El poder de l’amistat incondicional per arribar a Primera Divisió

Diuen que qui té un amic té un tresor. I Roger Brugué ‘Brugui’ i Eric Pimentel ‘Pime’ són el clar exemple d’aquesta expressió. La connexió que tenen els dos amics altempordanesos és tan forta, que són capaços de posar-se en la pell de l’altre en cada moment. Són íntims. Inseparables. Malgrat que estiguin bona part de la temporada a gairebé 500 quilòmetres de distància perquè en Brugui viu a València i en Pime a Santa Llogaia d’Àlguema. Aquest dissabte, però, es retrobaran en la que, segurament, serà una de les nits que quedaran eternament guardades en el seu record. Es pot complir el gran desig que ambdós tenien des que es van conèixer quan eren benjamins al Peralada: ser futbolista de Primera Divisió. En Brugui jugarà la final del play-off d’ascens contra l’Alabès amb el Llevant (21.00 hores) i, en cas d’aconseguir pujar, en Pime també haurà fet realitat el seu somni.

«Estar a Primera és el nostre somni de tota la vida. Des de petits, sempre hem estat d’acord en què si algun dia un dels dos havia d’arribar-hi preferíem que fos només un perquè així l’altre podria acompanyar-lo en el camí i que ho disfrutaria com si també hi hagués arribat ell. Per mi és així. Si en Brugui puja aquest dissabte, jo també ho hauré fet», revela Pime.

El davanter del Figueres recorda amb un somriure com va començar la seva amistat amb en Brugui. «Ens va unir el futbol. Vam començar a jugar al Peralada, que a sobre ens entrenava el meu pare (Jose Pimentel), i de seguida ens vam fer molt. Ell venia a casa meva, jo a la seva... A infantil ens en vam anar al Figueres i, exceptuant que a vegades ens separaven perquè en Brugui és un any més gran que jo (1996 i 1997), vam fer tota l’etapa de base junts fins que vaig marxar en edat juvenil i ell es va quedar a Vilatenim», explica.

Tenint en compte que els dos són davanters i molt competitius, algun curs havien iniciat picabaralles per veure qui era capaç de marcar més gols en una mateixa temporada. «Va ser sobretot de juvenils. Jugàvem a Preferent, ell al juvenil A del Figueres i jo al juvenil B del Girona. Em sona que qui va marcar més gols vaig ser jo, tot i que realment, i no perquè me’l miri amb molt bons ulls, penso que sempre ha sigut millor que jo en tot: qualitat individual, intel·ligència, entendre el joc, mentalitat... Això últim en especial. A part de tenir condicions, és on és gràcies a la mentalitat increïble que té. Disfruto molt veient els seus partits», diu.

Pime repassa els nombrosos obstacles que ha hagut de superar el jugador de Bàscara: «S’ha oposat a moltes adversitats al llarg de la seva carrera. A la Pobla, el Nàstic, el Llevant... Quan va incorporar-se al Llevant (va fitxar pel club granota l’estiu de 2021) van deixar-lo sense fitxa i el van cedir al Mirandés, on al principi no jugava gaire. Però després entrava uns minuts al camp i marcava. Res l’atura. Aquest any s’ha passat cinc mesos lesionat i ha tornat més fort que mai. En la tornada de la primera eliminatòria contra l’Albacete (3-0), va fer un doblet per sentenciar el pas del Llevant a la final. Confia molt en ell i té una mentalitat de resiliència que admiro. Tant de bo jo fos capaç d’aplicar-ho en el futbol i en la vida en general... És un exemple a seguir».

A 90 minuts de la glòria

Després de l’empat a Mendizorrotza (0-0), el Llevant ha de resoldre la final aquest dissabte al Ciutat de València. Els de Javi Calleja en farien prou amb un altre empat en cas que el partit arribés a pròrroga perquè van acabar la lliga regular en tercera posició, per davant de l’Alabès, quart, però serà millor si no se’n refien i van a per la victòria des del primer minut. Brugui ho sap i anirà amb tot per intentar batre la porteria d’Antonio Sivera.

Serà més fàcil amb el suport d’en Pime. «Seré allà. Sempre hem estat junts en els moments importants i aquest cop no serà diferent. El vincle que ens uneix és tan fort que els meus pares també vindran a la final. Som com germans. Els meus pares el cuiden com un fill i els seus pares a mi, igual. Quan els dos estem a l’Alt Empordà, som inseparables», assegura. El davanter blanc-i-blau comenta que «durant la temporada m’és més complicat acompanyar-lo perquè la majoria de dies els partits del Figueres coincideixen amb els seus, però, a la mínima que tinc un cap de setmana lliure o m’ho puc compaginar, vaig a veure’l i intento estar al seu costat». «A ell li agrada, és important que hi sigui. En dos caps de setmana he fet més de 1.500 quilòmetres, entre Albacete i Vitòria-Gasteiz, i les coses han sortit bé», apunta. Alhora, expressa que «als estadis tenim com un gest o una salutació i sabem on és l’altre»: «Si marca un gol, sap cap a on ha de mirar per celebrar-lo. També ens acompanya sempre la seva parella (Alba Pico)».

A diferència dels altres partits, Pime reconeix que «estic patint molt al play-off». «Normalment, els comentem. Però aquest cop mirem de no fer-ho gaire i parlem d’altres coses. És a 90 minuts de ser jugador de Primera, o no. És molt gros. Fins i tot, imposa dir-ho. És un tot o res per ser a Primera», exclama.

La connexió Sevilla-Begur dona la setmana més exitosa a la família de Joan Jordán

A part del suport incondicional d’en Pime, Brugui tindrà un extra de sort perquè l’amic li ha donat el seu amulet: «Per nosaltres és molt especial. El vaig comprar a Roma i li vaig regalar pel play-off. El té present sempre». I afegeix: «De petits només desitjàvem ser a Primera i, ara, està a punt de passar. Si ho aconsegueix, que tant de bo ho faci, els dos haurem complert el somni». El poder de l’amistat incondicional els ajudarà.

Subscriu-te per seguir llegint