L'art de connectar un equip de futbol amb tot un poble

El reconegut actor gironí Fel Faixedas assumirà la presidència de l'Arbúcies a partir del pròxim 1 de juliol amb la idea que incideixi en la vida del municipi

Fel Faixedas, a Can Pons

Fel Faixedas, a Can Pons / David Aparicio

Jordi Bofill

Jordi Bofill

Acostumat als espectacles i a omplir escenaris que acaben rendint-li ovacions sense final, Fel Faixedas (Arbúcies, 1970) dibuixa una rialla cada cop que torna a casa. "A Arbúcies hi he viscut tot: aquí he passat la infantesa, he descobert la passió pel futbol, m'he enamorat i he vist néixer els meus fills. A Arbúcies he entès el significat de la felicitat i de l'amor. Ho és tot, Arbúcies", explica, amb el cor ple, dies abans que es faci oficial el seu pròxim repte: a partir de l'1 de juliol assumirà la presidència del club de la seva vida. "Haig de reconèixer que m'he emmerdat tot sol, sóc un cul inquiet. A escala vital, la meva trajectòria professional està molt ben assentada, tinc els meus projectes anuals que vaig creant, amb idees per la televisió i la ràdio. Els meus fills ja són bastant autònoms i em ve de gust, després d'estar-me vint anys treballant a fora, d'aportar alguna cosa al poble. Sempre dic, en pla de conya, que m'agradaria ser alcalde. Però potser no tinc el que haig de tenir per ser-ho. I com sempre m'apropo a l'estadi a veure el meu fill i els partits del primer equip, i xerro amb les persones que hi ha, que estan orgulloses de la part esportiva, perquè ara com ara hi ha una fornada molt ben parida de nanos de vint anys, però detecten debilitat en l'estructura de la junta directiva, vaig pensar que seria una bona idea convocar una sèrie d'amics 'futboleros' que tinc i presentar-me a la presidència".

'Futbol i Tecs'

La colla que esmenta Faixedas, té un grup de WhatsApp anomenat 'Futbol i Tecs'. El seu nom ho diu tot, perquè reuneix dues de les seves passions: la pilota i reunir-se al voltant d'una taula per menjar tot el que tinguin a l'abast. "Vaig dibuixar un projecte i els hi vaig enviar la proposta, demanant-los que estiguessin al meu costat. Pensava que em dirien 'calla, boig', però tots van respondre que només calia dir-los dia i hora per la primera reunió, que allà estarien. I aquí estem, sí, després de reunir-nos amb l'Ajuntament i en Josep Maria Cairó, el president actual i el fundador del club, que n'ha viscut unes quantes. Ell també es queda a la junta, esclar, perquè és part de l'escut". Els amics 'futboleros' són Jordi Guerrero, exsegon entrenador del Girona entre altres equips, Quimi Ribera, Jordi Cuadres, Pere Becerra, Pere Garriga ("el nostre assessor extern, com l'Enric Masip al Barça", puntualitza Faixedas), Oriol GarrigaRamón Moner, Francesc Boix, Gael Queralt, a banda de l'esmentat Josep Maria Cairó i els seus còmplices, Otger Bonet i Adam Jarosz. Des de la distància, Carles Planchart, actual guanyador de la Champions amb el Manchester City, també posarà el seu granet de sorra. "Estem treballant a quatre-cinc anys vista, amb un projecte ambiciós per la categoria en la qual estem, que és la Tercera Catalana. I ens estem divertint moltíssim". Aquest és l'altre motiu que li dona sentit a tot.

Perquè no hi ha res com compartir el que sents amb els teus. Se'n diu sentiment de pertinença i a Arbúcies van sobrats, d'això. "És molt bonic que la gent d'Arbúcies estimi l'Arbúcies. Aquest és el gran propòsit que tenim, incidir en la vida social del poble i del club. Volem tornar el club a la vida del poble. Desitgem fer partícips a les empreses, a les escoles, a les associacions i que a través del futbol, mitjançant una pilota, vehiculem una manera de ser i de fer. En aquests moments, tenim una setantena de socis i necessitem ser molta gent". Faixedas té un record molt clar d'una època passada que continua habitant en el present. "El meu pare va presidir el club, sí. I fregaven els cinc-cents socis. Eren els anys vuitanta. Eren altres temps". Descobrim-los, doncs.

Fel Faixedas, a l'estadi de l'Arbúcies

Fel Faixedas, a l'estadi de l'Arbúcies / David Aparicio

Tres clubs de futbol

Perquè d'Arbúcies n'hi ha hagut tres. Per començar, fa més de cent anys que es va disputar el primer partit de futbol en un municipi que actualment acull 6.500 habitants. Parlar d'Arbúcies no és parlar de qualsevol cosa. És parlar d'un poble i un club amb vida pròpia. "Quan jo era petit el recordo a Primera Regional, sempre dels equips punters. Fins i tot amb algun ascens a Preferent. Però a mitjans dels noranta va desaparèixer", detalla Faixedas respecte al CD Arbúcies, el primer dels clubs que hi ha hagut. Aquí, però, no comença la història, ja que dos anys abans del seu comiat en Josep Maria Cairó havia fundat 'Els Barrufets', un equip d'empreses, que al cap de pocs anys es convertiria en l'Arbúcies CF, que compleix tres dècades i serà presidit per l'actor català.

"Si a Arbúcies hi ha futbol, és gràcies a en Cairó. Ell va ocupar el buit de poder, és qui ha mantingut la flama". Continuem amb el viatge pel temps. "Així com a principis del segle XX Arbúcies era un poble amb una cultura musical molt bèstia, quan entra el futbol causa furor. I provoca que, tenint en compte la situació aïllada del municipi, es fes molta vida al poble. Perquè ara sí que la gent es desplaça a Girona, per dir alguna cosa, però fa cinquanta anys marxar allà o a Vic era una aventura. Un cop per setmana, com es podia, s'anava al mercat a Sant Celoni. Llavors, de dilluns a diumenge pràcticament es feia vida al poble. I el futbol va agafar molta energia, sent el club el centre de la vida de moltes persones. Jo, sense anar més lluny, vaig passar la meva infantesa al camp de futbol, mirant partits. I em passava els dies comptant quan faltava perquè jugués el primer equip", recorda Faixedas, que era migcampista. O ho pretenia, vaja. "Quan era infantil, el meu somni era jugar a l'equip gran de l'Arbúcies. I l'entrenador em va cridar per anar a entrenar quan era juvenil, va ser una il·lusió immensa. Em van portar d'estada a Viladrau tres dies amb ells. Jo al·lucinava, allò era meravellós. I vull recuperar aquell sentiment".

El gran ídol del nou president arbucienc era un jugador alemany força conegut a la Lliga. "Bernd Schuster, sense dubte. A hores d'ara, per Instagram, encara li dic coses. Volia ser ell, i encara que no ho sembli, abans era ros, portava els cabells llargs, la cinta de capità al juvenil i duia el vuit. Amb els meus ulls, em sentia Schuster al mig del camp. Però evidentment es pot comprovar que ni de conya, perquè no vaig durar ni un any al primer equip de l'Arbúcies (riu)". Per cert, li contesta els missatges? "Em diu 'ok', em posa el dit polze o m'aplaudeix, però mai no hem tingut una conversa". El misteri de les xarxes socials.

Les llegendes del camp de l'Església

En ple 2023, l'Arbúcies té un gran estadi a Can Pons. Però res com la mística, acompanyada de llegendes que et fan dubtar de la veritat, que hi ha al voltant del seu antic camp, el de la Capella o Església, com prefereixin. "Quan vaig a fer 'bolos' per Catalunya, sobretot a Roses, Vilobí o Santa Coloma de Farners, em diuen que era impossible guanyar-hi. Era molt petit i hi havia una pressió increïble. Hi havia una església al darrere d'una porteria. Tinc a la memòria un 0-3 del Vilobí al descans i encara més present el 4-3 final a favor de l'Arbúcies. Encara deuen somiar-hi, els del Vilobí, de la por que devien passar. Els liniers havien de córrer un parell de metres a dins del terreny de joc. I els dies de pluja, aquells paraigües volaven. També haig de confessar que a mitja part tothom bevia moltes 'trepadelles' (les famoses barreges) i, per tant, hi havia un estat d'eufòria que ho convertia en una bomba de rellotgeria". El futbol d'abans. El futbol de sempre. El futbol de veritat. "El futbol de poble és molt autèntic. I admiro els nois i noies que continuen apostant per jugar-hi, perquè ara tenen moltes més distraccions que no pas nosaltres en aquells temps. Ja et dic jo que té molt mèrit anar a entrenar una nit d'hivern a Arbúcies, amb el fred que fot, sense cobrar ni un duro. T'ha d'agradar molt", opina Faixedas.

El repte actual és llaminer. I no perquè esportivament es vulgui ascendir a Segona Catalana, perquè això rai, sinó perquè es vol transcendir. L'Arbúcies vol deixar empremta. "M'encantaria que d'aquí a uns anys, la gent digui que el que hem generat és l'hòstia. Haver sigut originals i haver aconseguit que tothom s'ho passi bé, que se sentin orgullosos. Que la feina dels nostres futbolistes tingui una repercussió suficient perquè al poble se'n parli diàriament. Perquè quan vagin a comprar a les botigues, els parlin del partit de futbol. Que l'equip i el poble connectin plenament perquè el futbol amateur no pot desaparèixer, s'acabaria la vida de molts pobles. A Arbúcies, un dijous hi ha dues-centes persones, i un dissabte, quatre-centes. Hi ha molts joves que fan la seva vida social a l'estadi, és un punt de trobada. Al meu fill ni el veig els caps de setmana, perquè és al camp. I com ell, cent nens que volten i fan vida amb els seus amics", protegeix, com si fos el tresor més buscat. I en el fons potser sí que ho és, perquè quan trobes el teu lloc mai el vols deixar anar. "De veritat, Arbúcies ho és tot, per a mi. És felicitat, és amor", repeteix, una vegada i una altra, amb una passió que s'encomana.

Subscriu-te per seguir llegint