«A vegades els alumnes em pregunten ‘i tu, què hi fas aquí?’»

Instal·lat a Madrid des que va retirar-se amb 34 anys amb el Naturhouse La Rioja, Albert Rocas, va canviar fa uns anys les pistes d’handbol i els títols, per les aules i els despatxos del Colegio Estudiantes, propietat del Liceo Europeo. «M’havien operat tres cops del peu i mantenia el dolor, prenia pastilles tot el dia, em quedava molta vida per davant i tenia ganes de fer coses. Valorava tenir qualitat de vida i per això ho vaig deixar estar», recorda. Sempre va tenir clar que, a banda de l’esport, volia tenir estudis universitaris i gràcies a la seva titulació en INEFC i a un màster de professor de secundària, un cop fora de l’esport professional no li va costar trobar un nou camí. Avui, amb 41 anys, és el subdirector d’un centre on hi estudien 2.000 alumnes, centrat sobretot en els 800 que curses secundària i Batxillerat. Hi va començar com a coordinador d’esports, va passar a ser professor d’educació física («som un dels dos col·legis en tot Espanya on cada dia hi ha una hora d’aquesta assignatura», diu orgullós), més tard el van fer cap d’Estudis i des de fa tres cursos n’és el segon màxim responsable. Es reserva un parell d’hores a la setmana, encara, per entrar a l’aula on imparteix l’assignatura d’Atenció educativa, un calaix de sastre on ara per exemple treballen els drets civils amb els adolescents. A més al centre hi va impulsar una escoleta d’handbol, tot i que no hi juga pels problemes que té en un peu.

No troba a faltar l’handbol, o més ben dit, no té cap recança per haver deixat l’alta competició. «No tornaria a jugar, no trobo a faltar l’handbol, el que trobo a faltar és gaudir-ne, divertir-me. Trobo a faltar l’ambient de jugar per passar-ho bé», confessa el jugador de Palafrugell format al Garbí, que també va passar pel Granollers, el Valladolid, el Portland San Antoniol, el Barça, el Kolding Copenhaguen i el Naturhouse, i que disposa d’un amplíssim palmarès, de clubs i amb la selecció espanyola. Què és més difícil, enfrontar-se a defenses rivals o a adolescents dins d’una aula?. «Bona pregunta», admet. I respon: «depèn del dia. Al final per a mi l’handbol no era complicat, no tenia secret. L’experiència et dona tranquil·litat, si estàs bé físicament és difícil tenir un mal partit». Com a mestre, en canvi, «tot va canviant i he hagut d’aprendre moltes coses noves, i sempre t’has d’anar formant». Sovint els alumnes el reconeixen, el seu imponent 1,90 metres no passa desapercebut als passadissos de l’escola, i li pregunten pel seu passat esportiu. «’I tu què fas aquí’», m’han arribat a dir algun cop, com si pogués viure de rendes. Jo els dic que vaig tenir una bona carrera professional i vaig guanyar diners, però en l’handbol de rendes potser només hi poden viure una desena de jugadors com Karabatic, i la resta ens hem de seguir buscant el camí».

El palmarès de Rocas és espectacular. Amb Espanya té dos mundials, plata i bronze europeu i un bronze olímpic el 2008, per fer-ho ràpid. De clubs va guanyar la Lliga de Campions el 2011 amb el Barça (va jugar tres finals més i les va perdre), i s’ha proclamat campió de lliga amb el Barça (3), el Portland i el Kolding. Aviat és dit. «La majoria de títols i medalles són a Palafrugell, a casa de la mare, és molt mitòmana, l’Anita», bromeja, «guarda des del primer retall publicat a la revista de Palafrugell quan anava a la selecció de Girona fins a la retirada. Allà hi tinc també les pilotes de les finals mundial. El que tinc a casa, a Madrid, es la medalla olímpica, perquè a vegades encara les porto algun cop a alguns col·legis, si hi vaig de visitar». El seu record més estimat potser sorprèn: la Copa Asobal que va apuntar-se amb el Valladolid. Recorda que «vam guanyar el Barça a la final tenia 19 o 20 anys, i allò va canviar la meva vida. Era un tio que no coneixia ningú i mitja hora després de la final m’omplien d’ofertes professionals. Era, a més, el primer títol de la història de l’esport d’elit a Valladolid, amb 7.000 persones al pavelló del Pisuerga. Impressionant».

 Rocas, format al Garbí, va fer proves per entrar al Bará però no el van agafar. Se’n va anar al Granollers, de cadet, en una generació on coincidia amb Almagro, Ferrer, Pêrez, Josep Masachs... Quan li van oferir saltar al primer equip, ho tenia tot a punt per anar a estudiar Esade. Pensava deixar l’handbol perquè no hi acabava de veure sortida, pensava que hi havia jugadors millors. A tres dies de pagar la matrícula, i havent quedat quart al campionat d’Espanya, Juan Carlos Pastor li va proposar fitxar pel Valladolid. «Va ser tant pesat, que ho vaig provar un any». I s’hi va quedar. D’allà va anar a Pamplona, al Barça i al Kolding, on va viure-hi «una gran experiència» i era molt estimat per la gent tot i quedar-s’hi només una temporada (on va guanyar lliga i copa). Amb ell retirat, però, la nissaga Rocas continua amb els seus nebots, Quim i Anna, a la base del Barça i el Granollers.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona