«Les noies sempre ho hem tingut més complicat que els nois, som el segon plat»

Quan era petita, l'Ona Domènech (2005), com tantes i tantes noies de la seva edat, jugava amb nens perquè a Girona no hi havia equips d'hoquei patins femení de base. «Tenia 11-12 anys i no hi havia opcions. L'hoquei no estava tan potenciat com ara. Estava encantada, amb el meu equip de nens, però és cert que quan em van oferir la possibilitat de formar part d'un vestidor exclusivament femení, ho vaig acceptar de seguida. No vaig deixar de jugar amb els nens, perquè ho vaig compaginar, però em feia molta il·lusió compartir l'esport que estimo amb altres noies. Els meus pares, a casa, ja m'havien advertit que no faltava molt temps perquè m'obliguessin a deixar de jugar amb nens. Hi ha un topall, per edat, en què et diuen prou. M'hauria pogut quedar penjada», explica l'ara jugadora del primer equip del Girona, establert a Nacional (l'altre equip gironí de la categoria és el Palafrugell), que el 2017, tan sols fa cinc anys, es veia obligada a viure la seva experiència a Figueres. «Ho entenia, però et xoca. Em preguntava quina era la raó per la qual no hi havia equips a la ciutat i que em forçava a marxar més lluny. Però gràcies als nois m'he après a espavilar, a saber que si et fa mal t'has d'aixecar i punt, no et pots quedar a terra. Quan ets una nena, t'has de buscar el teu lloc, perquè els nens, sobretot quan són petits, et passen per sobre», descriu Domènech.

La seva companya a la porteria de Palau, l'Èlia Bladé (2004), se la mira de prop i ho afirma tot, paraula per paraula, amb un lleu gest amb el cap. Ella també ho ha viscut. «Sí, sé el que és. Per mi és normal haver-me educat amb nois a la pista. I, sincerament, si pogués encara ho faria, avui dia. És molt millor, tenen més força. Vaig començar a Mataró i allà sí que hi havia noies jugant. Però m'ho passava bé, no li donava voltes. Jugava amb dos equips i ja està». Ni a una ni a altra cal demanar-los a quin sexe es prioritzava. Malauradament, la resposta era intocable. «Les noies sempre ho hem tingut més complicat que els nois, aquesta és la veritat», confessa Bladé. «Ells sempre són al davant i nosaltres som el segon plat. Afortunadament, cada cop passa menys. Que com ens reivindiquem? Esforçant-nos diàriament, fent-nos un espai. També ens el mereixem, nosaltres, i no només els nois».

Manca de noies al planter

A la conversa les acompanya el seu entrenador, l'Albert Bou (1978), un home amb experiència que recorda que a Girona, històricament, fa molts anys que existeix el sènior femení. Fins i tot, fa una dècada, havien arribat a finals de la Copa d'Europa. El planter, però, no es cuidava. A finals de 2023, hi ha tres equips en competició més noies barrejades amb nois en les categories més petites. «Som vint-i-poques noies. Però intentem treballar per obtenir fruits més endavant», confirma Bou. «És un número molt baix», opina Bladé. Ho desenvolupa Domènech. «A mesura que les noies que veníem d'avall hem anat creixent, els equips han anat desapareixent perquè a sota no hi havia una continuïtat. Ara, per exemple, hi ha noies alevines, benjamines, prebenjamines i a escoleta. Però d'aquí a què es facin grans, encara queda». «S'ha de picar molta pedra», insisteix Bou, que continua: «S'ha d'anar a les escoles i fer extraescolars. Intentar que dues o tres nenes d'una classe et vinguin, enganxar-les. Això funciona molt per amistats i coneixences, i només amb la suma de tot plegat es pot construir un equip. També necessitem la sort d'enganxar un gruix fort per tenir les màximes categories possibles, com molts clubs tenen».

El vestidor, una família

El Girona femení viu un gran moment després del dolorós descens d'OK Lliga, el curs 21/22. És quart en la classificació, amb sis victòries en nou partits, en llocs de play-off d'ascens, i encadena set jornades sense perdre. «Tenim un grup humà fantàstic, és el que més destacaria. Ens portem bé totes. Hem de ser amigues perquè les coses funcionin, dins i fora de la pista. Perquè si les coses no funcionessin, tot aniria malament», admet Bladé. «Cent per cent, sí», diu Domènech. «Quan tot va bé i guanyes és molt fàcil, però quan comences a perdre hi hauria mal rotllo, sense aquesta unió. Quan fem un mal partit no ens enfadem entre nosaltres; al contrari, ens donem suport. I això és el més important de l'esport».

Les tragèdies també ajuden a cohesionar un vestidor. El que havia de ser una experiència brutal, com el pas per l'elit d'un grup d'adolescents que no tenien ni el carnet de conduir, va resultar una frustració. Noies acostumades a guanyar en lligues de la seva edat, campiones de Catalunya en diverses ocasions, de cop i volta van deixar de fer-ho: només van sumar un punt en tota la temporada. «La sort que vam tenir és que no només jugàvem a OK Lliga. A Primera Catalana vam ser campiones i amb el fem-17 vam fer els campionats», puntualitza Domènech. Passen els anys i el fet de jugar amb diferents equips a la vegada continua formant part de la seva identitat.

«Sense allò, no ho hauríem gestionat de la mateixa manera. Perquè veure't perdent quan sempre has guanyat... Quan remes, remes i remes, però no pots, fot», rememora. «No era la nostra categoria i ens va tocar molt, però vam fer bons partits. I l'aprenentatge va ser bestial, pensa que jugàvem contra campiones del món. Sí, ens pintaven la cara, però ens estàvem instruint», deixa clar la portera. «S'enfrontaven a persones que admiraven, a ídols que havien tingut de petits. Se'ns va fer una muntanya, és la realitat i el que ens va passar. Ja han passat dos anys i ho hem madurat», declara Bou. «Sense la pinya que han creat, quan es va baixar aquí no hauria quedat ningú», afirma l'entrenador. «No ho puc jurar, però n'estic seguríssim».

I el futur?

«Qui realment té ganes i se sacrifica, acaba trobant oportunitats», recita Bou, com si fos el manament d'un equip que pot presumir d'haver estat a l'elit d'un esport del qual són conscients que en un futur segurament no els permetrà una dedicació absoluta. «Hem de tocar de peus a terra, no es pot viure de l'hoquei i no creiem que es pugui arreglar. És un esport minoritari i més, per les noies», proclamen ambdues.

Domènech estudia Educació Primària a Girona, mentre que Bladé fa Infermeria a Mataró. L'agenda de la portera no dona cap respir. «El dia que més aviat arribo a casa és a les 23 hores, perquè sóc d'Argentona. Però quan entrenem tard, em donen la 1 de la matinada». «Jo ho tinc millor», anuncia Domènech, «però com entreno a les petites, vinc al pavelló més aviat». Com altres clubs de la ciutat, el Girona pateix per la falta d'instal·lacions, amb els problemes logístics interns que això els provoca.

«Tornar a l'OK Lliga no és l'objectiu principal. Algun dia ho aconseguirem, però no és primordial», formula Bladé. «Tant de bo hi arribem, sí, però no pujar no és cap drama. Ens estem formant, encara», manté Domènech. «Potser tenim una mica de por a tornar-hi. Individualment, no vull que es torni a repetir el que ens va passar», considera la portera. «Crec que no es repetirà», assegura la seva companya. «Ni de conya, cert», respon Bladé. «Elles han de decidir coses i saber quins propòsits volen marcar-se. El que està clar és que no ens volem tornar a estavellar», reflexiona Bou. «Quan estiguem preparats no ho buscarem, vindrà sol. Tot ha de fluir, en aquesta vida. Ens agradaria fer els play-offs, això sí, i sentir que podem competir. Després, passarà el que hagi de passar». «I no perdre el bon ambient que hi ha. Això no ho podem perdre mai», finalitzen.

Subscriu-te per seguir llegint