En l’entrevista de principi de temporada que va concedir a Regió7, del mateix grup editorial que Diari de Girona, Brancou Badio va ser qüestionat sobre si evolucions com la del seu joc durant la temporada passada a Manresa demostraven la versatilitat dels jugadors africans més enllà dels estereotips. Fins fa poc, els basquetbolistes procedents d’aquest continent semblava que només fossin apreciats per la seva força física. L’escorta senegalès va respondre que això era cert, però que casos com el seu «demostren que cada dia podem fer més coses i ser més creatius». Com a exemples, anomenava dos jugadors, Obi Emegano, que s’ha perdut molts partits per lesió enguany a Saragossa i ja és conegut pel seu pas per Fuenlabrada, i Ike Iroegbu, del Bàsquet Girona.

Ho va fer en un moment en què Iroegbu encara no havia impactat del tot com ho ha fet després. Es tracta del jugador de referència del conjunt de Salva Camps, que també pot jugar de dos i que destaca per la seva capacitat anotadora i perquè en els moments determinants tots els companys el busquen. Una mica com ha passat amb Badio en alguns partits a Manresa. Aquesta connexió africana serà un dels al·licients del derbi d’aquesta nit al Nou Congost.

De fet, si hem de ser puristes, Iroegbu no és africà. Com explicava en una entrevista en aquest diari a principi del curs, «els meus pares són de Nigèria. El meu pare era el gran de set germans i era petit quan el meu avi es va morir. Va haver de créixer ràpid per fer prosperar la família i va poder anar a estudiar als Estats Units. Ara és advocat. La meva mare també era nigeriana, però vivia a Chicago i és metgessa. Des de ben petit em van dir que has de lluitar per aconseguir els teus somnis».

Així, Ike [diminutiu d’Ikenna Ugochukwu] Iroegbu va néixer fa gairebé 29 anys (els fa el 14 de març) a la capital de Califòrnia, a Sacramento, però ha tingut presents les seves arrels. Ha defensat els colors de Nigèria en l’Afrobasket i també en el Mundial de la Xina del 2019, en què l’equip va obtenir plaça per als Jocs de Tòquio que després no va jugar. La seva trajectòria és extensíssima i ha seguit el consell dels seus pares i ha lluitat a molts llocs.

Va intentar entrar a l’NBA després de no ser draftejat, però només va aconseguir actuar a l’equip de desenvolupament dels Clippers. Després ha jugat a Alemanya (Jena i Vechta), Lituània (Lietkabelis), França (Chalon), Israel (Hapoel Galil Elion) i Itàlia (Treviso) abans que Marc Gasol el truqués l’estiu passat per actuar a l’ACB.

El seu impacte ha estat gran. A la pretemporada, potser va destacar més la capacitat atlètica del seu company, el pivot Yves Pons, però de mica en mica ha anat imposant la seva qualitat. Ara mateix, és el màxim anotador de punts totals de la lliga, amb 199. En mitjana, només el supera Markus Howard, del Baskonia (16,8 per 16,6), que es va perdre un partit. Només en dos duels ha baixat dels 10 punts i ve de clavar-ne 30, amb pròrroga, en la victòria contra l’Andorra. La setena posició del Girona s’explica en bona part pel seu rendiment.

A davant pot ser que es trobi durant molts minuts Brancou Badio, més jove, de 24 anys. El jugador del Baxi sí que és nascut a Àfrica, en concret a Rufisque, població costanera als afores de Dakar, la capital de Senegal, i la seva formació no ha passat mai pels Estats Units, com succeeix amb Iroegbu.

Badio es va formar a Gran Canària i ha mamat bàsquet europeu des de llavors, i encara més després de formar part del planter del Barça. Va haver-ne de marxar per ser professional a Frankfurt, en un context molt diferent al de la protecció que t’ofereix un gran club com el blaugrana, i quan va arribar a Manresa, al final de la temporada 2021-22, per jugar només tres partits, semblava que hi estaria de pas.

Però va renovar i la seva evolució la temporada passada va ser espectacular. Va passar de ser un element defensiu, una rotació de Jerrick Harding, a un generador. En la mateixa entrevista, ell explicava que «haver anat amb la selecció de Senegal a les finestres FIBA em va ajudar. Allà tenia protagonisme i em va reforçar la confiança». 

Va acabar el curs com un tro i ara, juntament amb Robinson, és l’estrella de l’equip, l’home a qui tothom busca perquè generi joc. Avui, el Congost viurà un duel de creativitat africana, de naixement o de sang. Un duel contra els estereotips.