Quan els soldats russos van arribar a casa seva, Leonid i Tamila Klimparski estaven amagats al soterrani al costat del seu fill i l’àvia. Els Klimparski viuen en una casa d’una sola planta en el centre de Bucha, una petita ciutat de 30.000 habitants propera a Irpin i situada al nord-oest de Kíev, en la perifèria de la capital ucraïnesa. Vuit tancs enemics s’havien acostat i un grup de soldats va començar a donar cops a la porta del soterrani, abans d’amenaçar-los amb volar-la amb una granada. «No disparin, som els amos de la casa, sortirem immediatament», va respondre la família, segons relata Tamila. «Venim buscant les bases de l’OTAN. On són?», els van etzibar els militars davant els seus rostres de sorpresa.

Aquest va ser el començament surrealista de l’ocupació russa de Bucha per a la família Klimparski, que va començar el 3 de març i es va prolongar fins al 31 del mateix mes, quan l’alcalde de la ciutat la va donar per «alliberada». I és que a Ucraïna no hi ha bases militars de l’OTAN. De fet, el país ni tan sols pertany a l’Aliança Atlàntica, per més que Vladímir Putin hagi enarborat aquesta possibilitat –ja descartada per totes les parts- com un dels arguments per a justificar la invasió que està destruint regions senceres d’Ucraïna. Als Klimparski, les seves explicacions no els van servir de res. Més de 40 militars russos es van instal·lar a casa seva durant gairebé un mes mentre ells feien vida en el soterrani sortint només ocasionalment.

«No ens van tractar malament, però passem molta por. A les nits ens tancaven perquè temien que la gent del poble els ataqués», assegura Leonid davant d’una llarga cua de veïns que espera per a recollir els aliments que ha portat fins a la ciutat un petit comboi de la World Central Kitchen, l’organització fundada el xef espanyol José Andrés, que va comandar el dissabte l’expedició als castigats carrers de Bucha i Irpin. El Periódico es va sumar a la missió al costat d’un periodista de Ràdio Nacional d’Espanya, dos dies després que les últimes tropes del Kremlin es retiressin d’aquesta ciutat dormitori severament castigada.

Les cicatrius es veuen per tot arreu. Un tanc rus calcinat jeu sobre la calçada, al costat de fileres de cotxes convertits en pasterades de ferralla. Els casquets de munició s’apilen al costat de les voreres i, per tota la ciutat, hi ha habitatges destruïts, negocis cremats i blocs d’apartaments amb grans forats en les façanes. La tipologia del desastre, confirmada per militars ucraïnesos, suggereix que la batalla per la perifèria occidental de Kíev s’ha lliurat fonamentalment amb artilleria, morters i obusos.

A la carretera entre Irpin i Bucha, un autobús escolar groc jeu estampat contra una tanca. I no gaire lluny d’allà, apareixen dos vehicles amb la paraula «nens» escrita en els laterals i la carrosseria plena de bales. No sembla haver-hi ningú dins, encara que els indicis de crims de guerra són nombrosos. Per les xarxes socials circula un vídeo pres presumptament a Bucha des de la sortida de les tropes russes en què un cotxe va sortejant entre la boira cadàvers tirats sobre la carretera, aparentment de civils.

En un altre barri del sud de Bucha, conegut com la Fàbrica de Vidre, Alexei assegura que les tropes russes instal·lades en el barri van matar a sang freda a diversos civils desarmats. «Jo mateix n’he enterrat alguns», diu Alexei, un veí de 42 anys, que no vol donar el seu cognom. «Un home estava prenent un cafè en aquest banc, al costat del nostre bloc d’apartaments, i un soldat se li va acostar i li va disparar sense dir-li res».

Alexei assegura que alguns cossos han estat enterrats en els gèlids jardins del barri, on a penes queden finestres intactes. També el dipòsit d’aigua, una torre de maó amb el cap ennegrit i foradat, va ser atacat amb un tanc, segons els residents. «Quan van arribar es van comportar amb amabilitat, però a poc a poc es van anar tornant més agressius Disparaven als cotxes sistemàticament i van donar ordres perquè només les dones sortissin a recollir aigua».

«Ha estat horrible, vivíem amagats sota terra, no hi havia menjar ni medicaments»,, diu Tatiana. Abans de marxar, amb una mirada atordida d’extrema confusió, llança una pregunta: «Vostè sap sense tornaran els russos? Ho dic perquè aquesta vegada no podrem aguantar».