«El Figueres era un mirall i un exemple de gestió per a molts clubs de Primera»

«Coi, Peña! Altre cop tu... Mira que n’ets de malastruc!» Corria el mes de setembre del 2002 i José Luis Peña acabava de tancar una etapa de sis anys a Figueres on havia conegut la seva dona i havia estat «immensament feliç». A la motxilla cap a Novelda, l’equip pel qual havia fitxat, se n’hi enduia un piló d’amics i grans records de l’Alt Empordà. Especialment, la trajectòria a la Copa d’aquell darrer curs (01-02), amb eliminació inclosa del Barça davant 9.472 persones a Vilatenim, en una de les fites més grans que mai s’han vist al futbol espanyol. Aquell dia, Peña va ser titular i va viure des de la gespa la impotència dels Puyol, Reina, Overmars, Saviola o Xavi Hernández, que la temporada següent tornarien a quedar eliminats per un altre Segona B: el Novelda. Sí, el Novelda de Peña. El càntabre no va jugar aquell dia perquè s’havia trencat els lligaments, però era al camp celebrant el triomf amb els companys i quan Xavi el va veure, el va assenyalar com el «malastruc». «Altre cop tu, Peña...En quin merder ens heu fotut altra vegada. Ja veuràs com la premsa es llançarà a sobre de Van Gaal...». 

Peña (Santander, 1972) va tancar a Novelda el 2004 un carrera marcada, sens dubte, per l’etapa a Figueres on, entre el 1996 i el 2002, va disputar 227 partits i va marcar 54 gols. «No! Ni tinc pas cap previsió de tallar-me-la!», explica preguntat sobre si encara duu la seva cueta tan característica i recordada a Vilatenim. Tot i tenir ofertes importants per continuar jugant a Segona B, retirar-se amb 32 anys no va ser traumàtic. Peña s’havia comprat feia poc un edifici antic a Somo, un poblet de platja a prop de Santander per anar-lo restaurant poc a poc. El resultat n’és la Posada de Somo, un hotel enmig d’un paratge rural meravellós a vint minuts de Santander i a tocar de la mar, que dirigeix des de llavors. «Cantàbria i Girona són les dues províncies més maques d’Espanya», diu, convençut. Peña ha construït i vist créixer del no-res l’hotel, que és ara la seva vida i per on s’hi deixen caure sovint futbolistes de l’Athletic o la Reial Societat. «També han vingut Josep Maria Gonzalvo i Dani Fernández, amb qui vaig coincidir al Figueres», revela. Com a propietari, Peña vetlla perquè tot rutlli a la perfecció i no s’escapi cap detall. «Superviso que tot funcioni, faig comandes, gestiono clients, personal...Ara bé, si cal fer un cop de mà amb els esmorzars o a recepció, també hi sóc. Només faltaria».

A Somo, Peña ha trobat el seu lloc un cop desvinculat del futbol. La pilota ja no forma part de la seva vida, però Figueres sí que hi té un lloc important. De fet, cada juny abans que comenci la temporada turística forta, Peña torna a Figueres amb la seva dona per veure la família i estar-se uns dies aquí. «Aprofito per quedar amb algun excompany com Raül Agné, Arnau Sala, Javi Prieto o José Antonio Oronoz. No vinc més perquè tinc molta feina a l’hotel, però m’encanta i m’hi sento com a casa».

En aquest sentit, l’exdavanter recorda amb nostàlgia els temps en què el Figueres era el referent a les comarques gironines i un mirall per a molts clubs. «Els Miquel i Albert Domínguez eren uns gestors de deu. Aquell Figueres era exemple i un model a seguir per molts clubs de Primera i Segona Divisió. Em sap molt de greu veure’l tan avall, recorda. Format al planter del Racing, amb qui va jugar un parell de partits a Primera al 1994, i amb passat també a Ferrol, Alabès, Getafe i Barakaldo, Peña va arribar a Vilatenim al 1996. «Teníem grandíssimes plantilles amb bons entrenadors però sempre ens faltava alguna cosa per pujar a Segona», es plany.

El que sí que va aconseguir Peña amb el Figueres va ser quelcom inèdit a la història del futbol: dur un equip de Segona B a semifinals de la Copa. «Allò va ser el més gros. Ens va despistar a la Lliga sí, però arribaven els partits de Copa, Vilatenim s’omplia i tots estàvem convençuts que guanyaríem i passaríem».

I així era. Terol, Barça, Osasuna, Còrdova i Novelda van caure per plantar-se a semifinals contra el súper Deportivo de la Corunya. «Calia que ens sortís tot de cara, com els altres partits. Aquell dia no va ser així. I això que vam merèixer guanyar a Vilatenim (0-1). Recordo que vam tenir ocasions i no van xiular un penal a en Juli Sunyer». A la tornada, l’1-1 a Riazor va suposar el final d’una aventura històrica. Peña es queda amb el record «global» d’aquella fita i amb les cares de gaudi de la gent cada partit a Vilatenim. «La ciutat estava bolcada amb nosaltres», afegeix.