Esteve Fradera: «Abans els centrals ens havíem de fer respectar; ara el futbol ha canviat per bé»

Entre els mitjons de la fàbrica tèxtil de la família (Frabor) i la fusta, amb la qual fa trenta anys que treballa a Palets Martorell, l’altre element vertebrador de la vida d’Esteve Fradera (Santa Coloma de Farners, 1963) ha estat el futbol. La pilota l’ha acompanyat des de ben petit en un recorregut que el va dur a complir el somni d’aquell nen que, amb prou feines deu anys, somiava ser Johan Neskeens i arribar al Barça mentre competia en una Lliga interna entre barris del poble amb el Rayo Potente. «Era la nostra Champions. Amb retalls de mitjons que sobraven de casa ens vam cosir les xarxes de les porteries». Poca broma. Va formar-se al Bell-lloc del Pla -«Luís Lucero és el responsable de la meva passió per l’esport»- i amb setze anys ja va debutar amb el primer equip del Farners fins que Jaume Olivé el va captar pel Barça. L’esperava la Masia. Bé, no ben bé, perquè faltaven quinze dies perquè s’inaugurés i la primera setmana el van posar en un pis amb altres companys. «Allò no era per mi, els vaig dir». Uns dies després Fradera estrenava la Masia on viuria uns anys magnífics al costat de Pep Boada, Serer, Pedraza i Torreblanca (el Maradona ros). «Allò ja era una altra cosa. Estava molt ben muntat i controlat per estudiar i entrenar».

Alt i fort, intens i amb bona tècnica, Fradera va anar cremant etapes fins que, ja al filial, va pujar a entrenar-se amb el primer equip. Allà va estar a punt de veure com tot se n’anava en orris... pel seu caràcter competitiu. «Jo era molt passional, tant als partits com als entrenaments. Un dia vaig xocar fort primer amb Schuster i després amb Maradona... Va venir l’entrenador, César Luis Menotti, i em va dir chaval, vete para abajo al filial, que no anirem pas bé». L’any següent, ja amb Terry Venables, Fradera va passar a formar part del primer equip del Barça, amb qui va disputar 31 partits (1985-87). Sabadell, Mallorca, en dues etapes, i Albacete completarien una carrera de 464 partits com a professional.  

Problemes al tendó d’Aquil·les, en la seva segona etapa a Palma, van fer-lo decidir a plegar i tornar a casa (1995-96). Tot i compaginar un any la banqueta del cadet del Vilobí amb la feina a Palets Martorell, de seguida va veure clar que el seu futur era al món empresarial de la fusta. Era l’any 1996. I fins ara, que en té seixanta-tres. De què li ha servit el futbol en la seva feina? «Doncs de molt. Tenia l’experiència dels estius a casa. Ara bàsicament porto grups de treball. Faig planificacions pensant en equips, intento buscar el líder, cohesió de grup...». Entre troncs i palets, la pregunta és obligada. Repartia llenya quan jugava? «El futbol abans era molt diferent. Els davanters havien de ser molt valents i no se’ls protegia. Ara ha evolucionat i se’ls protegeix més. Em sembla fantàstic. Ha evolucionat per bé i me n’alegro. Dit això, aviam, repartia una mica». El colomenc recorda que un entrenador seu al planter del Barça un dia el va posar de lateral esquerre li va dir. «‘Ets massa bon jan. Al primer cop que t’encari l ‘extrem, oblida’t de la pilota i marca territori’. Ho vaig aplicar i va funcionar. Tot i això, dins del món dels centrals d’abans, jo era un defensa net. La formació d’un defensa era fer-se respectar. Ara això no es pot fer i em sembla bé», reflexiona. 

Fradera ha viscut grans alegries però també patacades. La més grossa, la final de la Copa d’Europa que el Barça va perdre contra l’Steaua de Bucarest a Sevilla del 1986. «Teníem unes ganes boges de guanyar. Jo era a la banqueta i em moria de ganes d’entrar. No sé què va passar que estàvem garratibats i hi havia psicosi cada cop que ells travessaven el mig del camp. Al final del partit vaig veure imatges impactants d’aficionats desolats. Va ser el cop més dur de la meva carrera». Fradera també va perdre una final de Copa amb el Mallorca contra l’Atlètic (1990-91). Abans, havia tingut l’oportunitat de fitxar per l’Atlètic i el Sevilla però una operació a tres bandes el va dur a Sabadell. Després vindria Mallorca i Albacete, «on he estat més feliç». Allà va coincidir amb Delfí Geli, la persona «amb més èxits al futbol». Culé fins a la medul·la recorda un marcatge que li van fer a Romario entre ell i Santi Denia amb l’Albacete. «Es va avorrir i no va córrer en tot el partit. Jo estava negre veient com menyspreava el partit», diu Fradera que, l’any 2000 va refusar l’oferta de Serra Ferrer per tornar al Barça i integrar-se a l’organigrama tècnic del planter. «Havia tancat la carpeta del futbol».