Lamine Yamal regna a Montjuïc

Res atreu tant al gènere humà com el drama, el turment i els mals auguris. L’exili del Barcelona a un lloc aparentment inhòspit com l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc, el mateix escenari que porta acollint monstruositats escèniques i musicals de tota mena, té, en realitat, un gran problema irresoluble: el sentiment de pertinença. Això no va d’escales que no funcionen, de busos de més o de menys o que el club vengués entrades per duplicat davant la sorpresa del creient, sinó de reconèixer-se com a barcelonista davant la porta de Marató encara que sigui per veure el talent adolescent de Lamine Yamal, el gran motor anímic del Gamper al costat d’Abde. Però com la muntanya no anirà a Mahoma, li tocarà a Mahoma anar a la muntanya.

Es van sentir estranys els qui van pujar a presenciar el partit contra el Tottenham a l’Olímpic (35.224 espectadors, pels 83.021 de l’any passat al Camp Nou davant el Pumas). L’àmplia majoria eren turistes que no sabien bé què hi anaven a veure. Amb amplis buits en els fons de l’estadi des d’on havien de néixer els crits d’una Graderia d’Animació que va plantar al club, va ser impossible que els jugadors trobessin massa motius per posar-se a to. «Us necessitem més que mai, culer», va implorar Xavi Hernández en un parlament inicial que va tenir més de súplica que d’esperança.

Encara que li tocarà al tècnic blaugrana mirar a moltes més direccions vista la reacció del seu equip al Gamper enfront d’un Tottenham que en va tenir prou amb la qualitat testosterònica de Perisic -una meravella fins i tot als seus 34 anys- i la il·lusió del seu menut, Oliver Skipp. La directiva de Joan Laporta i la direcció esportiva que gestionen Deco i Mateu Alemany tenen l’equip a mig fer en la mateixa setmana en què s’estrena la Lliga contra el Getafe. Almenys, no va haver-hi rastre en la presentació d’Ousmane Dembélé, que ja és a París pendent que es confirmi la seva venda al PSG. Però sí que van apuntar per la gespa com qui veu passar la vida dos jugadors amb els quals no compta l’entrenador, Lenglet i Sergiño Dest. A Kessié, a un pas de la passarel·la futbolística muntada per l’Aràbia Saudita, ningú l’esperava ja.

I Xavi va fer quant va poder. Va treure a les seves millors peces, fins i tot a Gavi, invisible en la gira nord-americana. Va confirmar que la seva aposta pels quatre migcampistes pot tornar a ser la seva gran opció, amb Oriol Romeu duplicant el pivot amb De Jong, i Pedri exercint d’enllaç. En atac, Raphinha va reforçar la seva posició com a extrem dret davant la fugida de Dembélé, amb Lewandowski com a principal executor. Mentre que en la línia defensiva, amb Christensen danyat i Iñigo Martínez a la llitera sense termini de recuperació, li va tocar un lloc a Eric García al centre de la defensa.

El partit va començar bé per al Barcelona, amb Romeu demostrant que no hi ha millor líder que el que té bon peu, i Lewandowski rematant a gol un centre pensat, sí, amb fredor per Raphinha. Però l’equip blaugrana no va trigar a perdre el control. Sobretot, perquè el seu ritme no era l’adequat. Un doblet d’Skipp deixava el 2-2.

El Gamper de debò, el que ha d’acostar als espectadors a il·lusionar-se, no va començar fins que Xavi va canviar a tot l’equip. I, sobretot, fins que no va donar entrada a Lamine Yamal. L’extrem de 16 anys va donar el triomf participant en els últims tres gols de la remuntada.