«La gent se’n reia, però des de petita que he volgut ser campiona del món»

Com explica que, sent encara menor d’edat, ja sigui campiona de lliga i d’Europa de clubs (Palau), i campiona continental i subcampiona del món, amb Espanya?

Al final és el resultat de moltes hores d’entrenament i de sacrifici meu, i dels meus pares. Jo ho tenia clar des de petita, on volia arribar. Quan vaig començar a jugar a hoquei ja m’agradava moltíssim. La gent se’n reia de mi, però sempre he volgut ser campiona del món. Amb 4 o 5 anys ja tenia aquest somni i l’he anat desenvolupant. Vull ser un referent per als nois i noies que triïn aquest esport. Tinc temps per seguir ampliant el palmarès. L’Europeu el vaig guanyar amb 14 anys i no vaig jugar gaire. I soc subcampiona del món, però vull ser campiona.

Què hi guanya, amb l’hoquei?

M’ha ajudat a crèixer personalment. A tenir unes bones bases com a persona, com la constància i la perseverància, el saber que sempre s’ha de donar alguna cosa a canvi. Estic aquí perquè he sacrificat coses, sobretot temps d’estar amb amics i la família, el fer la vida normal d’una adolescent. Jo no he pogut sortir de festa perquè he estat marcada pels partits i els entrenaments. O per exemple, he hagut de marxar de casa molt jove, amb 15 o 16 anys, per anar a Vila-sana (Lleida) on ara jugo i estudio segon de Batxillerat. És un poble molt petit on el futbol sala i l’hoquei són els esports de referència.

A casa li han donat suport?

M’han ajudat sempre, m’han deixat decidir, dins del sentit comú sempre he pogut triar. Els dec un estic. Ells em van apuntar a hoquei, em duien als entrenaments quan jugava a Palau, i sempre han estat al meu costat.

Una dona pot ser professional de l’hoquei, avui, a Espanya?

Alguna cosa hi guanyes, tens un petit sou, però és molt complicat ser professional. Potser en uns pocs clubs pots viure d’això, però d’entrada no t’hi pots dedicar, has de fer alguna cosa més. És una sort que d’altres esports que tenen més seguiment com el futbol o el bàsquet hagin anat normalitzant el paper de la dona, perquè aquesta onada també pugui arribar al món de l’hoquei.

Com es compaginen els estudis amb la pràctica esportiva?

És complicat, sobretot en època d’exàmens. És dur portar-ho tot al dia amb un horari fixat. Estàs poc temps a casa i ho has d’aprofitar, quan hi ets.

Perquè va escollir l’hoquei?

Vaig començar a fer hoquei amb quatre anys però també feia natació i curses d’orientació. Al final, quan em vaig veure obligada a triar perquè em coincidien partits amb curses, o amb horaris de piscina, vaig optar per allò que m’agradava més.

Laia Vives és el seu referent?

La vaig conèixer quan ja em començava a introduir en l’hoquei més a fons. Em va entrenar a la selecció territorial de Girona. La seguia i em va fer molta il·lusió. Però m’agraden molt les motos i soc fan de Marc Márquez, també, i si he d’escollir un porter d’hoquei, trio Xavi Malian, del Porto.

Què li diuen les companyes de classe?

Al principi xoca, perquè no hi ha massa esportistes d’elit, no deu ser habitual trobar-se’n a la classe. Xoca, però companys i professors s’hi acaben acostumant. Quan va sortir la convocatòria d’Espanya ho va celebrar tot l’institut, que jo hi fos, i a classe vam fer una festa. Alguna vegada els meus companys del grup de classes em venen a veure.

Jugar l’Europeu a casa és una motivació extra?

Sí, sempre ho és. Potser també això pot fer-te tenir més nervis, però jo no m’ho prenc així. És una bona manera perquè la gent que m’ha vist créixer vegi fins on he arribat. La família serà aquests dies a Olot, i els amics també miren de fer-s’ho venir bé.

Què n’esperen? Espanya és la gran favorita al títol?

Molta gent ens veu com a favorites però no ens ho agafem així. Portugal Itàlia són rivals forts i et poden acabar sorprenent. Nosaltres anirem a guanyar, com fem en tots els campionats.