Història universal, cop a cop, diari a diari

El gironí Josep Bosch, veterà periodista, ara jubilat, si és que un periodista arriba a jubilar-se mai del tot, ha dut la seva professió a la seva passió. O la seva passió a la seva professió, no queda clar. El cas és que les ha ajuntat totes dues, i mentre voltava pel món com a corresponsal de diferents mitjans, va aprofitar per aconseguir diaris antics. No qualssevol, que per alguna és periodista, sinó els que informaven d’algun fet clau en la història: un diari xinès que anuncia la mort de Mao, un d’anglès que dóna notícia de la fi de la Segona Guerra Mundial, o un periòdic birmà que informa del que fos que hagués passat a Birmània a saber quin dia de quin any. Per Josep Bosch, no n’hi ha prou de col·leccionar diaris, aquests han de tenir un valor informatiu i històric. Amb aquests requisits, ha format una col·lecció, poca broma, d’uns 23.000 diaris de tot el món, de totes les èpoques i en més de trenta idiomes, entre els quals, uns 3.600 referents a la Guerra Civil. «Bona part dels diaris de la meva col·lecció informen de canvis de règim en algun país del món. M’agrada la història i m’agrada el periodisme», assenyala Bosch, a tall d’explicació de la seva dèria. Nombrosos països d’Europa i Sud-amèrica han acollit exposicions de la col·lecció.

En uns temps en què els diaris de paper són rara avis, quan les tauletes i els ordinadors han substituït quasi per complet els vells periòdics, quan ja costa de veure imatge no fa gaire tan romàntica com algú amb diari a sota del braç, disfrutar de la col·lecció de Josep Bosch provoca una sensació semblant a la del professor Alan Grant quan visita el parc juràssic de la pel·lícula homònima.

Només d’arribar a casa d’en Bosch, observo a sobre la taula no un Tyrannosaurus Rex, però gairebé: un San Francisco Chronicle de 1944 amb una única paraula, en majúscules, en portada: «INVASION». És una edició especial de darrera hora del matí del mateix dia D, treta al carrer per a informar del desembarcament de les tropes aliades a Normandia. També un Hamburger Abendblatt que comunica la mort de Hitler. Alguns exemplars els ha aconseguit Bosch en subhastes, d’altres visitant arxius, llibreries de vell o antiquaris. Molts, en el mateix país on va anar a parar com a corresponsal. És el cas del diari xinès que informa de la mort de Mao, el Gran Timoner. «Només d’arribar a la Xina, vaig pensar ‘haig d’aconseguir diaris’. En volia de la mort de Mao, de la Revolució Cultural, etc. Tenia un contacte al ministeri, a qui li vaig emanar com obtenir-los, però m’anava donant llargues. Fins que al cap de tres anys, quan jo ja marxava de la Xina, em va dir amb qui em podia posar en contacte per comprar-ne». En un estil molt comunista i burocràtic, el diari xinès no comença dient «Mao ha mort», sinó una cosa així com «El Comitè Central del Partit informa que...».

Tot va començar a París

Però com comença a prendre forma una passió així? Com tantes coses en aquesta vida, la família hi va tenir a veure. «El meu avi era el ferrer de Celrà, i cada dia llegia el diari. Això em va quedar gravat», recorda el periodista. 

-Sí, molt bé, però: i això de col·leccionar?- insisteixo.

El primer diari que va comprar, no només per llegir-lo sinó per a guardar-lo, va ser un Correo Catalán de 1963, que guardava a sota del matalàs i va acabar perdent. Dels que conserva, el primer que va entrar a formar part de la col·lecció és un France Soir, comprat el maig de 1968 a París. Concretament, un exemplar del 27 de maig, amb textos i imatges de les revoltes estudiantils del Maig Francès. Va ser a partir d’aquest, que es va proposar buscar diaris que reflectissin esdeveniments històrics. El més antic que conserva és un diari anglès de...1670! Fins avui, que ha deixat de comprar-ne, prou feina té a conservar l’excel·lent col·lecció. 

La col·lecció anava creixent, l’arribada d’internet, que donava accés des de casa a antiquaris i llibreries, va facilitar la feina. Tant, que quan en Bosch vivia a Suïssa, va haver d’ubicar els seus estimats diaris al garatge de casa: a partir d’aquell dia, el cotxe va dormir al carrer. «No li va fer gaire gràcia, a la meva dona», admet. 

Va arribar un moment que va ser conscient que no podia mantenir la col·lecció en les condicions òptimes -els diaris antics són extremadament delicats, alguns dels que té fins i tot s’han hagut de reconstruir, «i en això m’hi he gastat molts diners»- així que va pensar fer-ne donació. 

Aquí ningú ho volia

Sembla fàcil que qualsevol administració s’interessi per una col·lecció tan magnífica, però no hem d’oblidar a quin país vivim. Com sol passar, la col·lecció d’aquest gironí ha sigut més apreciada a fora de Catalunya que aquí. La Generalitat ni tan sols va respondre a l’oferiment, a Girona «van estar set anys marejant la perdiu», i finalment va ser el ministeri de Cultura qui es va dignar contestar a la proposta de donar-los els diaris si els digitalitzaven. Des del ministeri van notificar-li que hi estaven interessats, però va arribar la crisi econòmica -no importa quina, a Espanya sempre hi ha crisis econòmiques- i es van tirar enrere. 

Va aparèixer Suïssa com a taula de salvació, si bé a diferència d’alguns polítics posteriorment, no per a «exiliar-se»: la fundació Martin Bodmer, amb seu a Ginebra, propietària d’una de les més grans col·leccions de documents del món, va adquirir els diaris que guardava el periodista gironí. Els mitjans de comunicació suïssos se’n van fer ressò, i van qualificar la col·lecció com a «extraordinària i única». Ja diuen que ningú és profeta a la seva terra. La Fundació Bodmer es va comprometre immediatament a condicionar la col·lecció d’en Bosch per a «garantir-ne la bona conservació». Ara, a casa seva en guarda només uns 150, perfectament conservats, que mostra orgullós als visitants.

- Mira, aquest- assenyala, traient de la seva funda un Mundo Obrero de 1938 amb un «¡Todos a las armas!» en portada.

Per fregar-s’hi el cul

De la Guerra Civil, quasi la joia de la corona, en podria tenir molts més, però un gran nombre va desaparèixer. La raó és molt prosaica, i Josep Bosch la deixa anar sense embuts: «amb els diaris s’hi fregaven el cul». En època de mancances, el paper de diari serveix per a moltes coses, no només per a embolicar el dinar.

- O aquest altre- i ara és el torn d’un Pravda de 1945 de quan l’Exèrcit Roig va entrar a Berlín, que titula en portada -tradueix el mateix Bosch- «Ha sigut un gran dia».

No deixa de cridar l’atenció com el mateix esdeveniment és tractat de manera diametralment oposada, segons la tendència del diari. S’observa molt en la Guerra Civil Espanyola quan, per exemple, el mateix dia, El Diluvio titula en portada «No pasarán» i La Vanguardia opta per un «Franco, Caudillo victorioso». O com dos diaris berlinesos informen de la construcció del mur de Berlín amb un «Apel·lem al món» que blasma de la paret que s’aixeca o un «Ha arribat el moment de defensar la integritat de la pàtria», que la defensa.

- I si n’hagués de triar un?

- Triar se’m faria molt difícil, però el que considero més important és una tercera edició especial del Bosniche Post, distribuït a Viena, del 28 de juny de 1914, informant de l’assassinat, aquell mateix dia de l’arxiduc d’Àustria a Sarajevo, que va donar lloc a la Gran Guerra que va canviar la història.

Història i premsa, premsa i història. 

- Això és un museu de mòmies, ja ni tan sols jo llegeixo diaris en paper-, s’acomiada, Josep Bosch, resignat.

Subscriu-te per seguir llegint