Li fa l’efecte que després d’anunciar el comiat de la selecció molts ja la donen per retirada definitivament?
Sí. I tenim Laia, ni que sigui, per aquesta temporada. L’adéu de la selecció s’havia de formalitzar, encara que la decisió ja estigués presa, però no li vull donar el caire de retirada perquè continuo jugant. És una mica com si ningú es recordés de l’Uni. Soc a Fontajau, tot i que també entenc que molta gent de fora de Girona em vinculi més amb la selecció. De moment, fins al maig, segueixo amb la meva vida de sempre que és bastant atrafegada.
Què va ser més difícil: decidir seguir jugant aquesta temporada o plegar de la selecció?
Són dues coses diferents. Una cosa és continuar, i l’altra tancar. La retirada de la selecció la tenia mega clara, però, igual que jo, crec que tothom. A Tòquio no em vaig sentir capaç de fer-ho perquè no era el moment. Havíem d’estar pendents de l’equip i no de mi. A més, estava trista com per haver de fer declaracions. Mentre que la decisió de continuar va ser més complicada. Em fa il·lusió i m’agrada jugar a l’Uni, però vaig acabar justa el curs passat. M’esperava tot un no-estiu per davant i vaig haver de calibrar molt bé què podia oferir al club. La temporada és dura i pel projecte sabia que hauria d’estar molt per la feina. Si continuo és perquè sé que puc aportar i que puc fer-ho al meu nivell. No vaig tenir dubtes, però sí que vaig valorar molt si ho podia fer.
Girona també hauria de valorar més tenir l’Uni?
Bastant. És molt difícil el que està fent el club. Hi ha un gran esforç al darrere per portar les jugadores i aconseguir cada any aquests equips. Com pot ser que tinguem aquesta plantilla aquí? Ha transcendit amb títols com la Lliga, la Supercopa o la Copa de la Reina, però si un any no es guanya res tampoc ha de ser un fracàs. La Lliga està com està, juguem l’Eurolliga... Hauríem de celebrar cada partit a Europa com una final. No poder oblidar-nos que és especial. Hem de tenir clar d’on venim, què som i què hi ha. Estic súper contenta de l’afició a Fontajau. Hem tornat als números d’abans de la Covid. Es nota que hi ha una resposta i que la gent està fidelitzada amb el projecte. Hem de gaudir del dia a dia perquè el més xulo és el camí amb qui ens acompanya. Fer-lo sol, sinó, és una merda. Una de les raons per les quals vaig decidir seguir era perquè volia jugar bé a bàsquet, compartint-lo i generant emocions.
Com s‘ho fa per no créixer-se sabent que és una llegenda?
Perquè em fa molt riure aquesta paraula. Les de la selecció m’ho diuen i ens pixem de riure. Em fa la sensació que segueixo fent igual que sempre, però paral·lelament s’ha construït tot això. No soc gaire de mirar què passa al món ni què fan els altres, perquè m’és igual, així que vaig a la meva, com a mi m’agrada i de la manera que crec que s’ha de fer: entrenant.
20 anys a la selecció es diuen ràpid.
No els he viscut com si fossin tants. Quan parlo amb vosaltres, els periodistes, sí que me n’adono de tots els números, les dates..., i penso: ‘collons’. Està clar que hi ha un llegat i que m’ha tocat ser-hi a mi, també pel tema del femení. Però, vaja. Nosaltres sempre hem fet la feina, independentment del que passés al nostre voltant. De si hi havia públic o no. No n’hi ha hagut mai. Hem jugat partits importants, quarts de final, Europeus..., amb pavellons buits. Em feia gràcia els que es queixaven de la pandèmia perquè va ser el que vivíem nosaltres fa 10 anys.
El futbol ha d’aprendre del bàsquet?
No entenc el tractament del futbol femení. En parlem molt i em sap greu perquè jo no vull aquest tipus de promoció de la dona. Tinc la sensació que repetim patrons. No sortim d’allà. Falta una cultura esportiva, aquest és el problema. Em fot que la mirada cap a l’esport femení es faci de la mateixa manera que es mira el futbol. Hi ha un creixement al darrere, que crec que el futbol femení no ha tingut. Ha sortit com un bolet que de sobte ja està al màxim nivell. Per les jugadores és perjudicial perquè les situen en un lloc sense haver construït tot el camí abans, se l’han trobat. I cal fer-lo a poc a poc. La professió engloba moltes coses, no només marcar gols o posar cistelles. Trobo que s’estan saltant passos. Nosaltres fa 20 anys que treballem per guanyar.
Les dones som les primeres que passem per l’adreçador?
Al final som soldats rasos. No decidim. Jo puc dir-ho perquè tinc una perspectiva, però les noies que estan començant han de fer tot el camí i adonar-se de com han d’actuar sobre la marxa. Ningú es negarà a ser portada ni a explicar la seva història. S’ha de fer. Sou els mitjans qui doneu importància a les coses i marqueu en què s’ha de fixar la gent. A part de qui dirigeix les estructures dels clubs i decideix quin projecte esportiu interessa. A la selecció també hem tingut molta sort de créixer amb la generació dels Gasol, etc. Si no, potser no s’hauria invertit temps amb nosaltres.
Aquest any Marta Xargay i Anna Cruz van acusar Lucas Mondelo de maltractament psicològic. Com va viure aquella etapa vostè?
En el món de l’esport d’alt nivell no tot són flors i violes. Cada vegada hi ha més esportistes que ho revelen, però no com un sacrilegi sinó que és així. La nostra vida tracta de traspassar límits. Per això som un segon menys, una cistella més... L’esport professional té zones obscures i hi ha moments molt difícils. Es fa dur. Terrible. Però és que és igual que la vida. Hi ha problemes a la feina, família... Passen coses. Això nostre va d’equip, convivència i relacions, i sempre hi ha situacions complicades de gestionar. Sempre. Sap greu perquè la gent ha patit. Forma part de la nostra història.
Li queden uns mesos de bàsquet o no es posa límits?
Bé... (Bufa). Més que mai, prendré la decisió al final de temporada. No ho puc assumir amb tanta naturalitat com amb la selecció, que ja es va retardar un any per l’ajornament dels Jocs, perquè queden molts mesos per davant. I molta feina. Seria un llast.
Això fa que visqui més intensament el dia a dia?
Sí. Tinc molt clar que algun dia serà el meu últim partit. Intento no pensar-hi gaire. Vaig fent sobre la marxa per valorar després com m’he sentit. No és tan simple. Li dono voltes cada dia, tot i que les projeccions són absurdes. Si he d’abaixar la persiana al final de temporada ho faré perquè així ho hauré sentit. I, sigui quina sigui la decisió, estarà bé perquè l’hauré pres jo. No soc gens impulsiva, tot té una reflexió. Al llarg de la meva vida sempre he estat on he volgut. És súper important.
Com és que l’equip va perdre la confiança en el tir exterior amb tantes bones jugadores de fora?
Això passa. I és una merda. Som un equip que basem molta de la nostra energia en la defensa. Tenim menys talent que l’any passat. Excepte la Frida (Eldebrink), no tenim un equip de tiradores pures. L’esforç que paguem en defensa fa que no tinguem tanta fluïdesa en atac. Tenim els tirs igualment, però hem de treballar l’aspecte mental per posar-los. Per mi anem tard en comparació València o Salamanca. Tot just comencem a construir coses.
Què aportaran Araújo i Onyenwere?
A la María no hem de posar-li cap mena de pressió per la seva tornada. Està com un toro, però no hem de pensar en ella fins a partir del Nadal. La Michaela ve per ser important, tot i que també tindrà un procés d’adaptació. Tot just estem integrant a la Frida. Els rols canviaran. Encara queda mandanga de la bona. Serem l’equip top de l’hivern.
S’havia trobat mai en una situació així?
Mai. En tota la meva vida, no havia tingut mai tants problemes per arrencar i construir l’equip. Tot necessita el seu temps. Tenim moltes virtuts. La gent està il·lusionada perquè hi ha gana, però és cert que hem perdut jugadores de primer nivell com la Sonja (Vasic) o la Chelsea (Gray). Aquest any és un format diferent de plantilla, que s’ha d’adaptar. Hem de funcionar més com a equip, sense basar-nos en les individualitats.
En algun moment van pensar que no en fèieu prou?
No. L’any de Covid va ser dur per al club. El pressupost s’ha hagut d’ajustar. Tot i així, trobo que hem fet un equip molt guapo.
Schio va ser el punt d’inflexió?
Sí. Va ser aquell partit per dir: ‘Ei, podem’. La confiança dels equips també s’ha de construir. Vam arribar a Schio que la Kennedy (Burke) i jo acabàvem d’aterrar. La Frida no va jugar... Els equips d’Eurolliga són bons i tenim un grup potent. Poden passar moltes coses. Encara hem de trobar el nucli dur i, tot i així, no sé si ens servirà per tot. Potser podem perdre contra el Salamanca, però hem d’assegurar-nos que l’aconseguirem per arribar fins al màxim.
A la llarga es veu fent d’entrenadora o aportant des d’un càrrec federatiu?
No vull allunyar-me del bàsquet. La idea és que estigui a la selecció. Les vull animar, donar-los la meva energia... Ja ho sentia a l’estiu. Vull sumar, no em cal fer-ho des de la pista. Ja no tinc la necessitat. També m’estic traient el curs d’entrenadora. No sé. M’agradaria regalar-me un temps per mi perquè soc una engoril·lada i si m’implico amb algun projecte ho faré al 200%. Aniria bé una mica de flow abans.
