Radiografia del fracàs d’Espanya a Qatar

Va ser realment Espanya campiona del món? Va ser un accident? O va ser una casualitat? Va ser, sens dubte, una excepció. El recorregut de la selecció pel torneig futbolístic més gran, amb el nou capítol confirmatori de Qatar, eleva al títol del 2010 a la categoria de meravellosa raresa. I un privilegi, és clar. Arriba el moment de l’enèsima catarsi a la selecció. La suma de decepcions del segle XXI porta a una conclusió inexorable: fracàs.

Una reflexió amb Luis Enrique

Acaba el projecte de Luis Enrique, que ha durat quatre anys amb el parèntesi tràgic de la mort de la seva filla. El tècnic dirà (ja ha decidit) si dóna per acabat el cicle amb el comiat del Mundial o el proper estiu amb la Lliga de les Nacions, de la qual Espanya és subcampiona i torna a optar al títol per la classificació per a la final four.

Els resultats, com sempre, han debilitat l’entrenador, que no pot sostenir la bondat de la seva idea futbolística, amb només una victòria en quatre partits en aquest torneig. Luis Enrique ha fet bandera del seu model de joc amb un fanàtic convenciment que, a l’hora de la derrota, se li gira en contra.

Assegut a la sala de premsa de l’estadi Ciutat de l’Educació, va assegurar que seguiria al capdavant de la selecció tota la vida. Una manera de guanyar temps abans de donar resposta a l’oferta de Luis Rubiales. El president escolta el seu entorn. El lloc compta amb molts aspirants. El primer és Marcelino García, exentrenador de l’Athletic i el València entre d’altres. No en va, la plantilla té futur.

Un model que es qüestiona

Sol passar. A Luis Enrique o qualsevol tècnic. Defensar un estil basat en el joc combinatiu topa amb aquells detractors que encara pregonen la fúria i la casta com a guia per abordar els partits. La nostàlgia per un enfocament que mai va reportar cap èxit.

La proposta de Luis Enrique, afegida a la seva forta personalitat, més tendent a la discussió que a la proximitat, li ha guanyat l’evident animadversió de diversos mitjans de comunicació, no de l’afició, a la qual ha atret per ell mateix amb l’espontaneïtat de les seves intervencions a Twicht. Aquesta campanya d’imatge beneficiosa no frena l’allau de crítiques per la gestió de l’equip. Des de la convocatòria d’alguns futbolistes a la direcció del darrer partit. «Els jugadors han complert al cent per cent el meu pla de joc», va assegurar, alliberant-los de la responsabilitat de l’eliminació, i assumint-la ell del tot.

Va marxar Espanya de Rússia després de caure per penals davant l’amfitrió i se’n va de Qatar després de sucumbir des del mateix lloc amb el Marroc, sense disculpa ni atenuant possible. Espanya va fallar per complet per no saber abordar una defensa tan tancada, per no trobar alternatives tàctiques, per no tenir encert en les ocasions que hi va haver, per fer més de mil passades.

Una tanda guanyada de cinc

Tot se li pot atribuir a Luis Enrique, que sí que va admetre el seu error al donar entrada tan tard a Pablo Sarabia perquè xutés un penal. Podria haver-se convertit en una genialitat si el xut del davanter esquerre, amb la dreta, no hagués impactat al pal en l’última oportunitat. Però la decisió del penal de Sarabia, de nou al pal, el cataloga de vel·leïtat, quan va rellevar Nico Williams, que havia entrat de suplent.

Només va faltar que el tècnic al·ludís als mil penals llançats que havia demanat als seus jugadors perquè el comentari el colpegés com un bumerang amb els tres errors de Sarabia, Carlos Soler i Sergio Busquets.

L’Espanya de Fernando Hierro, davant de la defensiva Rússia com ho va ser el Marroc, es va plantar a la tanda. Fatídica, com sempre. Aquell dia van fallar Koke i Iago Aspas, dos emblemes dels presumptament proscrits de Luis Enrique. Espanya només ha guanyat una tanda de les cinc llançades: Irlanda el 2002. Va sucumbir davant de Bèlgica (1986), Corea del Sud (2002), Rússia (2018) i el Marroc (2022).

El fi d’una era

Busquets, el capità, va ser el tercer llançador que va fallar dels tres primers designats per Luis Enrique. Els altres dos, demanats per voluntaris, ni van xutar. Investit capità per ser el més veterà, és el migcentre del Barça l’últim, l’únic, que pot testificar que Espanya va ser campiona del món.

Insubstituïble des d’aleshores, i amb 34 anys, a sis mesos d’acabar el contracte amb el Barça, també és a la porta de sortida de la selecció. Manca per veure si farà el pas per franquejar-la. Alba (33) és un cas semblant del veterà que es dóna per amortitzat. Però no són casos semblants, com ara Azpilicueta (32), Koke (30) o Morata (30), menys vinculats a Luis Enrique que els dos futbolistes del Barça.

La nova fornada està llesta

Està a les mans seguir o renunciar. I a les del nou seleccionador i la seva nova idea, si Luis Enrique renuncia després de relaxar-se amb la seva gent i els seus gossos, com va dir a l’acomiadar-se a la sala de premsa. Ell apostaria per la continuïtat de tots dos, i de gairebé tot el planter, convençut de la qualitat futbolística de tots ells i més enllà de l’afinitat personal que senti amb ells.

Ansu Fati, Gavi, Pedri, Balde, fins i tot sense traspassar la barrera dels 20 anys, tots titulars al Barça, auguren un gran futur, juntament amb la majoria dels components de l’equip. El repte potser els va arribar massa aviat. Necessiten temps. Tots són més joves que el més jove de la plantilla de Sud-àfrica. Era Busquets, tenia 21 anys i estava envoltat amb un grup d’experts que havia completat el primer sextet mai guanyat per un club.