«Espanya és un país africà, hauríem de treure'n profit»

Guerres, crisis mundials, conflictes transfronterers, pandèmies... En els últims anys, les qüestions d’escala internacional han estat molt presents en les nostres vides, i també la urgència per entendre-les. Per això, avui més que mai valen el seu pes en or les anàlisis que aporten experts com Yago Rodríguez (Burgos, 1995). Al seu canal de Youtube Cosas militares (542.000 subscriptors), la seva revista digital The Political Room i les seves freqüents aparicions en mitjans, ofereix claus geopolítiques i mirada àmplia sobre notícies que ens assalten diàriament des de llocs remots.

Vivim temps convulsos. Té aquesta sensació?

Si mirem la superfície, el mar sembla agitat, però si descendim a les profunditats, el món el continua movent el que jo anomeno el cicle connector, que és un continu intercanvi de persones, mercaderies, idees, invents, capitals... Això és així des de fa segles, però avui s’ha accelerat. El món és més canviant que mai i els països necessiten avançar-se més ràpid als seus competidors. Perquè hi ha una llei que mai falla: qui colpeja primer colpeja dues vegades.

Qui ho està sabent veure?

L’exemple paradigmàtic és la Xina, que avui controla tota la cadena logística de les terres rares, des dels jaciments fins al producte acabat. Fixi’s, Austràlia té alguns d’aquests minerals, però per explotar-los ha de portar-los en vaixells xinesos a refineries xineses. Si Pequín decideix demà jugar amb l’oferta dels materials amb què es fan els telèfons intel·ligents o les plaques solars, podrà fer-ho, som a les seves mans. I hi ha una cosa més de la qual no es parla.

Expliqui-ho.

La Xina està venent arreu del món, de vegades a preu de dúmping, escàners portuaris. Així, està colant la seva tecnologia en els sistemes que registren tot el que passa pels ports del planeta sencer: els contenidors, les mercaderies, el seu origen, el seu destí... És una informació crucial per al món que ve, i la tindran gratis.

En el seu llibre crida l’atenció sobre un altre element estratègic del qual tampoc no es parla gaire: els cables submarins.

El 90% del trànsit d’internet circula per una xarxa de cables que passen per llocs molt concrets. Tenir-los controlats o disposar-hi d’accés segur és decisiu. La 229 Brigada de Submarins russa es dedica, entre altres coses, a sabotejar-los. Hi ha un vaixell rus que, cada cert temps, fondeja en un punt de l’Atlàntic, punxa el cable que uneix les Canàries i la Península Ibèrica, l’espia, i se’n va. Arribat el cas, podria tallar-lo, i tallaria la nostra connexió a la xarxa. I això passa a molts oceans del món.

La globalització ens va fer creure que el planeta cap en una mà, però vostè afirma que la geografia continua condicionant el nostre destí.

Sí, i això es veu molt clar en països com el nostre. Espanya és un país africà, però no volem veure-ho. El nostre passat i la nostra geografia ens uneixen a la regió amb més hores de sol del planeta, on millor es poden explotar les energies renovables i on avui viuen 800 milions de persones, i que en seran 1.600 en pocs anys. Espanya hauria de ser present en les polítiques, els organismes i les narratives africanes, però no ho fem. És un error. Pensem que l’Àfrica només porta problemes, però també ofereix oportunitats, les hauríem d’aprofitar.

Dona molta importància a les grans ciutats en el panorama geoestratègic mundial. Com veu Barcelona?

Les ciutats són avui els grans connectors del món, i el lubricant que les mou és l’intercanvi d’idees, persones, béns, tecnologia... Barcelona té una situació geogràfica privilegiada, pròxima a França i Itàlia, hauria d’aprofitar el seu potencial com a centre logístic, però no té un gran port de mercaderies. València sí, i això li dona avantatges. Després hi ha factors que no solen estar en els debats, però que són importants. Per exemple, poca gent sap que una de les principals fonts del PIB d’Andalusia és el sector aeronàutic perquè té dos centres d’Airbus. Londres és una potència financera. Barcelona hauria de tenir alguna cosa exclusiva per oferir.

S’han complert dos anys de guerra a Ucraïna. Què li crida l’atenció?

La voluntat de les dues parts per acceptar tantes baixes. Si el 2022 em diuen que una societat europea tindria 100.000 morts i 200.000 ferits sense que passés res, no ho hauria cregut. Qui guanyarà? Si els EUA retiren el seu suport a Kíiv, Ucraïna no aguantarà. Si el manté, a la llarga pot vèncer, perquè la tecnologia militar occidental acabarà superant la russa. Aviat, les fàbriques de munició russa estaran a l’abast dels drons ucraïnesos. Si Ucraïna resisteix, pot guanyar, però ha d’assumir que una quarta part de la seva població de 25 a 50 anys morirà o quedarà malferida.

La pròxima dècada del planeta dependrà de qui guanyi les eleccions als Estats Units?

Més que de qui, de com actuï. Amb Biden, tot continuarà igual, però si perd, no sabem quin Trump arribarà a la Casa Blanca. Si és el del 2016, no hi haurà grans sorpreses, perquè tampoc n’hi va haver en el seu primer mandat. Però si decideix negociar amb els russos o retirar el seu suport a Ucraïna, la reputació de Washington davant del món quedarà greument malmesa. I això és molt important per als aliats asiàtics que tenen la Xina per veïna.

El preocupa el futur del món?

No gaire. Ara som al pic d’una onada, però les aigües es calmaran. La cosa grossa arribarà més endavant amb Taiwan. El Partit Comunista Xinès ha dit que el 2050 celebrarà la unificació del país, i acostuma a complir els seus plans. A mesura que ens acostem a aquesta data, la tensió augmentarà.

I Espanya?

Acabarem vivint un xoc militar fort amb el Marroc. Rabat no ha renunciat a la idea del Gran Marroc que inclou Ceuta, Melilla i les Canàries. De fet, aquest somieig s’ensenya a les escoles i el defensa la corona alauita. La debilitat que Espanya ha mostrat des de l’any 2000 els farà creure, més aviat que tard, que és possible. Només els oferim pastanaga, mai bastó, i aquest és un missatge perillós.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint