Aíto García Reneses: «Ja m’he jubilat diverses vegades i no sé quan hi tornaré»

Després de 1.103 partits dirigits a l’ACB, encara és especial tornar a Badalona?

La veritat és que em sento bé tornant a tots els llocs, però a Badalona hi vaig estar en dues etapes, una de dos anys i l’altre de cinc, i els records que en tinc són molt bons. A més la temporada passada hi vaig estar fent tècnica individual amb els joves... sí, és un lloc on m’hi sento molt bé.

Quins altres llocs són especials per a vostè?

Pràcticament tots. En molts mantinc molt bona relació amb la gent que duu ara els clubs, i això és important. Em sento bé, com li deia abans, visitant a tothom.

Està gaudint a Girona?

A vegades (riu). Hem tingut una fase inicial molt difícil. Després en va venir una de molt brillant. I a conseqüència de l’aturada de la Copa i dels partits de seleccions, ha semblat que se’ns havia oblidat tot. Tornar a recuperar la dinàmica que teníem ens està costant.

Per què insisteix tant en aquesta idea de l’afectació de l’aturada de febrer?

Quinze dies d’aturada ens van afectar molt. Se’n van anar la majoria de jugadors, un amb Sèrbia, l’altre amb Croàcia, un altre amb Camerun, dos amb Espanya, dos amb Argentina... i totes les seleccions tenen la seva manera de fer. Aleshores se’ns oblida el que hem fet aquí i ho deixen de fer. Quan hem tornat, hem estat entrenant bé però quan arriba el partit no ho fem tant bé. Potser aquí hi ha un altre component, el de la pressió, el de saber portar-ho quan jugues més, quan jugues menys, quan no tens sort... és tan important tenir una bona tècnica de tir, com una bona defensa, com un bon cap i comunicació amb els companys.

Està content amb l’actitud?

Sí.

El dia del Manresa, per exemple, no li va semblar que el Baxi va guanyar perquè hi va posar més ganes?

No sé si van ser més ganes o més encert... el Manresa va començar sense guanyar però tenen un equip que ha anat millorant, fins i tot amb alguna incorporació, i sempre ha jugat molt intens. El rival també juga. 

Li molesta que li recordin que duu 1.103 partits a l’ACB, o que té 76 anys?

Nooo, perquè en porto encara molts més de partits dirigits. Deu anys abans que comencés l’ACB ja estava entrenant un equip a Badalona (Círcol Catòlic), i a més he tingut diversos anys sabàtics, i he estat quatre temporades a Berlín. Per això quan em diuen que porto mil cent partits, podrien dir perfectament que en són no sé, potser 3.300. 

També li ho deia per quan li pregunten per quan es jubilarà.

Jo ja m’he jubilat diverses vegades. La primera, amb 65 anys, i després vaig estar dos anys a Sevilla i dos a Gran Canària i em vaig tornar a jubilar. Després em vaig aturar un any, vaig marxar a Alemanya quatre temporades i em vaig tornar a jubilar. O sigui que no m’ho pregunti, quan em jubilaré, perquè no ho sé i tant i fa una vegada més o una vegada menys.

L’equip està on s’esperava que fos a principi de temporada?

Això és molt difícil de saber. La majoria de jugadors de l’equip han sigut de LEB, o que amb prou feines han jugat, com Miletic. Pol Figueras o Jaume Sorolla van millorant, i no és tan fàcil. Fa falta temps.

Què li ha faltat a l’equip?

No m’importa el que ens hagi faltat, a mi el que m’interessa és el que no ens pot faltar en el futur, que és intentar ser regulars 40 minuts en intensitat i en tot. Però no és el mateix quan hi ha uns jugadors o n’hi ha uns altres. Antigament es jugava amb cinc peces i potser en sortia un sisè home, però això amb el ritme actual no és possible. Et fa falta una plantilla de molt alt nivell.

Tenir la figura de Marc Gasol al club posa més pressió a un projecte que tot just acaba d’aterrar a l’ACB?

Jo penso que no, quan en Marc està millor és el primer que anima i dona suport als companys. Si ell es troba una mica malament per les circumstàncies que siguin és una mica més difícil. El bàsquet ha d’agrair-li a un jugador que té 37 anys que estigui ajudant a l’equip i que a més gràcies a ell Girona torni a tenir bàsquet ACB. Això és el principi, cal anar poc a poc. Espero que el futur sigui cada cop millor.

Dona el Bàsquet Girona per salvat, ja?

No, fins que no sigui matemàtic, no. Tots els partits són importants, i a més, ho seran especialment els que jugarem a casa contra Granada i Betis. No hem de donar per descomptat que guanyarem a ningú, ni tampoc que perdrem contra determinats rivals. Hem d’anar sempre amb ambició. Per què no podem guanyar nosaltres als millors? No hem de pensar en si guanyarem aquest o l’altre en funció de la classificació, sinó en fer el millor bàsquet possible.

O sigui que no descarta guanyar a Badalona o a Madrid...

Naturalment!

L’arribada de Jenkins, però, demostra que realment s’havien adonat que faltava alguna cosa a l’equip?

Des del principi hem tingut dèficit en aquesta posició, i més pels problemes de lesions que van tenir Garino i Oriola. En tir som dels pitjors i això es nota molt perquè els interiors també tenen menys espai. L’arribada de Jenkins ens permet jugar una mica més normal, sense estar tant pendents dels percentatges de triples. Està demostrant serenitat i saber estar, aporta el seu tir exterior, i fa moltes coses amb cap.

A principi de temporada deia que no s’havia mirat gaire el contracte... ja sap si en té per seguir l’any que ve a Girona?

Efectivament, els contractes a aquestes alçades no m’importen gaire... i responent a la seva pregunta: tot al seu degut moment.

Què l’atrau més, el bàsquet europeu o l’NBA?

L’Europeu, sens dubte. Antigament el bàsquet de la resta del món, Espanya inclosa, era pitjor, i el nostre mirall era el bàsquet universitari. Quan el bàsquet va pujar de nivell a Espanya i al món, ens vam fixar en una NBA fabulosa. Però després, amb l’Eurolliga, ja la cosa va canviar perquè l’NBA està pitjor. Està molt bé de màrqueting, però pitjor d’estil de joc. Ells van vivint i faran el que els convingui, però en el bàsquet calen moltes coses. Per exemple, el joc interior cada vegada té menys pes. S’ha de pensar com millorar-lo perquè hi hagi més equilibri. Si veus partits de l’NBA veus que penetro i esmaixo, penetro i la trec a fora i fem un triple, busco un altre triple, i un altre... i no és el mateix espectacle que quan es juga un bàsquet complet. S’ha de seguir treballant i fer que les regles ajudin a millorar, com ha passat d’altres vegades.

No és dels que s’aixequen de matinada per veure l’NBA...

No, no, alguna vegada puc seguir alguns minuts de jugadors que he entrenat, per veure com estan, però em costa. Tinc interès pels jugadors, però per l’estil de joc, en el 98% dels equips, no.

De la plantilla que té a Girona, veu algun jugador amb talent per arribar lluny?

En algunes coses hi ha jugadors que m’han sorprès. És una passada veure com Sorolla o Figueras van adquirint coses i van millorant. D’altres de més joves com Miletic o Prkacin també van millorant, o Maxi (Fjellerup). A mi això em satisfà.

Què necessita el Bàsquet Girona per seguir creixent?

El primer que cal és tenir confiança en la direcció tècnica de l’equip, i que aquesta aporti la seva veu a l’hora de renovar alguns jugadors o fitxar-ne d’altres per a la temporada que ve. Cal ser capaç, econòmicament, de donar a l’abast, perquè abans molts clubs devien diners a tot arreu. La capacitat econòmica t’ha de permetre gastar de manera raonable amb allò de què disposes, i perquè puguis pensar en el futur.

Girona és una bona plaça de bàsquet?

Segur que sí. La gent no ajuda tant a l’equip com l’afició de Belgrad, Tel Aviv o Olympiakos, però està al costat de l’equip i en gaudeix. Els resultats? tots els equips volen guanyar, i no sempre els que estan fets per estar a dalt ho aconsegueixen.

Girona té quatre equips a Primera. Els segueix?

Futbol no en tinc costum de veure, però en segueixo els resultats i sé que ho estan fent molt bé. L’Uni ha tingut molta mala sort amb les lesions.

Vostè que és un gran amant de la fotografia, sobretot d’ocells, n’ha trobat a Girona?

No és tant fàcil (riu). Els ocells tenen més confiança amb la gent a Alemanya que no pas aquí. Jo no soc de posar-me en cap amagatall per fer fotos, i a Alemanya em podia apropar i no tenia cap problema. Aquí surten volant! He estat als Aiguamolls tres o quatre cops però el clima no ha afavorit. I també he estat per les Ribes del Ter.

L’altre seva passió era l’electrònica. Encara la cultiva?

No, però va ser fantàstic. Vaig estudiar Físiques i Telecomunicacions i vaig fer coses com els marcadors de 30 segons, el que ara són de 24, per a moltes pistes. La meva tècnica era més barata que els aparells que s’importaven i més d’una trentena de camps tenien els meus marcadors. Ara del tema informàtic ja n’estic desfassat però abans era capaç de crear programes, quan era més difícil que ara fer-ne. Jo vaig ser un dels pioners. Ara, però, em sobra una mica perquè hi ha un excès d’informació, tot ha de tenir una explicació informàtica i d’estadística, que si quants cops respira un jugador per minut o si pestanyeja. Està molt bé, però també està bé saber apreciar les coses en directe i no tenir tantes dades a la mà que a vegades avorreixen. 

Pato Garino valora el triomf sobre el Fuenlabrada al Fontaxou

EL TEST

A quin jugador li hauria agradat entrenar i no ha pogut?

(Riu) No ho sé... penso que he entrenat a jugadors molt interessants. Els Michael Jordan i companyia segur que ha sigut molt bo entrenar-los, perquè han sigut un exemple en tot. A Jordan jo el vaig veure entrenar durant deu dies a Chicago, quan va jugar la seva darrera temporada, i era un espectacle, no només pel que feia quan entrava al camp, passar-tirar-passar-tirar, sinó que quan hi havia algun company que no feia el que convenia, per exemple Dennis Rodman, amb la mirada ja el fonia. Jugadors així n’he tingut bastants, i encara en tinc algun...

On viu?

A Girona. Hi estic molt a gust. És una ciutat molt còmoda. Barcelona no és una ciutat excessivament gran, però amb tota l’àrea metropolitana és una mica més incòmode. Per a mi Girona és ideal. Ets a menys d’una hora de Barcelona i vius en una ciutat molt més assequible.

Quins altres esports segueix?

El que més m’ha agradat de sempre és el tennis.

Compra a Amazon?

Algun cop, no molts.

Quin cotxe té?

En els meus últims dos anys a Alemanya vaig vendre el cotxe que tenia perquè era una tonteria tenir-lo aquí ja que l’Alba me’n deixava un. Quan vaig tornar em volia comprar un cotxe, però a l’hora de la veritat m’havia d’esperar uns set mesos a tenir-lo. Total que una vegada volia llogar un BMW i em van acabar donant un Citroën C3, i com que em va anar bé, ja que no podia tenir el que volia, em vaig comprar aquest.

Cultiva les xarxes socials?

Poc. A Instagram m’agrada publicar fotos, però no de bàsquet. Fotos de fotos, siguin ocells o no. A Twitter hi escric poc, només quan crec que hi ha alguna cosa interessant per al bàsquet. Ara estic insistint, de tant en tant, que un jugador ha de pensar en formar-se tècnicament, físicament i intel·lectual i mentalment. I això és un tema que s’ha abandonat molt. Amb la Fundació estic intentant revitalitzar això. A més ara es jugarà la final de la Copa universitària amb 4 equips de Catalunya i 4 de Madrid que són els que van guanyar la fase prèvia. La clau és insistir en això, que si la millora tècnica no va acompanyada de físic i mental no podrà ser un bon jugador.

Si no s’hagués dedicat al bàsquet, què hauria fet?

És difícil de saber. Vaig començar amb tot el tema de l’electrònica de manera semiamateur, fent programes i marcadors... igual hauria seguit amb allò.

Què escolta al cotxe?

Poca cosa, perquè quan entro a Fontajau ja trobo els jugadors amb la música a tot drap. M’agrada la música però l’actual és més fressa que música.

Quines plataformes té?

Netflix, Movistar i alguna més que amb prou feines veig.

Que ha descobert de Girona que no hagués conegut d’abans?

Pràcticament crec que ho coneixia tot. Jo ja vaig venir amb 16 anys a jugar un campionat d’Europa escolar. Vaig estar-hi 15 dies a la pujada de Sant Domènec, allà vivíem. Recordo que l’entrenador ens va portar a s’Agaró i ja aleshores també vaig descobrir la Costa Brava. Havia vingut molts cops a Girona perquè tinc afició per conèixer coses. Sovint els dic als meus ajudants catalans: «què voleu que us ensenyi de Catalunya» perquè ells coneixen menys coses que jo (riu).

Subscriu-te per seguir llegint