L’orgull d’un poble que creu en el futbol femení

A poc a poc i bona lletra. Treballant amb humilitat per donar cabuda al futbol femení. Perquè realment hi creuen. La UE Porqueres sap de sobres que no pot comparar-se, ni de bon tros, a la UE L’Estartit -lluny ha quedat aquella època daurada en què que gaudíem de jugadores com la mexicana Maribel Domínguez, més coneguda com a Marigol-, que va arribar a ascendir a la Superlliga, o al FC Sant Pere Pescador, que la temporada 2020-21 va cedir la seva plaça a Primera Nacional al Girona FC. Tampoc al club de Montilivi, que va perdre la categoria, la tercera a Espanya, i en l’actualitat també competeix a Preferent. Però la veritat és que, a hores d’ara, el Porqueres és el millor equip femení de les comarques gironines.

L’equip que dirigeix Marc Cuadros, que alhora és president del club, és líder en solitari amb 40 punts del subgrup 1.B de Preferent, on també juguen el Girona, quart amb 28 punts, i el Pontenc, antepenúltim amb 16 punts. Així doncs, les del Pla de l’Estany ja saben que, a falta de dos partits, disputaran la fase d’ascens prevista per començar el cap de setmana del 25-26 de febrer, mentre que l’equip d’Eduard Sanmartín encara lluita per confirmar la seva presència (es classifiquen els quatre primers de cadascun dels dos grups i en puja un). «Estem molt contents i orgullosos. Fa uns quants anys que estem a la zona alta de la classificació amb un gran grup de bones jugadores. Hem passat per moments complicats, en què hem anat més justos d’efectius, però aquesta temporada tenim una plantilla més àmplia i tothom respon. Hi ha competitivitat. Té mèrit per un poble com el nostre poder muntar un projecte com aquest, tenint en compte que els recursos econòmics són escassos», explica Cuadros.

El Porqueres va refundar-se fa 15 anys amb la intenció d’anar engrandint un projecte que tingués cura del femení. «Cada vegada creixem més com a club. Més jugadores s’interessen per la nostra base i treballem perquè algun dia arribin al primer equip. Abans als estius havíem de buscar noies per completar la plantilla i ara ja no ens passa. Això és el més important», diu. Alhora, Cuadros lamenta que tot el talent gironí s’escapi perquè les jugadores aquí no puguin competir en la categoria que els pertoca: «Si entre tots ens plantegéssim ajuntar-nos per fer un gran projecte potser moltes de les bones jugadores que tenim al futbol femení no haurien de marxar. La província mereix tenir categories més altes. Segurament, a nosaltres per història i per pressupost no ens toca, però tenim ganes d’estar més amunt i consolidar-nos». Ara bé, «sense cap pressió». El Porqueres mateix va viure recentment un exemple com aquest amb la sortida de la banyolina Fatou Kanteh al Vila-real.

En aquest sentit, Cuadros somia en portar el club a Nacional. «Fa anys que la tenim a tocar, però al final sempre ens hem quedat a les portes. Quan en pujaven tres, quedàvem quartes i ara que en puja un, quedem segones. Ascendir és complicadíssim, però ens agradaria molt. Ja comptem amb un grau d’experiència a Preferent que ens ajuda, però si aquesta temporada tampoc ho aconseguíssim no seria un contratemps ni molt menys», comenta.

Amb 46 gols a favor i 14 en contra, el Porqueres és l’equip més golejador del seu grup i el menys golejat de tot Preferent: «Amb la marxa de Fatou vam deixar de tenir una golejadora que ens fes 30 gols per curs, però hem aconseguit repartir aquesta tasca. Sabem que per estar a dalt hem de ser molt sòlides al darrere i encaixar poc. Juguem amb les nostres armes i som un equip solidari».

El mèrit és doble

De mica en mica el futbol femení està aconseguint alçar la veu per equiparar-se al masculí, però les desigualtats entre un i altre continuen sent notòries. Sense anar més lluny, les jugadores del Porqueres saben que per intentar aconseguir l’anhelat ascens hauran de fer un doble esforç. «Fem mans i mànigues per adaptar-nos a tothom. Les jugadores treballen o estudien i n’hi ha poques que siguin del Pla de l’Estany. Moltes venen de Girona, l’Alt Empordà, la Garrotxa... De tres sessions d’entrenament en fem dos i l’altra la controlem des de casa, procurant donar facilitats en el dia a dia. No és fàcil treballar al màxim així», assegura.

Subscriu-te per seguir llegint