Seixanta anys de pescadors cantaires a l’Escala

Els Pescadors de l’Escala eren en els seus orígens uns pescadors (amb minúscula) de l’Escala que a més eren cantaires, i que a les dècades de 1940 i 1950 «els dies que bufaven nords, redossaven les teranyines al port de l’Estartit i les tripulacions a la taverna de ‘Cal Moreno’». I un cop allà, «se servien generosament els gots de vi directament del bocoi (...) i engegaven el repertori entre el qual les havaneres eren conegudes per americanes, entremig de moltes altres cançons tradicionals, cançons de moda o sardanes, sense fer cap fàstic a alguna ranxera de Jorge Negrete i als boleros d’Antonio Machín a l’apogeu de la seva vigència, amb acompanyament de maraques i tamborins si hi esqueia». Amb el pas del temps, aquells pescadors (amb minúscula) cantaires de l’Escala es van convertir en Els Pescadors de l’Escala, un grup que interpreta havaneres i cançó de taverna i que acaba de publicar un disc per commemorar els seus seixanta anys d’existència.

La descripció d’aquells anys embrionaris d’Els Pescadors de l’Escala està extreta de la completa web de la formació, en la qual es recorden els noms d’alguns d’aquells pescadors cantaires originals: «Simeó Català, Joan Ferrés, Ramón Callol dit Ramón Duc, Enric Molei...». I entre ells hi ha una referència especial per a Simeó Català, un dels fundadors del grup: «Persona molt carismàtica i líder indiscutible, va portar el nom de l’Escala com a senyera i insígnia del grup, fent una important aportació a la nostra cultura musical durant tots aquest anys».

«Actuaven pel sopar», recordava Sussi Català, filla de Simeó Català, en l’acte de presentació d’aquell disc, 60 Els Pescadors de l’Escala, celebrat el 22 de maig al restaurant Les Cols d’Olot (amb dues estrelles Michelin). El cap de sala i copropietari, amb la cuinera Fina Puigdevall, d’aquell establiment, Manel Puigvert, és l’autor de la lletra de dues de les havaneres que formen part de l’enregistrament, Festeig i Platja de l’Almadrava, la música de les quals és d’Albert Prat, director musical, acordió i veu d’El Pescadors de l’Escala, i que també ha treballat més de 30 anys a l’Escola de Música d’Olot, on ha estat professor de Puigvert, que va voler organitzar una celebració al restaurant per commemorar aquells 60 anys i l’edició del disc.

Només uns dies més tard, el dissabte 1 de juny, Els Pescadors de l’Escala presentaven el treball a la localitat el nom de la qual han portat per tot el món: més de dues-centes persones van assistir a un recital a tocar del mar en el qual van interpretar les peces d’un disc que inclou una col·laboració amb un altre grup escalenc que està de celebració: el cor Indika compleix 25 anys i plegats han enregistrat Records de l’Escala.

Si ara se celebren els 60 anys d’Els Pescadors de l’Escala és perquè l’any 1963 es va decidir constituir formalment la formació musical, que en els seus inicis va actuar amb diferents denominacions. Els germans Ferran i Simeó Català Portell, i Llucià Carbó Esquer, en van ser els fundadors, i «tot seguit s’hi van incorporar Joan Farrés Llop, l’acordionista Carles Mallart i Josep Joli al contrabaix», segons es pot llegir a la web del grup. Sobretot tocaven a l’Escala però ho van començar a fer també a fora: «Van fer la seva primera actuació fora de l’Escala el 1966 a Palamós i el 1971 es van estrenar a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell».

El 1972, però, les discrepàncies entre els germans Català van acabar amb una escissió del grup. D’una banda, «Ferran Català va crear el nou grup escalenc Oreig de Mar amb Pere Sastre, Teófilo Cruz, Pere Forgas, Joaquim Vives Plaja i d’altres», mentre de l’altra, «Simeó Català, Llucià Carbó, Joan Farrés, Carles Mallart ‘Litus’ i Josep Joli van mantenir el nom d’ Els Pescadors de l’Escala». De fet, afegeix aquesta història del grup, va ser llavors quan «el nom d’Els Pescadors de l’Escala, que els havia estat adjudicat espontàniament pel seu públic primerenc, va ser adoptat en ferm i en exclusiva el 1972 (...). A partir d’aquell moment va quedar integrat per Simeó Català, Joan Farrés i Llucià Carbó, i posteriorment s’hi va afegir en Carles Mallart i en Josep Joli».

L’any 1976, Els Pescadors de l’Escala fan el seu primer enregistrament, per a Hispavox: Cançons de taverna recuperava temes populars com La Sardina o La Ramona i en Tonet i va aconseguir molta popularitat. A més, els va portar a actuar als estudis de la BBC, a Londres, durant unes jornades de promoció turística de la Costa Brava que s’hi van fer a finals d’aquell mateix 1976.

En anys posteriors, explica la mateixa formació, «el grup, a més de participar en moltes de les cantades mes importants d’arreu de Catalunya, ha actuat també a les Illes Balears, Illes Canàries, Andorra, Alemanya, França, Suïssa, Argentina i Luxemburg, entre d’altres». Les mateixes fonts afegeixen que porten fetes des dels seus inicis mes de sis mil actuacions en directe i trenta enregistraments discogràfics.

També hi va haver, als anys 90, una nova escissió del grup, de la qual en va néixer una formació anomenada Les Veus dels Pescadors. Però Els Pescadors de l’Escala van continuar per la seva banda, i la seva trajectòria va ser reconeguda l’any 2014 amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Del passat al futur

«Celebrem els 60 anys d’Els Pescadors de l’Escala presentant un disc que vol ser una reflexió sobre què han estat aquests seixanta anys en els quals el camí no sempre ha estat planer però hem tingut sempre l’escalf del públic i fins i tot hem rebut algun reconeixement oficial, com la Creu de Sant Jordi». Ho va dir Quim Mas, un dels actuals integrants de la formació, en la presentació del recital que van fer a Les Cols fa unes setmanes. Mas (tenor i guitarra), és un dels dos membres més veterans del grup. Amb Albert Prat, fa més de trenta anys que formen part d’Els Pescadors de l’Escala. La formació actual la completen dues incorporacions més recents: Jordi Cabarrocas (contrabaix i baríton alt) i Ernest Ollero (tenor).

«El nostre objectiu ara que celebrem 60 anys és mantenir la brasa encesa, i comunicar el que ens van transmetre Els Pescadors de l’Escala. Espero que puguem continuar encara uns quants anys més i que, com volia Simeó Català, siguem nosaltres mateixos», va afegir Mas en aquella celebració.

Ernest Ollero també va voler explicar què significava per a ell aquest treball: «El disc és un homenatge a sis dècades d’història i de compromís amb la música d’Els Pescadors de l’Escala». Ollero va apuntar, però, que el grup vol anar una mica més enllà: «Apostem per mantenir les essències de les primeres cantades, però la música és un llenguatge viu i per això hem buscat noves sonoritats». En aquest sentit, afegia que «ens agradaria que el públic més jove s’enamori de les havaneres com nosaltres ens en vam enamorar». «És un disc que manté l’ànima de les nostres havaneres però que s’atreveix a mirar endavant i a somiar», postil·lava Ollero.

Després de la presentació del disc a Olot, Albert Prat recordava semblances i diferències amb altres èpoques del grup. Per exemple, que havien arribat a fer 190 actuacions en un any. «Actualment estem al voltant de les 65 o 70», explicava, a les portes d’un mes de juny en el qual ha arrencat la «temporada alta» de recitals: en tenen una cinquantena de programats fins a principis de novembre, concentrats sobretot els mesos de juliol i agost. «Ara tot està més programat, abans marxaven de casa i potser en un lloc els escoltaven, agradaven i els deien si volien anar a tocar a un altre, i així enllaçaven recitals....».

Albert Prat admet també sobre els assistents a les cantades d’havaneres que «és un públic veterà, si bé el públic jove va venint». Però potser sense tanta afició com la que sentia Sussi Català quan escoltava cantar el seu pare: «M’encantava fins i tot anar als assaigs, de nena... Perquè assajaven a casa, és clar, i tots tenien la seva feina al marge de cantar». Això sí que no ha canviat.

Subscriu-te per seguir llegint