«M'agrada el fet de saber que dono formació per a la vida»

La Coral Vila (Olot, 1972) és una persona inquieta. I treballadora, esclar. Professora d'educació física a l'Institut Montilivi des de fa setze anys, és una llegenda del món del rugbi. Així, tal com sona: una llegenda. La secció del GEiEG, de fet, no s'entendria sense ella. «Als meus alumnes, de quart d'ESO, el primer dia sempre els faig presentar. Però òbviament, em presento jo abans. Seria injust no fer-ho, oi? I els explico la meva història. La majoria se sorprenen, sí. I no són conscients del que representa», confessa la garrotxina, que durant vint-i-sis anys va dedicar-se de ple a un esport que la va enamorar i on ha fet pràcticament de tot: jugadora, entrenadora, les dues coses a la vegada, internacional amb Catalunya i amb Espanya, on ha guanyat campionats d'Espanya i Europeus, subcampiona del Sis Nacions, amb dues participacions en Mundials i seleccionadora espanyola. El seu GEiEG va aconseguir, amb molt d'esforç i partint de zero, estar-se deu anys a la divisió d'honor. L'any passat, però, Vila, que abans de dedicar-se al rugbi va practicar el futbol sala, l'handbol, el taekwondo, el voleibol i l'atletisme (poca broma) va dir prou.

«M'agrada el fet de saber que dono formació per a la vida. Al llarg del camí m'he trobat de tot: gent desorientada, amb poca experiència. I sigui com a entrenadora o professora, he volgut formar, educar. El contingut rai, és el procés el que és important», matisa, amb veu ferma, conscient de les seves paraules. «El concepte ha canviat una mica, amb el pas del temps. La paraula esforç sembla que estigui prohibida. Com la disciplina o el com entendre els rols d'alumne/jugador-professor/educador». L'autoexigència és el primer pas per poder complir tot el que et proposis. «Tenir la sort de trobar, des de ben petita, el que m'agradava, m'ha ajudat a tirar cap allà i veure que si no tens una constància, difícilment arribaràs. Perquè quan t'equivoques, has d'aixecar el cap i tornar-hi. Quan falles, has d'aixecar-te i tornar-hi. Quan et lesiones, has d'aixecar-te i tornar-hi. No pots enfonsar-te, cal recuperar-se sempre. I això és el que vull transmetre: que quan a la vida tinguis un fracàs no pots abandonar, t'ha d'ajudar a créixer i fer-te més gran. M'agrada valorar les coses bones que té la gent, aquí centro tota la meva energia».

De vivències, Vila, que també ha passat per Itàlia i França en l'àmbit esportiu, en podria escriure un llibre. Els records que li omplen el cor, però, no són esportius. «Valoro molt positivament tot el que l'esport, el meu món, m'ha donat, però em quedaria amb la relació que he acabat tenint amb les jugadores. M'entraven noies amb divuit anys i algunes han marxat amb vint-i-vuit. Les he vist créixer i ara tenen criatures, han format una família. Quan me'n trobo alguna i em diu que gràcies al rugbi ha après a concentrar-se, organitzar-se o sacrificar-se... És això. Perquè sempre dic que el rugbi, no ens fa ni riques ni famoses. Però sí que ens dona les coses importants de la vida», aclareix Vila, que va començar a fer esport a la dècada dels vuitanta. Eren altres temps. «A casa ja em van dir que m'oblidés de viure-hi professionalment, que havia d'estudiar. Els meus pares no eren universitaris i volien que jo ho fos, perquè abans, veien que la relació entre una noia i l'esport era impossible».

Aturem-nos aquí, a la mare, la Dolors. Perquè per més voltes que hagi fet pel món, el gran exemple per a Coral Vila sempre l'ha tingut a casa. «Ella tenia molta capacitat per poder estudiar, però per com vivien les dones en aquella època no li van donar un valor i l'havien fet anar a treballar. I quan jo feia COU i ella era més gran, va decidir anar-se'n a fer un grau i millorar la seva branca laboral. Havia tingut quatre filles, totes estàvem arriades i se'n va anar a Barcelona uns mesos a viure amb la meva tia. A casa ens vam quedar el pare, dues germanes, perquè l'altra també estudiava a fora, i jo. I ella va acabar com a secretària d'Ajuntament», presumeix. La veu i els ulls s'emocionen, parlant de la Dolors.

Filla, germana, parella, mare, jugadora, entrenadora i professora, els dies de Vila sempre han estat ocupats. «Quantes hores té un dia? Doncs duplica-les i et sortirà el que jo feia», diu, entre rialles. «Era intens i la meva parella estava al peu del canó. Arribava un i marxava l'altre, era un trencaclosques». Però no ha tingut mai la sensació d'estar desocupant alguna cosa, fent-ne tantes? «A mi, potser. Perquè no tenia temps ni d'abrigar-me, quan em posava al llit». Després de desvincular-se de l'esport, en té una mica més. «Abans a quarts de dotze de la nit, feia comandes i les anava a recollir quan sortia de l'institut. Ara a les tardes vaig al supermercat amb tota la calma, cuino més, miro la televisió i llegeixo més que abans. Crec que aquest és el ritme d'una persona normal», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint