«Mai més tornaré a compaginar la WNBA amb Europa; és terrible»

Mai és tard per complir un somni. Rebekah Gardner (Palm Springs, 1990) pensava que ja ho tenia tot fet en el bàsquet, i es volia retirar, quan l'any 2022 una gran temporada a l'Uni li va obrir les portes de la desitjada WNBA. Aquest curs, s'havia acomiadat de Fontajau, però finalment ha acceptat tornar per ajudar l'equip.

Trobava a faltar Girona? És feliç aquí?

Estic contenta d’estar de tornada. Aquesta és la meva tercera temporada i la veritat és que m’agrada molt Girona. La ciutat, l’equip... M’encanta. És un lloc petit amb gent molt simpàtica.

Seguia l’Spar Girona des dels Estats Units?

Vaig veure alguns partits, però estava una mica cansada del bàsquet perquè m’havia passat dos anys sense parar. Sentia que m’havia d’allunyar una mica de la rutina. Crec que m’ha ajudat a sentir-me tan bé ara.

Què va sentir quan va rebre la trucada del club?

Va ser emocionant. Tenia moltes ganes de tornar a jugar i, sobretot, de fer-ho a Girona. Vaig estar set mesos sense jugar per culpa de la lesió. Em vaig posar molt contenta quan vaig saber que l’Uni em volia donar una nova oportunitat, després d’anar-me’n a Amèrica. Formo part d’un molt bon equip.

Ja ha superat la lesió?

Sí. Em sento genial en l’actualitat, només necessito rodatge per recuperar el meu millor estat de forma. Cada dia treballo per sentir-me millor.

Va ser difícil prendre la decisió de tornar, però?

Una mica. Era la primera vegada que estava a casa, perquè he passat molts anys fora per la meva carrera, i trobava a faltar tenir a prop la meva família. Ells tampoc pensaven que marxaria tan aviat... Tot i que anar-me’n a Girona era una situació diferent perquè sabien que hi havia estat molt bé i també els agrada molt la ciutat. Tenen ganes de tornar a visitar-me. Es van posar contents per mi. Tornar a jugar després de la lesió era molt important. No va ser dur prendre la decisió de tornar a Girona, però sí que la vaig haver de rumiar una mica.

Es quedarà a Girona fins a final de temporada? O depèn del calendari de la WNBA?

Tothom em fa la mateixa pregunta! Si soc sincera, no ho he pensat encara. He estat molt de temps sense jugar, així que estic centrada en posar-me en forma i en l’Uni. No sé quina serà la meva situació a la WNBA d’aquí a uns mesos. Per tant, no puc respondre la pregunta. No ho sé... Ni quin serà el meu futur a la WNBA ni si algun equip em voldrà...

La seva arribada va coincidir amb la de Roberto Íñiguez. Què pensa d’ell i què li ha demanat que aporti a l’equip?

En Roberto és un gran entrenador. Amb ell tot és molt clar, organitzat... Sento que vol donar-nos totes les eines que té per fer-nos millors jugadores. Com que he estat molt de temps sense jugar, m’ha dit que vagi a poc a poc. Està sent molt pacient amb mi, però, alhora, m’empeny perquè m’integri a l’equip. Les meves companyes portaven molt de temps entrenant juntes i ara jo m’he d’adaptar. També li passa a l’Irati (Etxarri), en certa manera.

Com veu l’equip?

Crec que encara tenim molt marge de millora. En Roberto va arribar fa poc més d’un mes i, de mica en mica, està introduint la seva filosofia al grup. Jo mateixa, per exemple, sé que no estic al meu màxim i espero arribar-hi. A mesura que avanci la competició, millorarem. Penso que al març/abril estarem a un nivell òptim per lluitar als play-offs i a la Copa de la Reina. L’objectiu és plantar-nos-hi en el nostre millor moment. Ara estem bé, no estem malament, però continuem en creixement.

L’equip està viu en tres competicions: Lliga, Copa i Eurocup. Poden aspirar a tot?

És molt possible. Com he dit, encara no estem en el nostre millor moment. El primer objectiu ha de ser vèncer al Galatasaray a l’Eurocup i, després, pensar en la Copa. La Lliga és diferent perquè és molt llarga i anem partit a partit. Cada cosa al seu temps. M’encantaria guanyar-ho tot. És un repte apassionant.

Què li sembla l’afició de l’Uni?

Sempre hi són per donar-nos suport. Ho he copsat des del primer dia que vaig arribar a Fontajau. És agradable sentir-los a prop, fins i tot quan viatgem. Són genials.

Quin és el seu lloc preferit de les comarques gironines?

Ho he de rumiar... Les platges de la Costa Brava són espectaculars. Aquesta vegada m’ha tocat venir al gener, però hi he anat els estius que estava aquí. Hi ha algunes de les platges més maques que he vist mai.

Hi ha moltes diferències entre jugar a Europa i a la WNBA. Com s’adapta a cada estil?

No és fàcil. Quan jugues a Europa, ho has de fer d’una manera; i quan jugues als Estats Units, ho has de fer d’una altra. S’ha de fer un canvi de xip. Encara que és un procés gradual, no canvies d’una setmana per l’altra i, a vegades, ni d’un mes per l’altre. S’ha de treballar més la ment, que no pas el cos. Dia a dia.

Fa uns anys es va plantejar la retirada. Per què?

El meu somni era jugar a la WNBA, però mai l’havia aconseguit. Quan vaig venir a Girona, vaig tenir l’oportunitat de jugar a l’Eurolliga. Estàvem al cim d’Europa, per mi era el meu màxim i em vaig sentir molt realitzada. Ja no passava res per no haver jugat mai a la WNBA. Estava en pau amb mi mateixa i creia que havia arribat el moment de tornar a casa, ja que portava molts anys lluny de la meva família i és fa dur. Vaig decidir parar i, quan ho vaig fer, em va arribar l’oportunitat d’anar a la WNBA!

Què sent quan James Wade diu que vostè és «com en Magic Johnson»?

Això diu de mi? No sé què dir! És un gran compliment. En James sempre té bones paraules cap a mi i em va donar una gran oportunitat a la WNBA amb les Chicago Sky. Li estic molt agraïda.

Com porta el fet de ser una jugadora contrastada a Europa i, al mateix temps, una rookie destacada (i veterana) a la WNBA?

És interessant. Aquí tinc total llibertat i sento que tinc un rol important. També a l’hora de prendre decisions. En canvi, allà soc la nova. Ni em coneixen, encara que jugui a la categoria. No saben què soc capaç de fer, mentre que a Europa tothom sap les meves qualitats. És totalment diferent. Crec que podria a arribar a ser algú també a la WNBA, però he de trobar la situació idònia. He jugat amb Candance Parker, Khaleah Cooper... No em puc comparar amb elles. Seria un error creure que puc tenir el mateix rol. Tant de bo, algun dia estigui en una posició on se’m respecti només per entrar a la pista. Intento fer el correcte a tot arreu per ser millor jugadora.

Des de 2020, les jugadores de la WNBA tenen garantit el cent per cent del seu salari durant l’embaràs. Creu que la WNBA és una inspiració per a la resta de lligues del món?

No n’estic segura d’aquest tema. Em sap greu.

Creu, però, que encara hi ha moltes diferències en comparació als homes?

A Espanya, sí. Pel que he pogut comprovar, hi ha moltes diferències però principalment es deuen perquè hi ha més diners a l’ACB que no pas a la Lliga Femenina. També passa a Amèrica amb l’NBA... Hem de continuar fent passos endavant, que ja se n’estan fent. És un procés. Espero que d’aquí a uns anys haguem aconseguit la igualtat.

Nota aquesta diferència a Fontajau entre l’Uni i el Bàsquet Girona?

Com a tot arreu. Quan els nois estan a la màxima divisió, tothom els vol acompanyar i anar a veure. Per això, generen més diners. En general, els nois tenen més facilitats que les noies. Estem fent passos per aconseguir-les també.

Irati Etxarri: Un bitllet olímpic abans de lluitar per tot amb l’Uni

És més comú per a les noies compaginar la lliga dels Estats Units amb alguna lliga europea, com ha fet vostè amb les Chicago Sky i l’Spar Girona. És una càrrega? Ha tingut temps per descansar entre una i l’altra?

És terrible. Ho he fet durant dos anys i no ho tornaré a fer mai més. Ho asseguro! El cos necessita descansar i la ment, sobretot, també. Crec que cada vegada venen menys americanes a Europa perquè és molt difícil encadenar una competició amb l’altra.

Creu que l’MVP de la temporada 2021/22 a la LF Endesa li va obrir les portes de la WNBA? Pot repetir un curs com aquell?

No ho sé, però vam fer un bon any a Girona. Va ajudar, segur. Tot i que és graciós perquè considero que la temporada passada vaig jugar molt millor que en el meu primer any, que va ser quan vaig aconseguir l’MVP. Penso que va ser perquè era la gran sorpresa de la lliga... Però l’any passat vaig jugar millor! Sigui com sigui, no em preocupa aconseguir l’MVP perquè només vull fer-ho el millor possible i ajudar l’equip en tot el que pugui. Si me’l donen, doncs perfecte. Però no és el meu objectiu, vull divertir-me, ser la millor jugadora possible i si podem celebrar algun títol amb l’Uni, millor.

Subscriu-te per seguir llegint