El fantasma d’una nena que es deia Omaira

Els fantasmes del passat planen sobre Colòmbia, i aquesta vegada no hi té res a veure la violència armada que ha assolat històricament el país. Hi té a veure un volcà, el Nevado del Ruiz, despert de nou des de fa unes setmanes i responsable que milers de persones estiguin en estat d’alerta, pendents d’un avís d’evacuació que pot arribar en qualsevol moment. Els que tenen edat per recordar-ho arrufen les celles amb alarma, ja que aquestes quatre paraules -volcà, Nevado, del i Ruiz- són sinònim de tragèdia, la que va tenir lloc fa 38 anys, el 13 de novembre del 1985, quan el volcà va entrar en erupció i va matar prop de 23.000 persones, la majoria a Armero, el poble associat per sempre a la tragèdia, tot sencer sepultat sota una descomunal allau de fang. A Colòmbia i el món, el rostre de la catàstrofe va ser el d’una nena de 13 anys que va sobreviure a l’allau però va quedar atrapada entre les runes, amb el cos submergit sota l’aigua, i la seva lenta agonia es va convertir en la mostra del dolor de tot un país. Es deia Omaira.

El 30 de març, el Servei Geològic Colombià (SGC) va elevar a taronja el nivell d’activitat del volcà, l’últim esglaó abans de l’alerta vermella, que indica erupció. L’activitat sísmica s’havia incrementat de forma notable des del dia 24, i el dia 29 havia arribat al pic més alt des del 1985. Al contrari del que va passar llavors, quan una certa indolència governamental va formar part de la conjura de factors que van sumar perquè ningú fos evacuat malgrat els avisos d’erupció, aquesta vegada el Govern ha sigut diligent en posar en marxa el corresponent protocol, i els milers de persones que viuen en els pobles sota amenaça estan informades que en qualsevol moment podrien haver d’abandonar les seves cases. Ja hi ha qui ho ha fet: les famílies amb nens han marxat de la zona. La majoria s’han allotjat a cases de familiars.

Seguiment al minut

El volcà escup fum i cendres i emet sorolls que arriben fins als pobles en alerta. Villamaría, Herveo, Villahermosa, Murillo i Casabianca són els més amenaçats per una possible erupció, i els que ara estan en el centre de les preocupacions del Govern. No és res que no hagin viscut els veïns els últims 40 anys, però els sismòlegs avisen que aquesta vegada és diferent, i analitzen amb preocupació els sismes que tenen lloc al cràter Arenas. «Hi ha una probabilitat més gran que durant els propers dies o setmanes faci una erupció més forta que les que ha fet en els últims 10 anys», va avisar el SGC el passat dia 18. Erupcions menors, aquelles.

Els mitjans de comunicació colombians segueixen l’activitat del volcà com el periodisme modern mana seguir una situació com aquesta: al minut. Un dia, la temperatura del cràter puja a 700 graus. Un altre dia, surt fum i cendres. Un altre dia, aquests són els plans d’evacuació. Un altre dia, hi ha emissions d’òxid de sofre. Al final, pot ser que entri en erupció o pot ser que no passi res, però aquest volcà, més que volcà és un fantasma, i la seva ombra assetja tots els colombians amb edat i memòria per recordar les infaustes jornades de fa 38 anys.

Això no vol dir que calgui ser colombià per tenir records d’allò. Sobretot quan un respon al nom d’Evaristo Canete, i, sobretot, quan un era càmera de TVE, corresponsal a Colòmbia i enviat especial al lloc de la tragèdia. Més que res: quan un va ser qui va filmar Omaira. Havien passat poc més de 24 hores des de l’erupció, Armero estava sepultat sota milers de tones de fang i Canete va arribar al lloc en companyia d’un tècnic de so. En una de les seves primeres sortides, en un racó del poble submergit, hi va trobar Omaira. Evaristo es va posar a parlar amb ella i la conversa va quedar gravada, i avui està disponible a internet. Enfonsada fins al cap, la petita de 13 anys era carisma i força i -en aquelles condicions- simpatia. Confiava que la traurien d’allà. 

«Allò va ser dur, molt dur... En el primer moment no em vaig adonar del que passava, però a mesura que parlava amb la nena i amb un home de Defensa Civil que estava amb ella em vaig adonar que seria molt difícil treure-la...», explica.

Va conversar amb la nena al voltant de 20 minuts i de seguida se’n va anar a parlar amb uns metges de l’Exèrcit que hi havia a prop. «Bé, d’alguna manera haurem de treure aquesta noia, no?», els va dir. No n’hi havia cap. Treure l’aigua era impossible: no hi havia motobombes. Amputar-li les cames (es va considerar aquesta opció), també. «Em van dir que havia passat tant temps submergida», recorda Canete, «que l’hemorràgia no se li podria tallar. Aquesta noia tenia tanta força, tantes ganes de sortir d’allà... Ella sola tenia la vitalitat que no vam tenir els altres per poder arreglar el que havia passat».

Canete no era l’únic periodista present al lloc. També hi eren, entre d’altres, el colombià Germán Santamaría -la seva crònica ¡Hay que salvar a Omaira!, publicada al diari El Tiempo, forma avui part de la història periodística del país-, i Frank Fournier, el fotoperiodista francès que va captar la nena cap al final de la seva agonia i el treball del qual va ser guardonat aquell any amb el World Press Photo of the Year. Les fotos de Fournier i les imatges en moviment que va gravar Canete van fer la volta al món i van convertir Omaira en símbol de la tragèdia: el rostre de 23.000 morts. «Perdré l’any perquè ahir i avui he faltat a escola», deia la nena, mirant els que l’envoltaven.

Gairebé quatre dècades després, Omaira, aquest nom, continua sent per a molts aquella nena de rostre angelical atrapada en el fang, desitjosa de ser rescatada i tirar endavant amb la seva vida. «Vaig estar gravant perquè era la meva obligació», diu Canete, «però si de deixar la càmera de banda hagués depès que Omaira sortís d’allà, ho hauria fet una i mil vegades, sempre ho he dit. El meu afany no era de notorietat: hauria deixat el que fos perquè aquella noia hagués tirat endavant, però no va poder ser. En algun moment vaig ajudar a estirar una corda amb què vam intentar treure-la, però malauradament sabíem que no serviria per a res. Per desgràcia no es va poder fer més i no es pot culpar ningú».

L’agonia d’Omaira es va prolongar 70 hores i la notícia de la seva mort va sacsejar tot el país. Van ser hores tristes. El lloc on va morir està assenyalat amb un cartell. Quan el volcà respira, tothom la recorda.

Subscriu-te per seguir llegint