Anit va sortir creu. Hauria pogut ser cara, veient sobretot l’últim quart que va oferir el Bàsquet Girona, capaç de revifar, d’aixecar un desavantatge de vuit punts i de fregar la victòria contra un Gran Canaria que va donar el cop de gràcia a la pròrroga. El (bon) debut de Pierre Oriola a Fontajau (10 punts i 7 rebots) no va venir acompanyat d’un final feliç. A l’hora de la veritat, en els minuts decisius, el cap i les cames van fallar. I davant un rival que no perdona és sinònim de derrota. Ja en són sis en vuit jornades i la motxilla que comença a pesar. Però de camí a la Lliga encara n’hi ha molt per recórrer i d’ingredients per cuinar una mica d’esperança, també.
L’àpat es va anar escalfant a foc lent, sense pressa. Primers minuts erràtics, freds, amb somriures a la graderia i molta calma. No és que les defenses s’imposessin, sinó que un i altre equip competien per veure qui cometia més errades de cara a cistella. 12-10 passats els primers deu minuts i molt a millorar. Després que Miletic trobés forat i anotés el 14-10, l’avantatge, encara que fos mínim, es va esvair de cop i volta i ja no tornaria a aparèixer fins passat molt de partit. La maquinària visitant va començar a rutllar. A batzegades, això sí. Les decisions dels àrbitres no van ajudar a calmar els ànims, que es van començar a encendre a la graderia. Franch reapareixia superada la lesió i ho feia amb un triple. El primer pel seu equip després de 13 minuts sense anotar-ne cap. Una assignatura pendent que Colom intentava maquillar (va transformar els dos primers que va provar). L’intercanvi de cops era un fet i s’arribava al descans amb tot obert (33-38). Malgrat que Lakovic critiqués en roda de premsa que al seu equip li havia faltat ritme, el cert és que es va acabar imposant la seva llei durant uns quants minuts, arribant el Gran Canaria a manar de vuit punts en dues ocasions.
El 44-52 del final del tercer període no era pas definitiu, perquè hi havia encara un quart més per davant, però dibuixava un panorama un xic complex. Cert és que el Bàsquet Girona presentava arguments per creure en la victòria (fins feia uns minuts s’havia col·locat 44-48 i amb possessió a favor), però també el Gran Canaria en tenia per defensar l’avantatge. És l’equip de Lakovic d’aquells empipadors, amb jugadors que se t’enganxen com una paparra, incòmodes. Se’ls sumen executors com John Shurna (un autèntic malson, autor de 22 punts i 6 triples) o Ferran Bassas. Un bon còctel, un rival incòmode. Davant tot això, la qualitat s’ha de barrejar amb una dosi de fe i coratge. Els ingredients van aparèixer a temps i Fontajau va creure-hi de valent. Punts d’or de Taylor, aparició d’Èric Vila i un triple d’Oriola que servia per capgirar-ho tot: 61-58. Albicy trobava l’anella, Taylor feia tres quarts del mateix i els visitants salvaven els mobles amb tirs lliures abans de marxar, sense remei, cap a la pròrroga (63-63).
Cinc minuts més per confirmar les bones sensacions, per continuar mirant cap amunt. Però just en el moment decisiu, en el temps extra, es va acabar la benzina i es van esvair les idees. Un desenllaç mal jugat, amb excessives pèrdues, una inexplicable precipitació i donant tantes facilitats, que en un vist i no vist el parcial va ser de 6-15. Impossible guanyar així. La moneda, aquest cop, va sortir creu.
