Noemí Jordana: «En un principi baixaries a la pista, però acabes aprenent a gaudir del bàsquet d’una altra manera»

Fa sis anys de la retirada de Noemí Jordana de les pistes, després de passar-ne dinou competint a l’elit, i la seva aportació en el món del bàsquet femení encara llueix i il·lumina noves generacions. Reconeguts els seus mèrits esportius arreu del país, amb un palmarès envejable -tres Lligues espanyoles, tres més de catalanes, tres Copes i quatre Supercopes-, la torellonenca va deixar una petjada especial a Girona, tant pel rendiment i la seva responsabilitat en els èxits de l’Uni com també pel canvi de cicle que va suposar el seu fitxatge. Era l’estiu del 2011: Pere Puig necessitava una incorporació de garanties per suplir la baixa de Laura Antoja, que ara és l’entrenadora, i que aleshores s’acabava de retirar, i es decideix per incorporar a una Noe Jordana de 30 anys que aleshores jugava al Celta de Vigo. L’osonenca havia estat lligada al bàsquet d’elit des de ben jove i arribava amb el cartell de jugadora experimentada, diferencial, amb la majoria de reptes personals i col·lectius assolits. No havia de demostrar res a ningú després de tretze temporades a la màxima categoria (sis a València, sis a Vigo i una a l’Olesa). Tot i així, Jordana va evidenciar no tenir la panxa plena i va jugar sis temporades més a Girona fins a la seva retirada, guanyant la Lliga femenina i la Supercopa el 2015 i quedant-se a les portes de repetir-ho el 2017. Per tot plegat, així com per la seva influència en la cultura de l’equip i la seva contribució al desenvolupament de les generacions futures, l’Uni Girona va decidir retirar la seva samarreta -amb el «9» a l’esquena- i penjar-la a Fontajau, ben amunt, on llueixen les llegendes. 

Al mateix temps que feia mèrits per passar a la posteritat de la història de l’Uni, Noe Jordana seguia amb els peus ben clavats a terra a l’hora de traçar el seu futur lluny de les pistes de bàsquet. Va estudiar Educació Especial en la seva etapa a València i, en els seus últims anys a Girona, no era estrany que en els desplaçaments anés acompanyada d’apunts o feina de diferents postgraus que aleshores cursava. En la seva darrera campanya com a professional, amb l’Uni lluitant per la lliga i sense ella perdre’s cap entrenament, Jordana va realitzar unes pràctiques al centre d’educació especial de la Font de l’Abella, al barri de Montilivi. Els seus plans de futur, un cop retirada, passaven per seguir vinculada a l’Uni, continuar vivint a Girona i exercir de mestra. I, amb la mateixa convicció que dins de la pista, Jordana no s’ha desviat ni un mil·límetre dels seus objectius un cop retirada: l’excapitana encara viu a Girona, exerceix de vicepresidenta a l’Uni i treballa de mestra al Centre d’Educació Especial Ventijol de Blanes.

El trànsit d’una vida a l’altra va ser més que ràpid; fins i tot es van superposar: «L’endemà mateix d’haver-me retirat vaig començar a treballar de mestra d’educació especial, i avui en dia segueixo treballant-hi, ara a una escola de Blanes», diu Jordana, que cada laborable va i ve de Girona a la costa. Al mateix temps, ho compatibilitza amb feina i dedicació dins de la directiva de l’Uni, on hi exerceix de vicepresidenta des del mateix any de la seva retirada, el 2017, quan el president Cayetano Pérez la va nomenar en el càrrec, sent una de les primeres grans apostes de Pérez en l’àrea directiva. L’excapitana, ara des dels despatxos, ha contribuït a mantenir l’Uni a la palestra del bàsquet estatal: «Hi he pogut desenvolupar diferents funcions. En aquests moments, per compatibilitat laboral, m’encarrego del marxandatge i la botiga», explica l’exjugadora.

El canvi més complicat per a Jordana, però, ha estat probablement el d’haver-se de mirar el bàsquet des de la grada, el de no poder intercedir en el joc en què durant tants anys s’havia erigit com a determinant. Per tot això, assegura, ha hagut de passar per un procés d’adaptació, de protagonista a espectadora: «El bàsquet, òbviament, es viu molt diferent des de fora de la pista. Es viu d’una manera més relaxada. La manera com el veus va evolucionant: en un principi baixaries a dir moltes coses a la pista, però acabes aprenent a gaudir-lo d’una altra manera, com a espectadora». Aquesta nova manera de consumir el bàsquet, allunyada de l’exercici esportiu, l’ha transformada en una aficionada més voraç. «Veig molt més bàsquet ara del que mirava abans. Potser, com que es tractava de la meva feina, quan acabaves de jugar volies desconnectar. Ara en miro molt més», assegura Jordana.

Enguany, sis anys després de la seva retirada, ha pogut gaudir de nou de l’escalfor de les masses; juntament amb Laia Palau i Marta Xargay, va ser l’encarregada d’oferir el pregó de les Fires de Sant Narcís. Des del balcó de l’Ajuntament, amb la Plaça del Vi plena de gom a gom, Jordana va voler subratllar l’evolució de la família del bàsquet femení a Girona, que «ha anat creixent fins a ser nombrosa». 

Essent una de les grans artífexs d’aquest increïble creixement, en l’àmbit personal no vol perseguir fites grandiloqüents: «Vull un futur tranquil i amb salut per a mi i la gent del meu voltant. Ara, tant a mi com a la meva família, el que més il·lusió ens fa es veure créixer el nebot. Tinc ganes que arribin les festes per veure’l», diu, tot i que rere la seva dialèctica de senzillesa hi hagi, com hi havia en el dia que va exercir de pregonera de la ciutat, un missatge molt més transformador, punyent, de reivindicació de l’esport femení i les «dones valentes».

Subscriu-te per seguir llegint