La cursa d’obstacles del Marroc a Girona fins arribar a ser atleta

Les voltes que dona la vida. Després de superar mil i un obstacles a la recerca d’un futur digne, ara Abderrahim Ougra s’enfronta a un nou repte: aconseguir ser campió d’Espanya d’atletisme als 3.000 metres obstacles. Als 15 anys, va prendre la valenta decisió d’abandonar el seu Dir El Ksiba (Marroc) natal per intentar canviar el destí. Era molt jove com per pensar en les conseqüències que suposaria marxar de casa.

«Al meu país la gent que té estudis universitaris està sense feina, no volia imaginar-me com m’aniria a mi que no treia bones notes ni a l’escola. A les xarxes socials veia coneguts que vivien aquí i em van entrar ganes de venir. Ho vaig planejar tot: vaig demanar diners a la meva mare amb una excusa i una tarda aprofitant que se n’havia anat a fer un encàrrec vaig marxar per no tornar», explica.

Va anar a parar a Melilla, on va ser internat en un centre de menors: «La policia m’hi va portar, però vaig aguantar-hi només tres mesos perquè estava en molt mal estat. Em faltava un any i mig per complir els 18 anys i encara no sabia res dels papers. No podia més. Se’m queia el món a sobre».

La idea d’escapar-se va tornar a rondar-li pel cap..., d’una forma més perillosa. «Vaig començar a investigar com s’ho feien els que entraven colant-se en camions. Ho tenia tot calculadíssim perquè havia de ser molt ràpid. Vaig passar quatre nits fora del centre per veure com m’ho faria i a la cinquena vaig pujar al camió. Viatjava dins la caixa. Ningú em va aturar», diu.

La segona parada va ser Màlaga. Des d’Andalusia, Ougra va arribar a Girona. Aquest cop, però, sense jugar-se-la. «Vaig agafar un bus. Volia anar a Barcelona perquè hi tenia amics i al final em van acabar portant al centre de menors de Juià», comenta.

Al Mas Garriga va començar el seu idil·li amb l’atletisme sense gairebé ni adonar-se’n. «Com que tenia molt temps lliure, perquè només fèiem classes pels matins, i no ens deixaven sortir d’allà, vaig començar a córrer per avorriment», assegura.

També va demanar fer boxa, encara que va descartar-la perquè «era a l’agost i els gimnasos estaven tancats». Hi havia un record d’infància que el perseguia: «De petit només havia fet alguna cursa escolar, res més. Al Marroc vaig intentar entrar en un club d’atletisme quan tenia 13 o 14 anys, però em quedava força lluny de casa i la setmana de prova tampoc em va convèncer».

Llavors, s’ho va tornar a plantejar. «Vaig sortir a rodar. El primer dia vaig córrer una hora a trot i l’endemà ja no vaig poder dels cruiximents que tenia perquè físicament no estava preparat. A poc a poc, vaig millorar el meu rendiment i vaig demanar al centre d’apuntar-me a atletisme», explica. Va ser aleshores quan va conèixer al GEiEG, l’entrenador Josep Maria Badosa va fixar-se en ell i li va obrir el futur que tant desitjava. Tenia 17 anys.

La capacitat de refer-se i millorar

Ougra va sorprendre amb el seu talent. I això que al principi l’idioma era un obstacle. Un més. «No entenia res de català ni castellà. Anava molt perdut comunicativament. Com que no sabia què em demanava l’entrenador, no ho feia. Vaig arribar a pensar que l’atletisme no era el meu», assegura. No va tirar la tovallola fent que el seu esforç pagués la pena.

Amb una mica d’empenta: «Em van presentar uns companys marroquins, que em feien de traductors». Mentrestant, Badosa remarca que «això és aigua passada» perquè en l’actualitat s’entenen perfectament amb Ougra.

El tècnic del GEiEG insisteix que «en la primera cursa que va fer ja va demostrar que era un fora de sèrie en comparació amb els nois de la seva edat»: «Vam anar a fer un cros a Sant Hilari i va escapar-se uns 100 metres dels primers en la sortida. Va aguantar mitja cursa amb aquella distància, però, evidentment, li faltava càrdio i el van atrapar agafant-li 100 metres d’avantatge. Va fer un canvi de ritme per atrapar-los i tornar-los a deixar enrere. Allò em va sobtar perquè tenia capacitat de refer-se quan havia punxat atlèticament».

Ougra va continuar entrenant fins que Badosa va trobar la prova que l’ha de fer triomfar. «Als estius porto els atletes a la ria després dels entrenaments perquè els faci massatge. Allà va ser quan vaig descobrir realment la prova de l’Abde. No m’he equivocat. Tots van començar a córrer fent conya i ell va fer la primera passada sortint de l’aigua sense tocar ria ni res. Li vaig dir que ho repetís perquè no m’ho creia i sí, sí. Ja ho teníem: els 3.000 metres obstacles», comenta el tècnic.

A partir d’aquí, Ougra s’ha anat especialitzant en aquesta modalitat que tant li promet. Als 22 anys, ja és cinquè d’Espanya absolut amb 08’29’’ i té la marca mínima per accedir al Campionat d’Europa. «La majoria d’atletes comencen des de petits. Jo no. Tenia 17 anys. Això em va crear molts dubtes sobre si podria arribar lluny», diu. La seva projecció va fer que el club valencià Fent Camí Mislata el fitxés el passat mes de desembre, tot i que continua entrenant-se a les pistes del GEiEG de Palau i manté Badosa com a entrenador.

Aconseguir la nacionalitat

El seu objectiu és anar millorant posicions com està fent fins ara, tenint en compte que els seus rivals «tenen més de 30 anys i d’aquí un parell d’anys ja no hi seran per guanyar-me». «Hem de poder batallar per ser campions d’Espanya», insisteix Badosa.

La cursa d’obstacles d’Ougra, però, no s’ha quedat només en els 3.000 metres. Encara li queda un últim pas per poder lluitar pels seus somnis. I és que per poder aspirar a ser campió d’Espanya, participar en un europeu o, fins i tot, competir en un Mundial i uns Jocs Olímpics, necessita la nacionalitat espanyola.

Al fet de no tenir el DNI se li afegeix una altra problemàtica. Ougra està en desavantatge davant la resta d’atletes perquè es veu obligat a treballar (fa una jornada sencera a Bicicletes Megamo de Vilablareix) i no pot entrenar tant com ho necessita.

«Ens manquen ajudes. Si trobéssim un sponsor, s’hi podria dedicar més», comenta Badosa. Ougra hi afegeix: «Em costa molt trobar patrocinadors, que em permetrien millorar, i com que tampoc tinc la nacionalitat no puc ser internacional». «Per aspirar a ser campió d’Espanya, ha d’entrenar com a mínim dos cops al dia. Si tingues la facilitat econòmica, podria retallar la jornada laboral i exercitar-se més però ara mateix no la té», insisteix el tècnic.

Ougra assegura que «gaudeixo massa corrent». Res ni ningú li traurà el seu somni. Està demostrat que quan li ronda una idea pel cap té la tenacitat per dur-la a terme.

No podrà participar en el Campionat d’Espanya

L’atletisme espanyol està reunit des d’ahir a Madrid amb motiu del Campionat d’Espanya en pista coberta, que es disputa entre el 17 i el 19 de febrer al poliesportiu Gallur. No obstant això, Abderrahim Ougra no hi ha anat perquè, tot i aconseguir la mínima per competir als 3.000 metres llisos amb una gran marca, la paperassa l’ha frustrat un cop més.

Com que l’atleta no té la nacionalitat espanyola, no pot optar a accedir a la final. Li passarà el mateix el pròxim mes de març, en què descartarà l’europeu que se celebra a Istanbul.

Un total de 520 atletes estan competint aquest cap de setmana a la capital madrilenya dos anys després d’acollir la cita. Enguany destaquen els atletes gironins Adel Mechaal i Esther Guerrero.