Pau Navarro: «M'encanta tremolar, no puc oblidar aquella sensació: és espectacular, em va hipnotitzar»

Com va aprendre a navegar per al Dakar?

Tot comença a la pandèmia, quan vaig començar a anar al taller de Llagostera per ajudar. Era l'abril del 2020, ja estàvem confinats i en teoria necessitàvem un paper per sortir de casa. Jo tenia 16 anys i anava amb el meu pare (Santi Navarro, que va arribar a ser quart al Dakar). Ell no volia que em quedés assegut tot el dia, sense fer res. En cap moment vaig anar al taller pensant que acabaria al Dakar. Ho feia per ocupar el temps. Però a l'octubre em van proposar anar-hi com a copilot i vam aprofitar un buit legal per colar-nos.

Era en camió, oi?

Sí, sí. Aquell estiu em va anar molt bé perquè amb el camió fèiem el servei als clients. I vaig comprar el videojoc Dakar 2018 i vaig empapar-me de tot el que necessitava saber per la navegació. Jugava amb el pare, al principi. Primer conduïa jo i ell feia de copilot, però com ens perdíem molt, vaig acabar fent-ho tot. Des de petit, el Dakar m'ha apassionat. Ara estic mirant tots els resums de l'edició de l'any passat, per exemple. No ho faig perquè hi vaig, ho faig perquè m'agrada.

Té un seient adaptat a casa per jugar a la consola?

El meu pare corria amb Yamaha i ens en van regalar un, utilitzo aquell. Però la conducció del joc no val per res. El joc és navegació pura. No hi ha cap feeling, conduint. En canvi, posant la màxima dificultat, no trobo diferències entre la realitat i la ficció pel que fa a la navegació. A la vida real no pots tornar al punt anterior, això sí (rialles).

Les etapes al joc són exactes o aproximades?

Una pot durar tranquil·lament una hora i mitja. Per trobar un joc anterior, cal anar a la dècada dels noranta. Feia el Dakar complet, altres vegades feia etapes concretes, saltant en el temps. Ha arribat un punt en què em sé les etapes de memòria. Allà on m'he perdut, què hi havia a l'esquerra o a la dreta. Coses així.

El va guanyar?

No, no. No l'he guanyat mai (rialles).

Va ser el participant més jove de la història i afronta la seva quarta edició a l'Aràbia Saudita.

El meu primer pilot, l'Álex Aguirregaviria, va voler-me fer un test abans per veure si no em cagava anant al camió. És normal que la gent s'espanti, però no recordo haver tingut por.

Aquest any s'estrena com a pilot en la categoria reina de cotxes. Quin és l'objectiu?

Fer top-10 seria molt ben parit, però és molt complicat. Hi ha uns deu-quinze pilots espectaculars i després molts altres amb un gran ritme. Potser hi ha quaranta pilots que poden ser-hi.

La gent ha situat moltes expectatives, en el seu talent.

No puc controlar les expectatives dels altres, però les meves són molt més exigents. Però no crec que sigui talent. El que he tingut és la gran sort de poder escoltar persones molt bones al meu voltant. Començant pel meu pare, que sempre em diu que no pensi, em calmi i m'ho passi bé. I amb tots els pilots que he coincidit. M'ha servit molt, fer de copilot. Especialment, per la comprensió del que està passant. L'Àlex, en Pato Silva, en Dani Solà, en Xevi Pons... Tots m'han fet suport.

I s'ho passa bé?

A mi m'encanta tremolar. Recordo fer una cursa al circuit de Lleida d'autocròs. Em deien que s'havia de fer un tram a fons. I jo creia que no. I quan ho vaig fer, vaig acabar tremolant. No puc oblidar aquella sensació. Em va hipnotitzar. Hi ha cops que et trobes una altra duna i penses, una altra? Però quan tremoles així és espectacular.

És capaç de descriure què se sent passant una duna?

Primer, em semblava antinatural. Em marejava, estava a terra. Es movia tot. No sabia què li passava al meu cos. Però ara les gaudeixo. Veig les línies, sento que flueix... Potser, durant un segon, em destenso completament.

Quina és la seva filosofia?

Em fixo en el fet que el meu ritme de seguretat, sense risc, ha de ser més ràpid que el dels altres atacant. Aquesta és l'autoexigència de la qual parlàvem abans. I si veig que em poden atrapar, empenyo una mica més. Però, de fet, també m'agrada estar incòmode. Busco estar còmode dins la incomoditat. És l'única manera que conec per intentar millorar perquè les coses no passen per art de màgia. Cal implicar-se molt.

És complicada la convivència amb algú amb qui s'està tantes hores al costat?

Un dia o dos, tenim les nostres coses. Al principi, és normal no confiar plenament. Però després, amb el temps, m'he adonat que certs aspectes que m'havien dit i no veia, eren veritat.

I la son? Com la porta?

Espero dormir més, aquest any. Tot i que sortirem més aviat. No ho sé, depèn de l'etapa. Habitualment arribes a les 18 hores, dorms a les 21 hores i et lleves entre les 5 i les 6.

Els imprevistos es poden treballar?

No m'hi capfico gaire. Sí que pregunto què haig de fer segons en quina situació i m'imagino escenaris, però quan arriba ho implemento i ja està. El segon dia del darrer Dakar, per exemple, vaig punxar. I vam perdre el gat. Feina mal feta, d'acord. Esclar, jo mai no m'havia pensat que això podia passar. Però te'n surts. Jo ho vaig fer aixecant el cotxe i posant pedres. No sé com coi el vam aixecar, però ho vam fer. O coses que mai se t'havien trencat.

Està vivint moltes primeres vegades.

Sí, però posa't en la situació que t'has preparat per a una cosa i, de sobte, una peça nova, se t'estripa. A nosaltres, de fàbrica, ens van venir malament unes abraçaderes metàl·liques. Es desfeien. I això que vam tenir sort. Perquè, una altra imatge que succeeix, és que petes on no hi ha cobertura. I digues-me com, hi havia un aficionat amb el seu cotxe i una capsa d'eines. Aleatòriament. És com el semàfor, sempre que et toca vermell, et queixes. Quan està verd, no et queixes mai.

Subscriu-te per seguir llegint