Quan el passat 29 d’abril, una quarantena d’amics, la majoria exjugadors del Girona FC, ens vam reunir a l’Escola de Futbol de la Garrotxa d’en Nitus Granados per celebrar el seu 82è aniversari, sabíem que en Xavi Agustí estava malalt, però ni per un moment vam pensar que seria l’últim dels dinars que, amb una periodicitat gairebé mensual, organitzaven ell i Nitus Granados per passar una estona agradable, recordar velles anècdotes i criticar el present. Aquell dia, es van reunir diverses generacions d’exjugadors del Girona, començant pels més veterans, com Josep Ribera, Mantu Torrent, Jordi Danés o Xicu Gispert. La capacitat de concentració al voltant d’en Xavi era insuperable. Allà on era no passava desapercebut. Era l’ànima i el centre de tantes coses. Els seus amics sabem que, sense ell, res serà igual en aquestes trobades garrotxines.

  De Xavi Agustí, em va dir una vegada Maurici Duran, amb qui va col·laborar al Banyoles i al Girona, que «és la persona més intel·ligent que he conegut. El que no sé és si aquesta intel·ligència sempre l’ha utilitzat per al seu bé». D’ell quedaran múltiples anècdotes, totes certes i meditades. La del dia que va jugar amb 12 a l’Escala amb boira per demostrar a l’àrbitre que no es veia res, els cinc canvis a la mitja part en un partit de Copa al camp d’un Sabadell de Segona A que ningú no va captar fins després del partit. O quan, estudiant de Ciències Polítiques a Madrid, ell i els seus companys de classe van tirar a terra i van trepitjar un professor, que es deia Manuel Fraga Iribarne. O les baralles dialèctiques amb Waldo Ramos, Joan Mis, Joan Blanquera, etcètera. O les seves supersticions, com no tolerar les sacades d’honor abans d’un partit.

  Però, Xavi Agustí era molt més que un divertit i inigualable recull d’anècdotes. Era un savi del futbol. Un fenomen, en tots els sentits. Malgrat que de jove havia estat a l’Espanyol i, quan estudiava a Madrid, havia entrenat amb un filial del Real Madrid, va centrar tota la seva carrera futbolística a les comarques gironines, excepte una breu etapa a l’Andorra. Aquí, ha fet tots els papers de l’auca, i en nombrosos clubs, però, el seu equip de l’ànima, pel qual ha patit fins a l’últim dia, ha sigut sempre el Girona FC, al qual va estar a un pas de pujar-lo a Segona A l’any 1992. A veure si, dintre de deu dies, li poden dedicar l’ascens a Primera. En Xavi és, per moltíssimes raons, una figura irrepetible en el futbol gironí. En aquests moments de dolor personal, per les moltes estones agradables que havíem compartit al llarg de molts anys, vull trametre el meu condol a tota la seva família, i molt especialment a la seva esposa Dolors, una gran dona, i una santa.