Jesús Ángel García Bragado (Madrid, 17 d'octubre del 1969) és l'únic atleta que ha estat capaç de participar en vuit edicions dels Jocs Olímpics. Un rècord històric que fa que sigui mereixedor del segon capítol de la sèrie documental CAMPEONES DE HONOR, realitzada per SPORT-Prensa Ibérica amb la col·laboració de l'empresa de telefonia HONOR. Chuso, com tothom el coneix, que es va retirar als 51 anys després de Tòquio'2020, és un exemple de longevitat inaudit al món de l'esport. Per això s'ha guanyat, al llarg de la seva dilatada carrera esportiva, l'apel·latiu d’Home de marbre.

“Em puc considerar un privilegiat”, assegura Jesús Ángel García Bragado. “La marxa m'ho ha donat tot. M'ha permès arribar molt lluny, amb una llarguíssima carrera esportiva, i m'ha permès guanyar-me la vida”, reconeix l'atleta que va participar en els seus primers Jocs Olímpics, a Barcelona’92, amb només 21 anys. No va aconseguir guanyar mai una medalla olímpica, encara que hi va estar molt a prop alguna vegada: “Soc una mica inconformista i m'hauria agradat tenir un palmarès millor. Però, mirant enrere i veient els meus dos diplomes olímpics i les meves quatre medalles mundialistes, he de reconèixer que em sento molt satisfet de la meva trajectòria, d'haver pogut competir tants anys a l'elit... Amb el temps, ho valores tot més”, reconeix el marxador que es va iniciar en aquesta disciplina quan va entrar a estudiar al col·legi Tajamar: “Jo era un guanyador, volia guanyar, i vaig veure en la marxa una oportunitat per destacar”.

ELS SEUS VUIT JOCS

Fer un repàs a la trajectòria olímpica de Jesús Ángel García Bragado és fer també un repàs a la història de l'esport i de les emocions. “Els de Barcelona van ser els meus primers Jocs i vaig acabar en desè lloc. Em va semblar poc, perquè tots teníem molta il·lusió en aquesta cita olímpica, però només tenia 21 anys...”, relata. A Atlanta'96, en plenitud física, amb 26 anys, es va emportar la seva gran decepció en haver de retirar-se: “Estava pletòric de forma... però vaig fallar”. I a Sydney’2000 va cometre un error greu: “El sobreentrenament”. Va acabar dotzè. Els seus millors resultats van ser a Atenes'2004 (cinquè) i Pequín '2008 (quart). “Als Jocs de Pequín vaig poder fer medalla perquè dos dels atletes que van pujar al podi havien utilitzat substàncies dopants”, relata un García Bragado que se sent moralment medallista, encara que els dos tramposos no van ser desqualificats com va passar en altres disciplines.

Barcelona'92

Barcelona'92 SPORT

A Londres’2012 hi va arribar físicament molt tocat. Amb 42 anys havia estat intervingut quirúrgicament del maluc i amb prou feines va poder acabar la prova al lloc 17. “Em veia incapaç de continuar, però de seguida vaig començar a pensar en Rio’2016”. Tothom creia que serien els seus últims Jocs. D’aquí ve, l’extraordinari homenatge que va rebre, per part de tota la delegació espanyola, a la vila olímpica. “Va ser un dels moments més emocionants de la meva carrera. Veure tants esportistes aplaudint-me en un passadís sense fi...”, recorda. Va acabar la carrera en vintena posició i ja sonava a retirada. Però va apostar per anar a Tòquio'2020 per la decisió del CIO d'eliminar la prova dels 50 quilòmetres marxa –“la meva prova”- del programa olímpic. “Em semblava una bogeria entrenar pel Besòs als 50 anys, però tenia tan clar l'objectiu que els mals pensaments em duraven tot just uns segons”. En els seus vuitens i últims Jocs va acabar al lloc 35. Però això era el menys important. Havia fet història. Per a tota l'eternitat...

Tokio'2020 SPORT

Encara que la seva trajectòria ha estat marcada per aquests vuit Jocs Olímpics, els seus èxits més grans els va aconseguir en els Mundials. Destaca, per descomptat, la medalla d'or a Stuttgart'93. Però gairebé guarda millor record de la plata de Berlín’2009, que va guanyar amb 40 anys, un fet inèdit que va poder celebrar davant de la porta de Brandenburg molt emocionat amb les seves dues filles.

Avui, García Bragado es dedica a la podologia, la seva professió, però continua entrenant gairebé cada dia. “Si no ho faig, em falta alguna cosa”. I també dirigeix xavals joves, que el consideren una llegenda... Així el veu Álvaro Martín, el doble campió del món a Budapest: “És un ídol. Una persona increïble”. Un ‘CAMPEÓN DE HONOR’.