Les promeses (in)complertes de la pandèmia

Més enllà del drama humà que va causar la malaltia -121.760 morts i gairebé 14 milions de persones contagiades-, la irrupció de la covid a Espanya a principis del 2020 va treure a la llum un sistema sanitari i de control d’epidèmies manifestament deficitari per fer front a una pandèmia com la que vam començar a viure fa quatre anys. De sobte, vam descobrir que no hi havia mascaretes per protegir la població, ni els metges i infermers tenien epis per treballar als hospitals, ni hi havia protocols per atendre el drama que s’estava vivint a les residències.

En aquells mesos d’angoixa i aplaudiments als balcons al personal sanitari, es van llançar multitud de promeses per millorar els sistemes de resposta a una emergència sanitària i corregir els errors que sens dubte s’estaven cometent. El Congrés va arribar a aprovar, el juliol d’aquell any, un Dictamen que, en l’àrea de salut pública, contemplava 70 mesures molt concretes.

Quatre anys després, l’anàlisi d’aquelles promeses dóna un saldo decebedor. Tots els professionals dels sectors afectats reconeixen que avui estem millor que aleshores per fer front a una situació similar, però recorden que moltes d’aquelles propostes gairebé no han passat de la declaració d’intencions.

1. «Auditarem la gestió de la pandèmia»: Una de les primeres promeses que va llançar el Govern després de declarar l’estat d’alarma el 14 de març del 2020 va ser la de sol·licitar una avaluació externa de la gestió que s’estava fent de la pandèmia per aprendre dels errors i corregir-los de cara al futur. Finalment, aquesta avaluació es va encarregar el setembre del 2021 i es va presentar el 21 de desembre del 2023.

Es tractaria, doncs, d’una promesa complerta. Tot i això, les seves conclusions destrossen qualsevol invitació a la complaença. L’auditoria denuncia que la descoordinació, la manca de material sanitari de primera necessitat i l’absència de protocols d’actuació clars que hi va haver al principi de la pandèmia expliquen que Espanya fos un dels països amb més mortalitat a la primera onada.

Tot i que aplaudeixen les actuacions que es van fer bé -com la campanya de vacunació, la creació d’un «ordre únic» i la comunicació contínua que hi va haver entre el Govern i les comunitats autònomes-, els autors de l’informe criden l’atenció sobre 72 mesures que segueixen sense aplicar-se, com ara «elaborar un pla de resposta davant d’emergències sanitàries», «modificar les lleis que emparen les actuacions en crisis sanitàries» o «reforçar els recursos humans de la salut pública».

«Els problemes estructurals del nostre sistema sanitari continuen sent els mateixos. La sensació que ens queda és que no hem après de l’experiència», conclou l’economista Rosa María Urbanos, una dels quatre coordinadors de l’informe, que es lamenta de la poca atenció política i mediàtica que l’auditoria ha tingut.

2. «Millorarem els sistemes de detecció i gestió d’emergències sanitàries»: Les declaracions de Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, pronosticant el febrer del 2020 que Espanya no tindria «més de dos o tres casos de covid» componen un dels passatges més lamentables, a nivell de gestió, de la pandèmia. El tsunami de contagis que va arribar després va deixar en evidència que els sistemes d’alerta havien fallat i des del primer moment va quedar clar que calia millorar-los.

Durant les onades successives, els mecanismes de detecció de brots vírics es van anar assajant i afinant -des de l’anàlisi d’aigües fecals al seguiment de cerques a internet-, però va quedar pendent dotar el país d’estructures més sòlides per anticipar-nos a situacions d’aquest tipus. Aquesta tasca, si bé està en marxa, continua pendent de culminar-se. 

El gener del 2024, el Govern central va treure a consulta pública el reial decret per crear una Xarxa Estatal de Vigilància de Salut Pública, que encara està pendent d’aprovació. I també està en tramitació parlamentària l’Agència Estatal de Salut Pública, organisme cridat a ser la principal eina per prendre decisions en una hipotètica pandèmia.

Quatre anys no han estat suficients per activar aquests mecanismes? «Els aprenentatges es produeixen quan hi ha prou calma per fer una anàlisi que ens permeti aplicar-los», respon Javier Padilla, secretari d’Estat de Sanitat, que promet: «Aquesta serà la Legislatura de tancar els aprenentatges que teníem pendents».

De moment, el Govern no té avui les eines legals que va fer servir el 2020 per confinar el país, després que el Tribunal Constitucional declarés «inconstitucional» el segon estat d’alarma. Una altra tasca pendent de resoldre.

3. «Reforçarem el sistema públic de salut»: En els mesos més durs de la pandèmia, des dels balcons es van llançar aplaudiments i elogis al personal sanitari, que va ser qui es va tirar a l’esquena la gestió d’aquesta tragèdia, i des de les tribunes es van pronunciar promeses de millora de les seves condicions de treball, que ja eren molt deficitàries abans de l’arribada del coronavirus. El Dictamen de mesures sobre la covid aprovat pel Congrés és clar quan demana: «augmentar els recursos destinats al Sistema Nacional de Salut», «reforçar amb caràcter urgent l’Atenció Primària», «establir models retributius als professionals sanitaris que els garanteixin un nivell de vida digne» i aplicar un «increment significatiu de llits hospitalaris de gestió i titularitat pública».

«Encara que la gestió de la Sanitat és autonòmica i la situació varia a cada Comunitat, cap d’aquestes promeses s’ha complert amb caràcter general», denuncia Marciano Sánchez Bayle, president de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, que adverteix: «Aquest incompliment ha estès entre els professionals un sentiment de frustració i abandó. Estan molt més desmotivats que fa quatre anys». 

La comparació dels indicadors sanitaris actuals i previs a la covid no dóna un resultat semblant a les promeses de millora que es van fer aquells mesos. Entre el 2019 i el 2022, el percentatge de PIB destinat a salut pública ha passat del 6,45 al 7,30% (encara per sota del 8,2% de la mitjana de l’Eurozona); la ràtio de llits hospitalaris instal·lats per cada 1.000 habitants amb prou feines ha crescut (va passar de 3,24 a 3,25); i el temps d’espera perquè t’atengui el teu metge de capçalera ha passat de 5,8 dies a 9,12 dies. S’entén que, segons el Baròmetre de Salut, el percentatge d’espanyols que creu que el Sistema Nacional de Salut funciona bé hagi caigut en aquests anys del 72,1% al 57,6%.

4. «Millorarem els protocols d’actuació a les residències»: El sentiment de desemparament que va niar als centres de gent gran els mesos més durs de la pandèmia, a la vista del nombre creixent de morts i de la manca de protocols d’actuació, va cridar l’atenció sobre aquests serveis assistencials i va posar sobre la taula la urgència per millorar-los.

En aquests anys, a nivell estatal i autonòmic s’han posat en marxa diverses iniciatives, com el pla aprovat pel Govern central el juny de 2022 per posar fi a les macroresidències i fomentar la creació de centres més petits -en la pandèmia, els més grans índexs de contagis i defuncions es van donar als grans locals-; o l’ajut de 500 euros aprovat pel Govern de la Generalitat a finals del 2023 per facilitar l’accés de les persones grans a les places de residència en algun dels 1.000 centres que hi ha a Catalunya.

«Però el sistema continua patint un greu problema: l’infrafinançament», adverteix Cintia Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials. L’informe d’avaluació de la pandèmia crida l’atenció sobre la necessitat d’integrar els serveis d’atenció primària als centres de gent gran. «Això no passa per medicalitzar totes les residències, sinó per millorar l’atenció mèdica que els centres de salut ofereixen als residents, i encara no s’ha aconseguit», recorda Pascual.

5. «Prestarem més suport a la ciència i la investigació mèdica»: La covid va fer que la investigació biomèdica cobrés un protagonisme que mai abans havia tingut. De fet, si la pandèmia va poder ser doblegada tan ràpid, va ser gràcies als científics que van descobrir la vacuna contra el SARS-CoV-2 en temps rècord. Què queda avui d’aquelles promeses de donar més rellevància a la investigació científica a la societat i als pressupostos? La Llei de la Ciència, aprovada el setembre del 2022, marca l’objectiu de duplicar abans del 2030 la inversió de diners públics destinats a R+D. De moment, la despesa en ciència als pressupostos del 2023 és la més alta de la història: 3.991 milions d’euros. 

Tot i això, aquest impuls amaga un parany (i un risc): les inversions dels últims tres anys s’han vist beneficiades pels fons Next Generation, que no seran eterns. «El repte serà mantenir aquest nivell de despesa quan no comptem amb els diners europeus», adverteix Margarita del Val, viròloga del CSIC i una de les cares que més van ajudar a generar confiança en la «sortida científica» de la pandèmia els mesos més durs de la covid. La divulgadora prefereix veure el got «mig ple», però recorda: «Cal aconseguir que no es buidi, i que el gran talent científic que hi ha a Espanya no se n’acabi anant perquè no té expectatives de desenvolupament professional».

6. «Cuidarem la ferida emocional causada per la pandèmia»: Covid no és només sinònim de malaltia respiratòria. A la memòria de tota la societat hi ha quedat la petjada dels llargs mesos de confinament, por, mascaretes i aïllament social, que en molts casos s’ha traduït en quadres de depressió, ansietat i altres trastorns mentals. Les xifres parlen per si soles: l’any passat es van decretar a Espanya 600.000 baixes laborals per aquest tipus de malalties (un 50% més que el 2019) i es van suïcidar 4.097 persones (450 més que quatre anys abans).

En els mesos més durs de la pandèmia, entre les promeses que es van pronunciar amb més èmfasi, va destacar la d’atendre aquest dany emocional que s’havia afegit a la patologia respiratòria. Des de llavors s’han posat en marxa diverses iniciatives públiques, com el Pla d’Acció 2021-2024 de Salut Mental i Covid-19 que va aprovar el Govern central el 2021, o el que va posar en marxa la Generalitat aquell mateix any per prevenir els casos de suïcidi . Tot i això, a les consultes la sensació és d’impotència.

«Estem vivint un tsunami de trastorns mentals i aquests plans són insuficients, quan no són simples brindis al sol», denuncia Óscar Pino, vocal del Col·legi de Psicologia de Catalunya en al·lusió a figures com la del Referent de benestar emocional que opera als ambulatoris catalans des de fa dos anys. «La mesura va permetre incorporar 350 psicòlegs als centres de salut, però no donen l’abast i no tenen temps de fer teràpia amb els pacients», explica el facultatiu.

L’any passat es van crear 247 places de psicòlegs al Sistema Nacional de Salut. Són més que les 189 que hi va haver el 2019, però moltes menys de les que serien necessàries perquè el país arribés als estàndards europeus. «A Espanya hi ha 6,5 psicòlegs per cada 100.000 habitants, a Catalunya arribem a 9,5. Però la mitjana a Europa són 18, i als països escandinaus arriben a 60. I no ens hi estem acostant: avui es jubilen més psicòlegs a Espanya dels que entren en el sistema públic de salut», adverteix l’especialista.