Quan em vaig assabentar que el responsable de l’espionatge a Díaz Ayuso era Ángel Carromero, vaig saber que Pablo Casado estava acabat. Ho estava Casado, ho estava García Egea i ho estava tot aquell que s’hagués aproximat a Carromero, més val que Almeida posi les barbes a remullar. Eren tots ells cadàvers polítics, a pesar que fa un mes encara no ho sabessin i hagi hagut de certificar-se’n la defunció en un congrés extraordinari que ha fet les funcions de forense. I encara es poden considerar afortunats que la seva mort hagi estat només política i no, a més, biològica. Amb Carromero a prop, qualsevol desgràcia era possible.

Carromero es va donar a conèixer en un viatge a Cuba quan era un desconegut líder de Nuevas Generaciones, és a dir, quan era un nen pijo destinat a escalar en el PP, així li ha anat al partit amb els nens pijos al capdavant. Tan hàbil era ja en la seva tendra joventut, que es va proposar ajudar al dissident cubà Oswaldo Payà, i poc després de conèixer-lo el va liquidar en un accident de cotxe. Vist i no vist. Ni els serveis secrets cubans haurien estat capaços d’efectuar un treball tan net.

Fidel Castro degué quedar gratament sorprès de l’enviat d’Aznar, ell que en els molts anys que suportava a Payà, havia estat incapaç d’atemptar contra la seva vida. El bo d’en Fidel devia dubtar entre si tancar a la presó al -com en diuen allà- comemielda espanyol o premiar-lo amb una setmana a Varadero, tot inclòs, també les mulates. Va optar pel més barat i el va tancar, sabent que gestions diplomàtiques el retornarien a Espanya al cap de pocs dies. Quedar-se amb Carromero a Cuba era un risc que el vell caiman no estava disposat a córrer, que en una illa a penes hi ha escapatòria. Un no s’escapoleix de desenes d’atemptats, per després temptar a la sort mantenint a prop a Carromero.

Poc podia esperar Oswaldo Payà que el noi que va arribar amb la promesa d’aconseguir-li un passaport, en realitat acabaria donant-li passaport. Imagino al vell dissident, content quan va saber que arribava a Cuba un polític espanyol disposat a escoltar-lo. La il·lusió li duraria fins al moment en què va entrar Carromero per la porta, perquè si una virtut té el nostre home és que no enganya: qualsevol dedueix del seu aspecte que no es troba davant d’algú gaire espavilat, impressió que es confirma quan obre la boca. Ignoro què impulsaria Payá a no despatxar-lo amb qualsevol excusa, i menys encara què el devia portar a muntar en un automòbil conduït per ell. Potser va ser el menyspreu per la pròpia vida, potser va pensar que anys de castrisme el convertien en invulnerable. Tal vegada, simplement, estava fart de viure.

Va haver-hi un temps en què viatjar a Cuba era un ritual d’iniciació que havia de dur a terme qualsevol aspirant a viure de la política. De la política de dretes, s’entén. La majoria s’acontentava de viatjar fins a l’illa del Carib, gaudir del rom, la música i el sexe, i l’últim dia, just abans del viatge de tornada, desplegar en algun lloc concorregut per la policia una pancarta contra el règim, cosa que els servia per ser detinguts uns minuts i explicar-ho després en la premsa espanyola. Era una medalla per incloure en el currículum del bon neoconservador, una garantia per a tota la vida, una foto per ensenyar a les visites. Els més afortunats eren expulsats de Cuba, la qual cosa suposava un plus a l’hora d’atrapar lloc en una llista electoral. Carromero va voler anar més enllà entrevistant-se amb un dissident, amb tan mala fortuna que l’únic que va acabar en el més enllà va ser precisament el dissident. I dic mala fortuna perquè es va quedar sense foto que ensenyar a les visites. O això vull suposar.

La seva versió dels fets va ser que el vehicle va ser envestit per la policia secreta cubana, per a assassinar a l’històric dissident. Una jamesbondiana versió que, traduïda, significa que malgrat tenir a tir a Oswaldo Payà cada dia durant anys, la intel·ligència cubana havia esperat que Carromero el portés amb cotxe, per liquidar-lo davant de testimonis. Em penso que ja he dit que el seu aspecte casa amb la seva intel·ligència.

Malgrat tot això, malgrat que després es va saber que a Espanya li havia estat retirat amb anterioritat a aquests fets el permís de conduir, malgrat el conflicte diplomàtic provocat, i malgrat les dificultats que va caldre salvar perquè no romangués anys en una presó cubana per homicidi imprudent, quan va acabar de complir una part de la condemna a Espanya, es va reincorporar al seu treball a l’Ajuntament de Madrid, on va acabar exercint de director general d’Alcaldia. La qual cosa va culminar de l’única manera que podia culminar: amb la mort política de tota la direcció del PP i gairebé del propi partit, aquesta vegada sense ni necessitat de posar-se al volant. A qui se li va acudir donar-li feina, llevat que fos de xofer de l’oposició?