I el pitjor dia, en aquella data somiada que el món ens mirava, ha fallat el Girona. I ho ha fet en gran, sense ni tan sols el dret a la rebequeria que ens hagués servit en safata un error d'embalum de Martínez Munuera o qualsevol escandalosa decisió del VAR. Potser han estat les baixes (Blind, Yangel, David López...), potser el vertigen de veure's a les altures en aquest escenari, o potser hem pagat car rebre el matiner gol de Vinicius, o la mala tarda de Yan Couto, o que ningú reparés a frenar les passades de Toni Kroos. La qüestió és que el Girona surt del Bernabéu a cinc punts del Madrid i amb la possibilitat de tenir demà a la nit el Barça només tres punts al darrere.

Dit això, l'equip de Míchel no havia de perdre res, perquè aquesta temporada ja s'ho ha guanyat tot. No és conformisme. És realisme, i no pas del blanc. Només el Madrid ha pogut guanyar aquesta temporada els de Míchel, que seguiran segons i que mantenen totes les expectatives de jugar a Europa el curs que ve. Això d'avui entenguem-ho com un assaig del que ens ve. Un aprenentatge, a força de cops, de gols.

Abans d'esquinçar-se ara les vestidures cal recordar aquí i ara que aquesta és la quarta temporada del Girona a Primera en tota la seva història, que mai abans havia aconseguit encadenar-ne tres de seguides a l'elit, com succeirà el curs que ve, i que a la ciutat no hi ha dubte: això no és obra de petrodòlars sinó de l'esforç de molts i de trencar moltes barreres. Potser no es guanyarà aquesta lliga, qui sap, però s'ha conquistat el cor de tota una província, de molts catalans, i l'Onyar s'ha posat al mapa del futbol mundial. Pocs recorden d'on ve el Girona, ara que el pernil és de pota negra. Un dels que ho poden saber ha passat inadvertit aquesta tarda al Bernabéu. Martínez Munuera no ha vist l'equip de Míchel sortir líder de Madrid, però el 15 de juny del 2008, a Montilivi, va ser testimoni de l'ascens a Segona contra el Ceuta amb el gol de Migue i uns anys després, el 9 d'agost del 2017 , va dirigir aquest Girona-Atlètic (2-2) del debut a la màxima categoria. Que a 12 jornades del final de lliga el Girona segueixi segon, gairebé classificat per a Europa, i barallant la Champions amb avantatge, sí que és de campionat.