens es van interessar moltíssim, i ho van entendre tot sense problema. I a més va ser un hit amb els professors del centre, perquè no tenien eines per treballar sobre aquests temes».

Marull va visitar altres escoles amb aquella proposta, de la qual en va néixer el seu primer llibre, Rios que voam (2014), que en realitat era el material d’un projecte de recerca científica i educació ambiental. Des de llavors ha publicat també els llibres il·lustrats Uma aventura no pantanal (2016) Descobrindo o mar (2018) El último jaguar de la sabana (2018) i Els rius voladors (2021), a més de material de divulgació i de formació de professors i alumnes en col·laboració amb diverses entitats. I ha deixat l’activitat periodística per centrar-se en aquests llibres i publicacions i en altres iniciatives de divulgació de l’entorn natural i conscienciació sobre la necessitat de la seva preservació.

Bona part del missatge de Yana Marull sobre l’Amazònia és optimista, tot i els evidents problemes de deforestació i altres que pateix: «Sí que té problemes, és clar, però encara és el bosc tropical més gran del món i hi ha camins per millorar, i precisament per això és important obrir-se, donar-ho a conèixer, que hi hagi aquesta consciència de la necessitat de preservar-lo». El mateix missatge optimista que traspua El árbol del chocolate, aquella fascinació de la qual parlava en l’inici d’aquest reportatge: «Aquests dies que era allà presentant el llibre encara me’n recordava de la increïble alegria que em va suposar anar un dia passejant pel bosc i trobar-hi un arbre del cacau salvatge».

El árbol del chocolate és una novel·la de 126 pàgines que explica el viatge de tres joves amics (Liberina, Castor i Flinis) i el seu gos fins al cor de l’Amazònia per trobar-hi l’arbre del cacau: «Aconseguiran trobar un arbre entre 400.000 milions en la selva més gran del planeta?», es pot llegir en la contraportada. L’objectiu del llibre, al marge de proporcionar una bona estona al lector és, segons Yana Marull, donar a conèixer un arbre tropical «d’enorme importància cultural i mediambiental». En aquest sentit, assenyala que «és un llibre que em sembla que té moltes possibilitats, sobretot a les escoles, perquè és molt dinàmic i m’ha obligat a fer una mena de màster en ritme narratiu», apunta. Precisament per això està intentant que sigui traduït al portuguès i a l’alemany.

La promoció d’aquest llibre i la feina per a l’ONG centren ara mateix l’activitat de Yana Marull, encara que ella mateixa assegura que «tinc diversos projectes pendents». Un dels últims que ha portat a terme, per cert, no té res a veure amb l’Amazònia, però sí amb l’entorn natural: «He il·lustrat un conte d’un autor alemany sobre esquirols. Els editors, de Berlín, van veure el meu treball a través de les xarxes, els va agradar, m’ho van demanar i ens vam entendre». De fet, confessa que «cada cop passo més temps pintant. M’agrada fotografiar animals i plantes al jardí o al bosc, i pintar-los». 

Subscriu-te per seguir llegint