Quiosc

Diari de Girona

Marina González | El 2021, a Tòquio, Marina González va complir la promesa d’anar a uns Jocs que amb sis anys havia fet a un dels seus ídols, el doble campió olímpic Gervasio Deffer. Just després va fitxar per les Cyclones d’Iowa, on aquest any ha compaginat esport i estudis.

«Competir en uns Jocs va ser una experiència increïble i m’agradaria repetir-ho un altre cop»

Després de passar-se els últims mesos als Estats Units, la gimnasta s’entrena a Salt per fer net d’una lesió i preparar el Mundial de la tardor

Marina González, a les instal·lacions del Salt Gimnàstic Club després de participar als Jocs de Tòquio. | MARC MARTÍ

Nascuda el 2002 a Malgrat de Mar, Marina González ja ha competit als Jocs Olímpics de Tòquio. Durant l’any s’entrena becada amb les Cyclones de la Universitat d’Iowa, als Estats Units, i ara, després d’un temps amb la selecció a Madrid, ho fa a les instal·lacions del Salt Gimnàstic Club.

A Salt hi està a gust?

M’hi trobo molt bé. He entrenat allà des de petita i l’ambient m’agrada. M’hi sento com a casa, m’encanta entrenar a Salt.

Hi preparava l’Europeu...

Era la idea, sí. Jo era a la llista per anar-hi, però vaig parlar amb les entrenadores i, com que aquest any em vaig trencar els lligaments del peu i no estava del tot recuperada, hem decidit preparar el Mundial, que és a l’octubre. Així descansaré més el peu per arribar al Mundial en forma. Quan torni als Estats Units seguiré preparant-lo allà.

Quan arribi el Mundial, espera haver deixat enrere del tot aquestes molèsties?

Crec que sí. Estava bé per l’Europeu, però molt justa. El peu encara em podia molestar. Pel Mundial confio estar en forma, però sempre a poc a poc i pendents de com em respongui el peu.

Com és entrenar a la selecció?

Des dels catorze anys que ho faig i estic acostumada al treball d’alt rendiment. És força dur, però la meva gimnàstica ha crescut amb aquest format. M’ha agradat tornar-hi aquest estiu. Les entrenadores m’han rebut molt bé i m’han ajudat molt a posar-me en forma i recuperar-me de la lesió. Gràcies a elles estic millor.

Val la pena tot el sacrifici?

I tant! Arribar als Jocs sempre havia sigut el meu objectiu. Abans d’aconseguir-ho pensava si els anys de sacrifici, les llàgrimes i l’esforç valien la pena, o em preguntava si tot això tenia recompensa. I en té. El camí per arribar als teus objectius ja és un regal. T’ensenya moltíssimes coses, valors… Després de la gimnàstica tindràs una vida i això et servirà moltíssim.

Crec que si li pregunto per quina ha sigut la seva millor experiència em respondrà que els Jocs.

Sí! La veritat és que allò va ser increïble i m’agradaria repetir-ho una altra vegada. L’any que ve tenim el classificatori i ens estem preparant. Si Déu vol, anirem als Jocs de París, que és en el que ara mateix estem enfocats.

Com va viure els de Tòquio?

Pel tema de la pandèmia, aquests Jocs van ser diferents. Molt diferents. Jo no n‘havia viscut mai caps, era el meu primer cop, però em van dir que, sobretot pel públic, van canviar molt. M’agradaria poder-ho repetir amb gent a les graderies, animant, veient-los les cares, que és, potser, el que em faltava. De totes maneres, no deixen de ser uns Jocs Olímpics i ho gaudeixes molt.

Havia patit per arribar-hi…

Abans dels Jocs em vaig trencar el peu i els dits de la mà i vaig viure-ho amb molta tensió. No estava en les millors condicions per donar el màxim i vaig entrar molt justa a l’equip. Ho estava passant malament pel peu, després per la mà… Però en l’últim moment em vaig recuperar molt bé i ho vaig donar tot per competir. Per totes va ser difícil, però vam ser-hi, que és l’important. Tant de bo es pugui repetir a París.

Just després, a més, li arriba l’oportunitat de fitxar per les Cyclones, a Iowa.

Sempre havia tingut molt clar que els estudis són el més important. La gimnàstica, abans dels Jocs, era molt important, però els estudis també. Aconseguir una beca als Estats Units per fer la carrera és el que buscava. Seguir estudiant i poder fer el que més m’agrada a mi, la gimnàstica, m’encanta.

Nota que als Estats Units aquest esport té més cultura?

Es veu moltíssim. La gimnàstica és un esport molt reconegut i m’agrada molt. La gent aposta fort per la gimnàstica i és considerada com el futbol o el bàsquet. L’equip nacional també és dels millors.

Això es trasllada a la manera d’entrenar?

El canvi ha sigut molt gran, també pels estudis. És un entrenament més intens, i, a la vegada, tens menys temps per entrenar. És difícil, però t’hi acabes acostumant.

Va costar-li?

Al principi va ser complicat. Em va costar adaptar-me als Estats Units. Temes de cultura o l’idioma. Jo creia que portava l’anglès bé, però allà te n’adones què és parlar-lo de veritat. Les primeres tres setmanes, sobretot, van ser difícils. Des de llavors estic molt bé i contenta d’estar allà. M’encanta.

I Malgrat de Mar?

Ho trobo a faltar. He estat deu mesos sense trepitjar la meva terra. Ara hi he tornat uns dies i ho estic gaudint moltíssim. Aquí desconnecto de tot.

Quins són els seus referents?

Des que el vaig veure de petita, Gervasio Deffer ha sigut una referència. També m’he fixat molt en la Nadia Comaneci. Ara, la gran gimnasta és Simone Biles. Ha fet història i totes la tenim com una ídol.

També pel que fa a la salut menta.

En la gimnàstica és molt important saber portar el físic amb el cap. No només s’utilitza el cos. Des que comences l’entrenament fins que s’acaba has d’estar molt concentrada i amb una tensió brutal. Si no, caus i passa el que passa, perquè hi ha moltes lesions. És una referència per tots els esportistes.

Compartir l'article

stats