Carlos Sastre va complir en els Camps Elisis el somni de la seva vida al proclamar-se guanyador del Tour, el setè espanyol que venç en la carrera francesa. La prova va complir amb el tràmit de l'última etapa disputada entre Etampes i París, amb un recorregut de 143 quilòmetres, que es va adjudicar el belga Gert Steegmans, del Quick Step.

Els Camps Elisis de París es van rendir davant el nou emperador del Tour de França, qui es va abraçar als seus fills així que va arribar a meta. Un corredor sortit de l'escola de ciclisme del seu pare, el seu escultor esportiu i principal responsable que el Tour hagi inclòs en el seu llibres d'història a un espanyol per tercer any consecutiu i amb nom diferent, alguna cosa que no ocorria en la cursa francesa des dels anys cinquanta, amb els francesos Louison Bobet, Roger Walkowiak i Jacques Anquetil.

El resultat havia d'arribar després de 10 anys de professional, amb un comportament irreprotxable i fosc, al servei de líders com Hamilton o Ivan Basso. En la seva primera oportunitat com a cap de files, Sastre va fer ple. Va respondre a la confiança del director del CSC, fins al punt que va posar en el marcador espanyol el triomf numero 11.

Sastre, aclamat també per la seva dona, Pietat, i els seus dos fills, es va pujar a la línia successòria dels campions espanyols que va començar Federico Martín Bahamontes en 1959 i que van seguir Luis Ocaña (1973), Pedro Delgado (1988), Miguel Indurain (1991-1995), Oscar Pereiro (2006) i Alberto Contador (2007). «Una victòria que fa justícia amb Carlos, que ha patit tota la vida per aconseguir aquest somni», segons el seu progenitor.

La festa es va completar amb el mallot verd d'Oscar Freire, el primer del ciclisme espanyol en el Tour, valuosa peça al cos del triple campió del món que ja apunta als Jocs de Pequín. El botí del ciclisme espanyol es va completar amb quatre triomfs d'etapa: Valverde a Plumelec, Luis León Sánchez a Aurillac, Freire a Digni els Bains i Sastre a Alpe D'Huez. A més, Samuel Sánchez va acabar setè en la general i Valverde el novè, aquest últim allunyat del seu objectiu de lluitar pel podi.

També van pujar al podi parisenc l'austríac Berhnard Kohl com rei de la muntanya, Andy Schleck com mallot blanc al millor jove i el CSC en ple com a millor equip. L'etapa va ser tot un desplegament de «bon rotllo» en el pilot, que va dedicar tota mena de gestos amables al campió espanyol. No van faltar les fotos al costat del mallot groc, el brindis amb xampany i sobre tots les xerrades disteses. Sastre i Freire, que coincidiran en els Jocs Olímpics, van parlar com si fes deu anys que no es veien. Altres corredors van optar per posar-se els cascos dels motoristes.

L'ambient es va mantenir al pas per Chatenay Malabry, seu del laboratori antidopatge més cèlebre a França, però va ser arribar als Camps Elisis i canviar el decorat. La victòria a París es cotitza alt, sol cal veure el palmarès ple d'esprintadors il·lustres. De manera que va tocar treballar dur. Iván Gutiérrez i Xavier Florencio van posar el pilot en fila, després Carlos Barredo i el francès Vogondy, però sempre sota control dels equips interessats en l'arribada massiva.

El Quick Step, a l'últim sospir, va justificar la seva presència en el Tour amb la victòria del belga Geert Steegman, de 27 anys, qui ja va estrenar el seu palmarès en la carrera l'any passat a Gant, a prop de casa seva. La segona plaça va ser per a l'alemany Gerald Ciolek i la tercera per Oscar Freire, al qual li van faltar forces per tirar la rúbrica d'or.

En el capítul d'anècdotes, es va produir un fet curiós. A l'alemany Jens Voigt, del CSC, se li va trencar el seient a dos quilòmetres de meta i va haver d'anar dret, sobre els seus pedals, fins a la meta.