Més de quaranta anys després d’aixecar la persiana i fundar el Salt Gimnàstic Club, Montse Hugas ha decidit que ja n’hi ha prou. Se n’ha fet un tip de viatjar i patir amb la seva «família» del club amb qui ha viscut i col·leccionat un piló d’alegries. Ara, toca fer un pas al costat i agafar-s’ho d’una altra manera. Es jubila. No se’n desvincularà pas del tot, ho viu massa, però sí que ho viurà més tranquil·lament, gaudint-ne igual o més. El relleu ja és a punt i serà el francès Eric Boucharin. De gimnastes olímpiques, després de l’èxit de Tòquio, està convençuda que n’hi haurà més. 

Han estat 43 anys al peu del canó al club. Què farà a partir de dijous que ve?

Sovint no he pogut seguir les competicions de les nostres esportistes perquè m’havia de quedar i aprofitaré per lligar Mundials, Europeus, visitar països i donar suport a la nostra mainada. També tinc la intenció, si m’admeten, d’entrar a la junta per donar un cop de mà en el que faci falta. Vull anar als Estats Units a veure la Marina González i la Jana Guardiola i les nenes de la família del Salt GC. Conèixer més la gent també fora de l’àmbit del pavelló.

És a dir que no es desvincularà cent per cent del club. 

Almenys al principi no. Vindrà un nou director tècnic de molta categoria i estic molt tranquil·la. 

Ha costat trobar la persona que la pugui rellevar?

Al club hi ha gent molt preparada. Hi tenim moltes entrenadores que han estat gimnastes. Ara a la Clàudia Vila l’ha fitxat la Federació i és una gran satisfacció. Volíem una persona que tingués amb gran coneixement i que, a més a més, fos un tècnic i una persona excepcional. Cap de la casa volia fer-ho perquè és una tasca que suposa està per sobre dels entrenadors i aquí tots són companys. Vaig pensar que aniria bé dur algú que formés alhora que continués amb els equips de competició per dur-los a l’excel·lència. Tenia clar que havia de ser un director i serà l’Eric Boucharin, que va ser deu anys seleccionador català i ha treballat a la federació francesa. Enraonant amb ell vaig veure que era l’ideal i vaig pensar que era el moment per plegar. Cal sàvia nova després de molt estirar. Ara gaudiré i donaré suport des d’un altre lloc.

Poca gent té la sort o el privilegi de poder treballar tota la seva vida fent el que més li agrada. 

Ha estat el que he volgut fer sempre, sí. Tot i això també hi ha hagut moments on ho hauria engegat tot a fregir espàrrecs perquè hi ha instants en què costa. He tingut la sort d’estar envoltada de gent que ha viscut la mateixa passió. Sóc una persona molt passional i sempre m’ha agradat molt conèixer gent i mirar de vincular-me amb qui en sabia per tal d’aprendre’n. Quan hi ha un aprenentatge i uns objectius alts, els anys passen volant. La gimnàstica és una cursa de resistència perquè qui vol córrer de petit no arriba. Quan fas del teu hobby la teva feina és un privilegi. Passa que et fas gran, hi ha la salut també i tot ajuda a pensar que m’hauria agradat ser jove sempre...

M’han dit que de petita no li provava gaire la gimnàstica. Quan se’n va enamorar? 

No me’n sortia gaire. Vaig suspendre gimnàstica a l’escola amb 10 o 11 anys. Llavors, li vaig dir al meu pare que em portés al gimnàs de Sant Narcís amb en Pepe Porras i la Roser perquè volia demostrar a les professores de l’escola que si me n’ensenyaven, podia aprendre’n. Ho vaig aconseguir una mica, perquè d’elàstica no n’he estat mai, i va ser allà on me’n vaig enamorar. Jo era molt tímida i la gimnàstica em va donar aquesta seguretat d’anar saltant barreres. Això és el que he intentat que tinguin tots les meves gimnastes i encara m’envien missatges recordant-m’ho, que tot el que vulguin ho han d’aconseguir treballant. 

Si quan va fundar el club el 1977 li haguessin dit que duraria més de 40 anys i tindria tants èxits, s’ho hauria cregut? 

Vaig obrir el gimnàs amb una il·lusió tremenda. Només volia fer gimnàstica ben feta, com la que veia a la televisió. No perquè la féssim malament, però veure la Nadia Comaneci i el que fèiem nosaltres era com un ou i una castanya. Hi ha hagut moments en què deia, ‘als quaranta ho deixo’ però anaven passant els anys, va arribar el Pavelló nou, la Clàudia se’n va anar a Madrid, va venir Rotterdam ... i sentia la responsabilitat de quedar-me. 

Els Jocs Olímpics de Tòquio han estat el moment àlgid del club?

És un moment que s’espera sempre. Cal que s’alineïn tots els astres. A Londres 2012, l’equip no es va classificar per uns canvis de normativa i la Clàudia no hi va poder anar. Va ser un cop dur perquè ens hi vèiem. A més a més, ella estava lesionada i no va poder fer-hi res en la classificació. A Tòquio era molt difícil perquè amb la Covid només hi havia quatre places. Nosaltres teníem tres opcions amb la Nora Fernández, que es va lesionar, i la Laura Bechdejú i la Marina González. Llavors hi va haver baixes per lesió i, elles eren allà. Pel Salt Gimnàstic va ser gloriós, però també em quedo amb altres èxits com anar a un Campionat d’Espanya de clubs amb aquestes nenes i endur-nos tot l’or possible i deixar només una medalla. Això passa ben poques vegades. 

A banda dels resultats, hi deu haver hagut altres menes de satisfaccions durant la seva carrera?

També és molt important per mi cada dia que entra una nena per la porta i vol fer gimnàstica. La il·lusió que porten és el que m’ha anat fent continuar.

En aquest sentit, Laia Masferrer és ara una de les gimnastes a seguir?

Sí, la Laia n’és una. A ella i a totes, els dic sempre que el dia més dolent que tinguin a l’entrenament serà el més semblant a una competició important. Si superen un mal dia d’entrenament, quan siguin en una prova de nivell, pensaran en aquell dia que van superar i seran més fortes. Un altre missatge que els dono és el d’enganxar-se sempre a les oportunitats que els surtin. La Laia venia de fer Copes Catalanes i era totalment novella en grans competicions. Van haver-hi dues lesions i va poder participar al Mundial i va respondre amb una gran actuació. 

Quina importància té el factor mental en la gimnàstica?

Per mi és com un joc d’estratègia. Avui pots deixar les peces d’una manera i demà trobar-les d’una altra, perquè poden haver passat mil coses en un dia. En gimnàstica cal ser humil i estar molt preparat pel fracàs. Un fracàs que no ha de fer llançar la tovallola sinó capgirar la situació fins a fer que et surtin les coses. Això ajuda moltíssim a la vida i prova d’això és que totes les gimnastes se n’han sortit molt bé. La gimnàstica és saltar barreres i confiar en tu mateix. Quan ho fas, et pots menjar el món. 

Veurem més gimnastes del Salt en uns Jocs Olímpics?

Sí. N’estic convençudíssima. Tenim grans gimnastes i amb aquest entrenador, que és formador de tècnics, ja pensa com fer-ho per internacionalitzar més el club. Viurem uns anys molt bons i després, el que li he demanat, és que formi el següent entrenador, que sí que haurà de ser de la casa.