Els embolics sense fi de Garamendi

Si el president de la CEOE, Antonio Garamendi, va pensar al novembre, quan va ser reelegit per a quatre anys al capdavant de la patronal amb un aclaparador 83% dels vots, que tenia el panorama intern tranquil i que podria dedicar els seus esforços a entendre’s amb un Govern que no ho posa gens fàcil a les empreses, s’equivocava.

Les crítiques internes pugen de to cada vegada que el Govern i els seus socis carreguen contra els empresaris i la resposta de la CEOE no és tan dura com alguns esperen, o cada vegada que es pacta, o no, amb l’Executiu. I tampoc ajuda a tranquil·litzar el clima intern les polèmiques recents protagonitzades pel cap dels empresaris. No deixa de ser paradoxal que només quatre mesos després d’una victòria tan notòria, Garamendi continuï tenint una contestació interna tan sorollosa. Què passa?

D’una banda, hi ha els errors propis. Entre els més recents, la polèmica desencadenada després de sortir a la llum el seu sou de gairebé 400.000 euros anuals («un tiberi», el va qualificar de manera insòlita el mateix president del Govern, Pedro Sánchez), amb pujada inclosa del 9%, en plenes negociacions sobre el salari mínim interprofessional (SMI). Una polèmica qualificada de «matusseria de comunicació» fins i tot pels que es poden considerar afins a Garamendi i que, com va criticar públicament Jorge Cebreiros, president de la Confederació d’Empresaris de Pontevedra, «no era sensible» i «complica la vida tots».

La paraula matusseria també apareix quan es fa referència a algunes de les seves declaracions més recents, com aquella en què va comparar l’embolic pel seu increment salarial amb una violació. «Surt massa als mitjans», afirmen fonts pròximes a l’organització, on també ha rebut crítiques per un excés de personalisme a l’hora de negociar. Algun president d’una organització rellevant ha criticat en privat el president de la CEOE perquè els demanava el seu suport per signar acords, però no els facilitava documents: «És molt presidencialista, no té en compte l’organització gaires vegades», afirmava.

Segons els sectors més crítics, aquesta manera de gestionar ha propiciat seriosos desacords amb alguna de les organitzacions més representatives de la Confederació, com la catalana Foment del Treball: «Foment és la meitat de les empreses d’Espanya; no pots menystenir-lo i menys encara després de l’1-O. El que hauria de fer la CEOE és reforçar-lo tot el possible perquè algú amb força a Catalunya reclamés ordre i seguretat jurídica».

Algunes fonts afirmen que la relació entre Josep Sánchez Llibre, president de Foment, i el mateix Garamendi és tan dolenta que Sánchez Llibre va ser desallotjat de la planta vuitena, la zona noble, de la seu de la CEOE al madrileny carrer de Diego de León, una àrea on sí que ha trobat col·locació Fátima Báñez, exministra de Treball al Govern de Mariano Rajoy i flamant presidenta de la Fundació CEOE des del juliol del 2020.

Fonts oficials de la patronal no comenten aquestes situacions i assenyalen que l’organització està abocada en els fons europeus i amb la vista posada també en la reforma de les pensions.

Dins de l’organització la figura de Garamendi també recull suports. Li atribueixen haver aconseguit enfortir la patronal internament, «el que passa és que tothom vol ser president de la CEOE, tot i que després a les assemblees no s’atreveixin a aixecar la veu», explica una persona pròxima a l’organització.

Falta de contundència

En aquest context, el gruix del problema Garamendi el té en la seva negociació («companyonatge», diuen els crítics) amb el Govern. Aquests corrents crítics afirmen que la CEOE ha sigut «poc vehement» en les negociacions amb l’Executiu: indexació de les pensions, contrareforma laboral, SMI... «No hem sabut fer a temps un cop de puny a sobre de la taula», critiquen alguns mitjans, tot i que altres fonts de l’organització matisen: «Amb aquest Govern no és fàcil negociar; sembla que el que estan desitjant és que t’aixequis de la taula. A més, és millor dialogar per corregir algunes de les coses que volen fer. Per exemple, es volien carregar la subcontractació, i això hauria suposat la fi de molts proveïdors de les grans indústries que realment són micropimes i pimes... Si és que els sindicats són més suaus que l’Executiu...».

Segons algunes fonts, aquesta suposada falta de contundència, també apuntada i criticada des del PP, va obligar a que un grup de notables de les organitzacions de la patronal demanés directament a Garamendi més vehemència en les negociacions i, fins i tot, se’l va animar a que s’aixequés de la taula per deixar en evidència el rebuig frontal a les propostes del Govern. «Els pactes assolits amb l’Executiu són molt difícils d’assumir pels empresaris, sobretot perquè més del 95% de les empreses són pimes i micropimes, i a aquestes els estan enfonsant el negoci», afirmen fonts pròximes a la patronal.

Atacs a l’empresa

Aquest moviment per escenificar les diferències es va accentuar després dels virulents atacs de part del Govern a les empreses en general i a alguns empresaris en concret, com el president de Mercadona, Juan Roig. És cert que la CEOE va fer públic un comunicat en el qual criticava el fons i la forma dels atacs protagonitzats sobretot per l’ala morada de l’Executiu, però els crítics remarquen que les opinions emeses per altres presidents, com el de Cepyme, Gerardo Cuerva, eren molt més dures. Aquest, sense anar més lluny, criticava les decisions «comunistes» de l’ala de Podem al Govern.

El problema afegit és que som en un any multielectoral, amb cites autonòmiques i municipals al maig i eleccions generals, previsiblement, al desembre, cosa que dissenya un camp de mines per a Garamendi, atrapat no només en les rellevants negociacions que queden (la més significativa és la reforma de les pensions), sinó en el joc polític de gestos, interessos i recerca fàcil del vot que el calendari genera: «també cal tenir en compte que moltes vegades el Govern força les situacions de conflicte perquè li interessa justificar-se davant Europa i poder dir allà com som d’egoistes els empresaris espanyols».

Dues mesures polèmiques

Un dels punts més polèmics internament és la possibilitat que a la pròxima assemblea de la CEOE, que s’hauria de celebrar al juliol, es plantegi eliminar el límit de vuit anys de mandat (dividit en dos de quatre) que va promoure Juan Rosell, predecessor de Garamendi al capdavant de l’organització. Segons algunes fonts internes, Garamendi ha sondejat aquesta possibilitat entre alguns representants clau de les organitzacions de la CEOE i destaquen que el curiós és que Garamendi va avalar, juntament amb Rosell, posar aquest límit.

En aquesta línia, una altra de les propostes criticades ha sigut intentar donar dret de vot a l’assemblea a les anomenades empreses associades, una fórmula que permet donar entrada directa a la CEOE, i aportar recursos, a grans companyies. Aquesta iniciativa va ser tombada per les organitzacions territorials de la patronal, que consideraven, segons alguns, que les desautoritzava i donava carta blanca a aquestes companyies. Segons altres mitjans, el que passava és que restava poder a aquestes organitzacions territorials i la seva capacitat de representació quedaria molt reduïda si una gran empresa de la seva zona tenia presència i vot a la Confederació.

Després del difícil començament d’aquesta segona etapa, Garamendi tindrà molt complicat eliminar el límit de vuit anys de mandat. Pot ser que llavors hagi de començar a pensar en la seva successió.

Subscriu-te per seguir llegint