Com es cou un rècord? Així, d’entrada, es fa difícil de respondre a la pregunta. Depèn de tants factors, que sembla impossible traçar un únic camí cap a l’èxit. Hi ha cops que, per pur talent de l’atleta, la marca està cantada abans de temps. D’altres, arriben quan arriben, fins i tot sense avisar. Esther Guerrero fa anys i panys que corre. De ben segur que mai s’havia aturat per pensar, fredament, que el seu gran objectiu era batre la millor marca en uns 3.000. Principalment, perquè mai havia corregut aquesta distància en un test fora dels entrenaments. Ni de bon tros és la seva especialitat. Si els 800 li obrien les portes de l’èxit uns anys enrere, el seu hàbitat natural d’ara són els 1.500 i d’allà és difícil moure-la. Però aquesta temporada, una que arriba ben farcida de proves de nivell i de reptes, començava de manera atípica. A Manchester, per obrir foc a les curses sota cobert, la banyolina s’animava amb els 3.000. No buscava cap marca, sinó sensacions per encarar el que ve. A l’hora de la veritat, va baixar dels nou minuts i va aturar el cronòmetre a 8.56.61, el millor registre d’una atleta catalana, superant el temps de Natàlia Rodríguez d’ara fa gairebé dues dècades. La millor manera de començar un 2022 que es presenta ben carregat. Hi ha dos Campionats del Món, a l’aire lliure i també indoor, i també un Europeu. I en un parell d’anys, el 2024, a l’horitzó però cada cop més a prop, els Jocs Olímpics de París. Guerrero ho té tot apuntat a l’agenda.
Potser ella mateixa va quedar sorpresa amb la seva resposta en el 3.000 de Manchester però no pas Joan Lleonart, qui l’entrena des del 2012 i amb qui ha viscut els seus millors anys com a atleta professional. Malgrat els quilòmetres evidents entre algú que viu a Banyoles i un tècnic resident a Manresa, el seu contacte és diari i cada dos per tres, es troben a Olot. Si pot ser un parell de dies a la setmana, endavant. Ja l’any passat s’havia plantejat la possibilitat de fer el salt i córrer un 3.000. No pas per canviar de categoria de forma perenne, sinó per provar-se i com a part de l’entrenament. «És una experiència que havíem de passar», explica Lleonart. «Necessitàvem veure com valorava ella la distància, quines sensacions tenia. L’Esther no s’ho ha plantejat tant, però jo i també el seu entorn sí que ho hem valorat. Potser en el futur, no se sap quan, i fins i tot potser mai, però qui sap si en un Europeu de pista coberta pot arribar a córrer una distància així». Tot esperant a veure què és el que passa, l’anterior dissabte a Manchester la cosa va anar prou bé. Un sisè lloc, sí, però rècord de Catalunya a la butxaca. Just la primera vegada que s’hi posava.
«El resultat va ser bo i anàvem amb coneixement de causa, perquè sabíem que podia baixar dels nou minuts. Fins i tot podia anar més ràpida, però la cursa va ser molt lenta». De moment, l’experiment queda aparcat. No està previst que s’hi posi de nou aquest any, però ni de bon tros s’intueix que s’amagui per sempre en un calaix la possibilitat de tornar-hi. «Fusta en té. Ja li va costar fer el salt dels 800 al 1.500 i ara ningú la mouria d’on és. Potser no té el perfil dels 3.000, però en un campionat d’Europa, en una final que sol ser tàctica i amb un final fort, sí que la veiem. De moment s’ha estrenat amb bona sintonia i bones sensacions. No està acostumada a aquest tipus de proves, amb canvis de ritme, una cursa que sol ser travada, però fins i tot això se li va fer distreta».
Un Europeu entre Mundials
Superada l’experiència de Manchester, Esther Guerrero recupera els 1.500, una distància que pràcticament no abandonarà durant tota la temporada, amb excepció d’alguna milla o d’un 800. De moment, és el torn d’un «hivern molt intens» i la propera parada, en el context de les World Indoor Tour Gold, demà competeix a Karlsruhe (Alemanya) i el dia 6 de febrer ho farà a Boston. La primera gran cita de cert nivell és el Campionat d’Espanya, a finals de febrer, que enguany acull Ourense i on es prepara per tornar a deixar empremta. Però és a partir del març, i sobretot a l’estiu, quan es presenten els principals esdeveniments. Primer, amb el Mundial de Belgrad. «Tenim ganes d’anar-hi per sumar una experiència més, però per desgràcies els d’occident solem tenir menys opcions en aquestes cites, perquè hi ha els africans, grans dominadors». Lleonart, en canvi, té coll avall que és a l’Europeu de Munic, a l’estiu, quan les opcions de fer un gran temps es multipliquen. «És el nostre principal objectiu, on hem d’estar a l’alçada». L’única pega és que només un mes abans, a Eugene (Estats Units), se celebra el Mundial d’atletisme a l’aire lliure. Proves, proves i més proves. «Volem estar a totes tres cites. Si les sensacions i el físic l’acompanyen, l’Esther hi serà». I aquí no s’acaba la cosa, perquè el calendari encara té espai per encabir-hi uns Jocs del Mediterrani (on segurament, Guerrero no hi participarà) i els Iberoamericans.
I tot plegat, quan en només una desena de dies farà 32 anys. «Portem molts anys al capdavant de l’elit estatal, sent la migfondista de referència. Continua amb moltíssimes ganes, cuidant-se, lluitant i treballant amb l’objectiu de ser a París». Uns Jocs Olímpics, paraules majors. Ja va ser a Rio, el 2016. També a Tòquio, l’últim estiu. «Competir en uns tercers Jocs ho veig ben possible i enfoquem el nostre treball diari cap aquesta direcció i il·lusió. Tant de bo hi vagi i ella decideixi anar encara més enllà. Corda en té, però veurem fins a on li arriba. S’ha de tenir en compte que l’elit mundial és molt agressiva. Decidirà ella, però crec que a París encara hi pot arribar en plenes condicions físiques i mentals». Potser ho fa, fins i tot, amb alguna experiència en un 3.000 més a la butxaca. I algun rècord, qui sap.
