La vida, allò que passa entre els Grans Premis de MotoGP

«Estic molt temps fora, però sempre acabo tornant a casa. De fet, tinc totes les coses aquí. A la Selva de Mar, que és pau i m’encanta. Passo setmanes en altres països, sí, però no me n’hi vaig pas a viure». Helena Cervera (La Selva de Mar, 1994) viu entre la tempesta i la calma. Sense que cap de les dues representi un aspecte negatiu. Al contrari. La seva feina -treballa en el Departament d’Esdeveniments-Operacions de Dorna, que s’encarrega de dur el contacte amb els diferents circuits dels Grans Premis d’arreu perquè el Mundial de MotoGP pugui ser una realitat- sovint l’ha portat a milers i milers de quilòmetres de les comarques gironines, allunyada del seu estimat Empordà, agafant un vol rere l’altre per viatjar a l’altra punta del món, si fa falta, i donar el màxim de si mateixa. «Soc capaç de molt en molt poc temps. Les setmanes que soc fora no paro ni un minut. És un ritme frenètic que enganxa, molt», assegura.

Aquest mes de novembre, Helena Cervera ha enllaçat el Gran Premi de Malàisia amb el de Qatar i el cap de setmana acabarà la seva quarta temporada al Gran Premi de la Comunitat Valenciana. L’últim del Mundial. «Normalment, anem als circuits una setmana abans del Gran Premi. El diumenge previ ja ens posem a treballar perquè hem de controlar que tot el muntatge es desenvolupi en ordre. La gent ha de tenir cobertes les seves necessitats a mesura que vagi arribant. Si no, no hi podria haver les carreres», diu. Dorna sol mobilitzar un equip d’unes 300 persones per al Campionat.

«No és una rutina gens planera. Un dia et lleves a un lloc, dines en un altre i sopes en un altre. I entremig has treballat. Sovint penso: com dona tant de si el dia? Això és molt guai. Aquesta sensació d’estar amortitzant molt el temps. Em fa sentir viva. A part que és una feina que em permet conviure amb molta gent», explica. I continua: «Estic coneixent moltíssimes realitats socials. A Indonèsia, on vam tenir la sort de quedar-nos-hi perquè quan hi ha un back to back (dos Grans Premis seguits) tenim l’opció d’anar d’un lloc a l’altre sense passar per casa, vam poder visitar i fer una mica de turisme. A l’Índia, que és un Gran Premi nou, vam haver de canviar la logística i moure’ns en autobusos perquè conduir per allà és impossible i no podíem llogar cotxes. Conviure amb la gent local xoca molt. Però no és només això, són els menjars, la cultura...». «Marxar lluny a explorar és un al·licient. Crees vincles i tens ganes de tornar-hi l’any següent», afirma.

Alhora, afegeix que «tens preferències amb qui treballar, sobretot quan vas repetint circuits»: «El tret cultural hi fa molt. Com som les persones en funció d’on som. Treballem amb equips locals de molts països i, al final, ens fem una mica nostres els llocs. És xulo tornar i que tot continuï igual com quan vas estar-hi per últim cop».

Com a anècdota, Helena Cervera recorda el seu primer Gran Premi a Indonèsia. «Va ser dur perquè era nou i l’havíem organitzat en època Covid. Llavors vam tenir molta feina perquè ens havíem d’adaptar a les normatives i autoritats de cada país per fer possible el transcurs de l’esdeveniment. A part d’això, ens va caure el diluvi universal i no teníem gens clar que es pogués fer ni tampoc si podríem agafar els vols de tornada. Una xaman local va venir al circuit a fer una dansa de la pluja perquè deixes de ploure i poguessin córrer les motos. Va ser increïble», destaca.

El dia a dia al circuit

Els viatges de feina s‘han convertit en una mena de viatges familiars: «Quan som fora, convivim 24/7 amb els meus companys. Agafem un cotxe a l’aeroport i tot l’equip estem al mateix hotel. L’organització no es queda al circuit. Ho compartim absolutament tot i hem creat cercles. És per això que també necessitem passar setmanes a casa per desconnectar una mica els uns dels altres (riu)».

Tot i que parlar anglès és imprescindible perquè «és cada dia, tant a la Selva com a Malàisia» -que és un dels seus darrers destins-, Helena Cervera revela que «al meu departament parlem molt català». Dorna té seu a Madrid i a Sant Just Desvern.

El seu dia a dia es desenvolupa al paddock. «És on fem vida, majoritàriament. Hi ha els camions dels equips, els hospitality, etc. Una part és l’estructura fixa del circuit amb la torre de control, que és on hi ha la direcció de carrera, i l’altra és mòbil. A les carreres europees el paddock es vesteix molt més perquè hi podem arribar en camió i, si no, el transport es fa per mar i per aire. Després hi ha el pit lane, que és on surten les motos i hi ha els box i tot», apunta.

Sobre els pilots, que són els grans protagonistes dels Grans Premis, comenta que «hi ha un respecte mutu»: «Al final, som gent normal. Quan treballes per una marca coneguda, sembla que estiguis en una altra dimensió, però quan hi ets te n’adones que no és així. Tothom és gent normal. I quan els coneixes, encara més. Sempre hi ha una mica de distància professional amb els pilots, però, després de tant de temps, ens hem creuat tantes vegades que ja ens saludem. Els circuits són com un poble».

Totes les hores de feina que hi ha hagut durant dies, setmanes i mesos es concentren en un cap de setmana amb motiu del Gran Premi. «Quan acaba la carrera, encara et dura l’adrenalina. No sents relaxació total fins al dilluns post Gran Premi. Els dilluns, aquell dia de la setmana que no agrada a ningú i resulta que a mi sí. La sensació és d’aixecar-se destrossat però conscient que ho has donat tot i ha sortit com desitjaves», afirma.

El valor del temps propi

«Soc bastant nervi i m’agrada aquesta sensació de tornar a casa i dir: avui no puc ni vull fer res perquè estic esgotada i no passa res. He hagut d’aprendre a acceptar-ho. Igual que els meus. Sembla que quan torno a casa em tanco dins d’una bombolla i em torno una mica antisocial, però no és ben bé així. Quan treballo, he conviscut i passat moltes hores acompanyada. I molt poques sola... A casa, la família té ganes de veure’m, els amics de quedar... Em reclamen perquè saben que d’aquí res tornaré a marxar. És normal. Però si quan arribes a casa complaus a tothom, de seguida te’n vas i tornes a treballar. Hi ha molta feina interna d’entendre què és el que tu necessites. És molt important trobar el teu moment», raona. I afegeix: «A vegades m’atabalo perquè el temps no s’atura i tot el què faig és en funció de tornar a marxar». 

Això «no és només a casa, sinó també als Grans Premis»: «Des de fa dos anys que surto a córrer pel circuit. He de triar molt bé com gestiono les hores i ser flexible. És un creixement personal molt gran i molt ràpid. Al principi costa, però et fa ser molt responsable amb les decisions».

«Les noies sempre ho hem tingut més complicat que els nois, som el segon plat»

Helena Cervera té clar que la seva feina «va amb la persona: ets o no ets així». «Penso que no serà per sempre perquè algun dia m’agradaria ser mare i amb el ritme que porto és impossible. He renunciat a moltes coses per la feina, però no renunciaré a plans vitals. Ara bé, també sé que tinc la sort de poder-ho viure en una edat interessant, ja que ningú depèn de mi i, a part de conèixer món, estic guanyant molta independència. El meu punt de vista ha canviat. Ara visc molt més el present que abans i he anat a molts llocs que mai hagués imaginat. Doha m’ha sorprès moltíssim, potser perquè va ser el meu primer Gran Premi... També he pogut anar a Austràlia que és caríssim... He vist cangurs, postes de sol... Al final, les petites coses són les que compensen la balança», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint