«És més fàcil fer pa que no pas marcar Zidane o Messi, que no sabia mai per on sortirien»

«Li va venir una pilota d’uns trenta metres i Zidane la va controlar com si res. Vaig pensar, ‘la mare que em va parir’...». Era el 2003 i David Coromina (Santa Pau, 1974) s’enfrontava al Reial Madriddels galàctics. Acabava de fitxar pel Racing de Santander passant del Palamós, de Segona B, a Primera Divisió. Tot li era nou. Després d’haver passat per Olot, Barça C, Barça B i Nàstic, amb 28 anys tenia coll avall que el futbol ja començava a passar a segon terme mentre ajudava el seu sogre al forn Bataller als Hostalets d’en Bas. De fet, ja hi treballava d’amagatotis mentre jugava al Palamós i tenia clar que s’hi acabaria dedicant més aviat que no pas tard. Només Dimitri Piterman ho va poder ajornar uns anys, els que el van dur a tastar el futbol professional de Primera Divisió i Segona entre el 2003 i el 2008 amb el Racing de Santander i l’Alabès. A l’elit, va complir el somni de ser futbolista professional i d’enfrontar-se als millors del món als grans estadis de la Lliga. «He jugat contra tots els bons, Ronaldinho, Zidane, Figo, Messi, Ronaldo Nazario, Raúl...». També va haver d’aprendre a gestionar la pressió de l’entorn en una època complicada a Santander i Vitòria per la presència controvertida de Piterman als clubs, però alhora, a còpia «d’humilitat i feina» va guanyar-se el respecte de l’afició. «Sempre he estat un pencaire. Tècnicament era normal, amb els mínims que calen per arribar al Barça i a Primera», recorda Coromina a qui sí que sobtava veure aficionats acostar-se-li per demanar-li autògrafs als hotels o després dels partits. «Jo pensava ‘què feu? Si no sóc ningú jo!’. Al final, ja m’hi vaig acostumar», diu.

Des que l’estiu del 2008 amb 34 anys va penjar les botes i, des de llavors, la seva vida és el forn de la família. «O fitxava pel Girona o plegava. Ho tenia ben clar». Les converses entre el seu representant i el club no van arribar a bon port, malgrat l’interès de Raül Agné, i al final, Coromina va aparcar el futbol. Aquella no va ser la primera oferta del Girona. Anys abans, a finals dels noranta Pere Gratacós ja l’havia volgut fitxar amb el club a Primera Catalana i Tercera. «Si hagués acceptat, encara faria més temps que faria pa!». Ara és «feliç» al forn i treballant de nits. «Ho tinc per mà. És més fàcil fer pa i coques que no pas defensar Ronaldinho, Zidane o Messi, que no sabies mai per on et sortirien. Al forn, el pa sempre entra i surt per allà mateix», explica entre rialles. 

Coromina manté el cuc del futbol gràcies al seu fill Arnau, que juga al Juvenil de Divisió d’Honor del Girona. Als partits del seu nano a Vilablareix s’ha pogut retrobar amb Quique Cárcel-«era molt bo»- company seu al Barça C. De la seva etapa al Barça, on hi va arribar procedent de l’Olot amb 18 anys juntament amb Pep Pagès gràcies als informes d’Esteve Puigdemont, Coromina mai oblidarà el dia que va pujar a entrenar-se amb el primer equip. Era l’estiu del 1996. «Tenia una força estratosfèrica. Era impossible aturar-lo. Em va quedar gravat. Era imparable», recorda. Dels anys de blaugrana li quedaran també les vivències en un pis a Barcelona amb Pagès i Pep Setvalls i el record de Toño de la Cruz, «el millor entrenador que he tingut». 

Confessa que durant la seixantena de partits que va jugar a Primera, Zidane és el que més el va «impressionar» tot i recorda que Giuly era «complicadíssim» de marcar. Va ser una etapa «molt bonica» amb què somiava de petit quan començava a xutar la pilota a Santa Pau i tenia simpatia per la Reial Societat de López Ufarte, però que ni de bon tros s’hauria imaginat quan estava al Palamós. 

Tot va canviar quan Piterman va entrar per la porta del Nou Estadi. «Se’l coneixia a Girona perquè ja estava al Tossa. Llavors va venir al Palamós i tots estàvem un xic a l’expectativa. Li agradava l’esport i va voler vincular-se al futbol. No en tenia ni idea, això sí...Tenia els seus entrenadors, però li agradava dir-hi la seva i, sobretot, viure l’ambient i el dia a dia del vestidor . Li dec molt. Ara bé, després t’ho has de guanyar perquè si no vals, en fan via de ventilar-te a Primera», diu Coromina que forma part de la història del Racing perquè va ser l’autor del primer gol en competició europea (Copa Intertoto) del club càntabre. Amb els seus estirabots i enganxades amb alcaldes o qui fes falta, Piterman treia pressió a la plantilla i això, els jugadors ho agraïen. «Al principi hi havia un xiuxiueig a la graderia amb els que vam arribar amb ell, però va anar desapareixent», recorda. De Pitterman, que «no ha vingut mai al forn a comprar coca», no n’ha sabut res més.