«He deixat la natació, però de tant en tant necessito treure’m el mono»

Ja la troba a faltar. La piscina, allà on s’hi ha passat tantes i tantes hores des que era un nadó. «La natació és i serà sempre la meva vida», va afirmar en el comunicat que va haver de fer l’abril de 2016 per anunciar que deixava la competició per prescripció mèdica. Uns problemes cardíacs van acabar amb el somni olímpic d’Hèctor Ruiz (Figueres, 1991). Des d’aleshores, havia trobat la il·lusió en la seva carrera com a entrenador. Però també ha decidit posar-hi un punt i a part. Ara està treballant en una empresa especialitzada en administració i assessorament de comunitats de propietaris.

«Necessitava fer un canvi. Havia de sortir de la piscina per poder mirar amb perspectiva i obrir la ment», explica Ruiz. Tot just fa quatre mesos d’aquesta transició, perquè va ser a l’agost quan va desvincular-se oficialment com a entrenador del GEN Roses -també va estar al CN Mataró i al CN Figueres-, però no se n’ha pogut desdir del tot. «De tant en tant, sí que faig alguna cosa... Em demanen classes particulars o grupals... Ho faig per treure’m el mono i, encara que sigui només una miqueta, és una manera de seguir vinculat amb la natació», reconeix.

La natació és la meva empremta des que vaig néixer. I ho continua sent

Ruiz és sincer. «La trobo a faltar, no ho negaré». Per a ell, la natació ha estat el seu motor des que té us de raó. «És la meva empremta des que vaig néixer. I ho continua sent. Com a mínim un cop al mes, faig classes», manifesta. Alhora, és conscient que «soc una persona que es mou molt per reptes i, no sé com expressar-ho perquè tampoc hi havia desgast ni desmotivació, però sentia que havia de fer aquest canvi d’etapa». A l’empresa ve a ser el mateix: «Al final, tot són reptes. Me’n plantejava amb la natació i aquí és igual. Intento marcar-me reptes des de la meva posició i, sobretot, buscar que tots els veïns i comunitats estiguin tranquils».

El tècnic reflexiona que «per mi és bàsic que els nens estiguin contents i s’ho passin bé mentre aprenen»: «Així els pares estaran condicionats a portar-los sempre als entrenaments perquè els seus fills ho demanen». «La natació ha evolucionat moltíssim i les tendències es veuen alterades cada quatre anys amb motiu dels Jocs Olímpics per poder nedar més ràpid al crol, la papallona, el subaquàtic, l’esquena i la braça», apunta.

Després d’haver de renunciar a anar a Rio de Janeiro, Ruiz s’ha encarregat de transmetre als seus nedadors la importància del dia a dia. «La natació et crea uns valors. El meu cas va ser molt traumàtic perquè vaig haver de deixar de nedar de cop, però volia que intentessin viure el moment. No serveix de res pensar i si..., i si... El què realment importa és el què fas ara i tindrà repercussió el dia de la competició», comenta. I afegeix: «En la societat on vivim, les coses a les quals donarem més valor són les que més ens hagin costat. No es pot aconseguir res sense esforç i, a vegades, tot i esforçar-nos molt no assolim l’objectiu, sigui per la causa que sigui, com em va passar a mi quan volia anar als Jocs Olímpics. Així és la vida». Arran de la seva experiència, Ruiz també s’està traient el Grau de Psicologia.

La temporada passada van reaparèixer els fantasmes del passat. Ruiz entrenava a la piscina pel seu compte, com feia habitualment després d’acabar la sessió amb els nens, quan va tornar a notar les arrítmies. «Jo nedar, no puc nedar. I això que ho he intentat bastant. Solia tirar-me a l’aigua després per fer el meu entrenament, res comparat amb el que estava acostumat abans, 3.000 metres i ja està. L’any passat, però, vaig començar a tenir moltes arrítmies una altra vegada, com em va passar quan vaig haver de deixar la competició, i vaig dir: prou, plego. Les arrítmies em duraven molta estona, uns 10-15 minuts, i sentia que me l’estava jugant», confessa. 

De Joan a Oriol Paulí: quan el fill reenganxa el pare al bàsquet

Només li passa quan neda. «He provat altres esports i no noto cap molèstia. Vaig començar a córrer per fer alguna cosa. És curiós perquè em canso molt més que a la piscina i no tinc arrítmies. Els metges mai m’han dit la causa, però jo ho he associat o bé a la posició del cos o bé a les hipòxies (retenir la respiració)», raona. El campió d’Espanya dels 10 km en aigües obertes el 2015 ha hagut d’entendre que la felicitat també es pot trobar allunyat de la natació: «Mai havia fet una aturada tan llarga com la que porto en l’actualitat. Ja sé que és relativament curta, perquè han passat només quatre mesos, però mai havia estat tant de temps fora de l’aigua. Quan vaig haver de deixar la competició pels problemes cardíacs, vaig seguir vinculat a la natació perquè jo era nedador del CN Mataró i també era entrenador. La rutina em va fer aguantar el dol psicològic. Mentre que ara mateix ha estat un procés natural, tenia ganes de fer un canvi i, per això, no ha estat tan traumàtic com podria haver estat tallar d’arrel». Encara que, com bé ha reiterat Ruiz, la seva vida i la natació són indissociables.

Subscriu-te per seguir llegint