Arrenca el Mundial 2023: les seleccions de la vella Europa enfront de l'hegemonia dels EUA

Alexia Putellas, capitana de la selecció espanyola, a la seva arribada a Nova Zelanda

Alexia Putellas, capitana de la selecció espanyola, a la seva arribada a Nova Zelanda / Pablo García/RFEF

Sergio R. Viñas

El pròxim 20 d'agost, d'aquí exactament un mes, una selecció es coronarà com a nova campiona del món en l'espectacular Estadi d'Austràlia, un colós de 83.500 espectadors situat a Sydney i construït per als Jocs Olímpics de l'any 2000. Serà l'últim partit d'una llista total de 64, que arrenca aquest dijous (9.00 hores) amb l'estrena d'una de les amfitriones, Nova Zelanda, qui jugarà contra Noruega, la selecció guanyadora del segon Mundial de la història, celebrat l'any 1995.

Han transcorregut gairebé dues dècades des de l'èxit de les escandinaves, en un context en el qual el futbol femení estava encara "en bolquers" com a esport de masses. Només 12 seleccions van competir llavors (les mateixes que en l'edició inaugural de 1991), per les 32 que es concentraran durant aquestes setmanes a Austràlia i Nova Zelanda. I Noruega, quatre presències en semifinals en les cinc primeres edicions del torneig, és avui, malgrat Ada Hegerberg, una selecció de classe mitjana, amb escasses aspiracions reals d'aixecar la copa.

L'evolució del futbol femení

El futbol femení ha evolucionat molt des d'aquelles edicions inicials. S'ha expandit pel món com una disciplina professionalitzada i això ha provocat una alteració dels equilibris de les dècades anteriors. Països com la mateixa Noruega, el Japó i la Xina van ser pioners a apostar per les futbolistes i això els va reportar importants èxits internacionals. Avui, en canvi, l'epicentre del futbol femení comparteix espai amb el masculí: la vella Europa.

Amb una excepció clara, això sí, els Estats Units, la qual es presenta en la cita oceànica com a guanyadora de les dues últimes edicions del Mundial (2015 i 2019) i com favorita clara per a guanyar de nou el títol en la final de Sydney. En les vuit edicions celebrades fins ara, sempre ha aconseguit arribar a les semifinals, jugant cinc finals i guanyant quatre d'elles, la qual cosa la converteix en la selecció més llorejada de sempre. Alemanya, amb dos títols, és l'altra selecció que ha assolit proclamar-se campiona en més d'una ocasió. El Japó i l'esmentada Noruega completen el palmarès històric.

Megan Rapinoe i Alex Morgan durant un entrenament de la selecció dels EUA.

Megan Rapinoe i Alex Morgan durant un entrenament de la selecció dels EUA. / Arxiu

El combinat estatunidenc es presenta a la cita amb baixes importants, com són les de Becky SauerbrunnMallory Swanson Catarina Macario, però malgrat això, continua tenint un bloc que li atorga el favoritisme en aquest Mundial. Megan Rapinoe, en el seu últim ball abans d'emprendre la retirada a l'edat de 38 anys, i Alex Morgan, seran les referències del combinat que dirigeix el macedoni-estatunidenc Vlatko Andonovski.

Les baixes d'Anglaterra

Les principals alternatives a l'hegemonia estatunidenca arriben, escrit queda, des de l'Europa més tradicional. Les apostes, sempre un bon termòmetre, assenyalen a Anglaterra (guanyadora de l'Eurocopa de l'any passat) com a segona favorita, seguida d'Espanya, Alemanya i França. Les britàniques, no obstant això, compten amb tres baixes capitals respecte a l'equip que es va coronar campió d'Europa a casa, totes elles afectades per lesions en els seus genolls: Beth PixeuLeah Williamson i Fran Kirby. L'absència més sensible és la de la primera d'elles, segona en la Pilota d'Or de 2022 per darrere d'Alexia Putellas.

La presència de la migcampista del Barça, després de la seva greu lesió, reforça ostensiblement les opcions d'Espanya de fer una cosa gran en aquest Mundial, així com la volta d'Aitana Bonmatí, Mariona Caldentey, Ona Batlle, Irene ParedesJenni Bell, malgrat que continua faltant una davantera que garanteixi un gran cabal de gols. Continuen absents Mapi León, Patri Guijarro i Sandra Paños i això restarà potencial a una selecció amb tot per demostrar en cites d'aquest calibre, perquè mai ha passat de vuitens en un Mundial (2019) ni de quarts en una Eurocopa (2013, 2017 i 2022).

Jorge Vilda i Aitana Bonmatí durant el Mundial del 2019

Jorge Vilda i Aitana Bonmatí durant el Mundial del 2019 / Arxiu

Raó aquesta última per la qual s'apel·la a la prudència des de la concentració espanyola, però sense posar-se límits. Entre d'altres coses, perquè si les jugadores de Jorge Vilda van avançant rondes, tot apunta a un encreuament tard o d'hora amb els EUA, la selecció que la va eliminar de l'anterior torneig a vuitens de final.

La resta de principals favorites circularan per l'altra part del quadre, pugnant per un lloc en la final de Sydney. Al costat d'Anglaterra, França mesura la cridanera aposta per Hervé Renard, un tècnic amb experiència en seleccions internacionals. Alemanya és l'altra gran selecció del torneig, com acredita la seva presència en la final de l'Eurocopa del passat estiu.