«Que en Marc Gasol president jugués amb l’equip restava més que sumava»

S’ha tret un pes de sobre ara que ja ha anunciat la seva retirada com a jugador? 

Era una passa que s’havia de fer. Estava en un moment d’acceptació de la situació molt avançat. Però no ho veig com que m’hagi tret un pes de sobre, ho veig com una cosa natural que havia de fer i, a més, l’equip havia guanyat, que és l’important.

Jo li ho deia més per haver fet una cosa que potser l’amoïnava i que, ara sí, ja està feta.

Ho teníem tot preparat des de feia temps, però no calendaritzat, per entendre’ns. Per moltes situacions diferents. Els mals resultats potser van servir per donar més temps i fer-ho com ho volíem fer.

Com és ara la seva vida?

No ha canviat gaire de com ho ha sigut els últims cinc mesos, perquè al final no estava ni jugant ni entrenant amb el grup. Jo m’aixeco molt aviat al matí, la primera hora i mitja, abans que es despertin els nens, és més per a mi, i a partir de les set, començo el dia ja amb ells.

S’aixeca cada dia a quarts de sis del matí?

Sí, sí, cada dia abans de les sis. Soc d’anar a dormir d’hora. A partir de les deu ja no faig massa res. Fins ara convivien dues prioritats, jugar a bàsquet i la família, conviure i el dia a dia amb els nens, i això no casa massa bé. Els nens van a l’escola al Baix Llobregat, jo havia de venir a entrenar a Girona, i els horaris són força incompatibles. Per sort a casa la meva dona assumeix un lideratge potent.

Em parla dels seus fills... com els explica el que Girona representa per a vostè?

Ells ho veuen i ho senten quan venen a Girona, el que per a mi representa. Entenen el que significa, perquè veuen com reacciono jo, que estic sempre molt content quan toca venir aquí. A més podem compartir estones. No soc molt de fotre’ls el rotllo que Girona és molt important per a mi. Vull que ho vegin, ho sentin i ho interpretin. Han crescut amb això. Ho han viscut des de la distància també, perquè quan encara èrem als Estats Units, ho veien a la televisió, em sentien parlar per telèfon, i Girona també formava part del nostre dia a dia. Que els dos últims anys m’hagin pogut veure jugar a mi aquí ha sigut especial, també. 

Físicament com es troba?

Ara estic molt bé, em trobo francament bé. No ho he deixat només per les lesions, eh? El desgast articular que generes, acumulat, era molt gran. Porto dos claus al peu, des del 2016, quan encara jugava a l’NBA. L’estructura òssea de l’articulació va minvant i pateix més. Però era un cúmul de situacions. Per la salut de l’equip, que jo seguís jugant era més negatiu que positiu, per moltes necessitats que poguéssim tenir en el joc interior. Que Marc Gasol, el president, jugués amb l’equip era més negatiu que positiu, restava més que sumava. Com a concepte. Que el president faci de jugador és massa enrevessat. 

L’altre dia deia que havia tingut ofertes per continuar, fora de Girona... quines eren?

Sí, hi havia propostes. Gent que veia que no m’havia retirat, i miraven si hi havia alguna possibilitat. D’ACB hi havia el Barça, tot i que Juan Carlos Navarro sabia que si jugava aquí seria a Girona, i també d’equips dels EUA que s’havien interessat per la meva situació.

Salvador Sunyer, el director del curt-metratge del seu comiat, admet que amb cinc minuts no en va fer prou, que la seva vida donaria per a una pel·lícula. La veu?

No ho sé. Sí que és veritat que quan vam tornar a Girona, com que el que fèiem era molt atípic, vam decidir que algú estigués grabant. Jo vaig accedir a això, amb total llibertat en els viatges, en els sopars, en els entrenaments... i tinc un munt de material d’aquests dos últims anys en actiu a Girona, ho vam començar a grabar el dia de la meva presentació, el 26 de novembre de 2021. Veurem què en fem. És un material molt xulo. Està molt ben fet. M’ho van proposar gent de fora, amb la condició que les imatges fossin nostres. Ja veurem.

El Girona-Baskonia del 25 de maig de 2023 va ser el seu darrer partit. Ja el va viure així?

Per com em trobava físicament sí que pensava que ho podia ser. Per com m’havia costat arribar fins aquell dia. Vaig viure’l molt emocionat, jo que no soc segurament massa d’exterioritzar les emocions. Primer perquè era com jo volia, a casa, i sense grans actes que em fessin a mi protagonista. Ens havíem salvat la setmana abans, va ser emocionant.

Anem al primer cop que arriba a Girona. Setembre de 2006. Va debutar en un amistós a Sant Hilari contra l’Alba fent 13 punts i no el van ni presentar.

Venia del Mundial i tenia moltíssimes ganes de començar a Girona. Pesic confiava molt en mi i em tenia, i em té, per sort, molta estima. Sabia que m’exigiria moltíssim. Venia amb la inèrcia positiva del Mundial. Recordo aquell primer dia, vaig arribar a Girona a l’entrenament, a la tarda, tal i com acabava d’arribar del Japó. Hi havia una competència brutal amb Bagaric i Fucka al joc interior, Sada, San Emeterio, McDonald... un equipàs. Pesic va ser una figura bàsica. Aquí també em vaig trobar una altra figura clau a partir d’aquell moment: Txus Escosa (ara General Mànager del Bàsquet Girona). 

El Bàsquet Girona retirarà el dorsal 33 de Marc Gasol?

Estem mirant quins són els protocols a seguir sobre això. Quines característiques han de tenir els jugadors per retirar-los la samarreta.

Vol dir que no les compleix sobradament?

No ho sé, perquè si s’ha de tenir un número de partits... per això ho estem mirant. Hem de sumar els d’ACB amb Akasvayu i Bàsquet Girona, els de FIBA Cup i ULEB, i els de LEB Or. Alguna cosa farem. No sé si serà la retirada de la samarreta o què, però farem un acte a Girona on jo pugui agrair a tothom el suport.

El club fa deu anys el maig. Està on volia?

En quan a la base, sens dubte. Ha agafat el nivell, en funcionament diari, que desitjava des del primer dia. Sense perdre’ns en la competició, anant a donar servei a la gent d’aquí. Hem d’invertir en la base. Estem formant a formadors i intentarem millorar les condicions dels entrenadors perquè tenen un impacte molt gran en la formació.

I d’aquí deu anys, on vol ser?

La base m’agradaria que estigués concentrada en un mateix lloc, una seu, una casa del Bàsquet Girona. Un centre d’entrenament, un lloc on la base pogués entrenar. Nosaltres ara estem dispersos en cinc instal·lacions, Fontajau, Montfalgars, Sant Josep, Pont Major i Sarrià. 

I el primer equip?

Espero i desitjo que estigui estable a l’ACB, en una bona zona. Però l’ACB està sectoritzada per pressupostos. A mi m’agradaria estar en una zona tranquil·la que ens permetés lluitar per algun play-off, o per la Copa del Rei. Tot i que això és dificilíssim. Hi ha molts clubs que porten temps picant pedra i nosaltres tot just és el nostre segon any a l’ACB. Hem de valorar-ho, això. 

Seria sostenible el Bàsquet Girona sense Marc Gasol?

Avui en dia, no. Però la idea és fer-ho sostenible, no només econòmicament, també en funcionalitat. Ara encara es depèn molt de mi en algunes coses, segurament cada vegada menys, també li ho diré, i econòmicament, sens dubte, perquè no té res a veure on som ara d’on érem abans. Hem anat formant també a persones dins del club, els hem donat oportunitats, i això també ens ha fet potenciar talent local.

A principi de temporada van presentar la documentació per tramitar la conversió en Societat Ànonima Esportiva (SAE). Sap quin capital hauran de cobrir?

El capital mínim estarà entre els dos i tres milions d’euros. Estem a la fase final, s’ha de validar. Podria ser que la temporada que ve, 2024/25, ja competim com a SAE, és una possibilitat. Penso que ho hem promogut per compartir el club. Per a mi és important que això no recaigui sobre mi. Començarem des de zero i podrem fer que tothom qui hi vulgui participar ho faci. Haurem de trobar el vehicle adequat per a tothom.

El Girona FC modernitzarà Montilivi aquest estiu. Fontajau també necessita un rentat de cara?

Sens dubte. Volem modernitzar Fontajau. És un pavelló que està molt bé, per tenir 30 anys, però un rentat de cara també li aniria molt bé. La il·luminació seria un aspecte bàsic per millorar, i en això ja hi vam treballar presentant el projecte de renovació amb l’Ajuntament. Però també hauríem de fer més eficient la climatització, no només de la pista, sinó de tot l’espai. Estaria molt bé crear unitats de negoci dins de Fontajau, canviar-li la fesonomia, els tancaments per fer-los més eficients i que l’escalfor que generem no la perdem constantment. El que sí que de moment descartem és ampliar-lo perquè per temes de seguretat només podríem guanyar unes 200 localitats més i no valdria la pena.

Quina relació té el club amb les institucions?

Molt bona, estem en el millor moment d’aquests deu anys. No es tracta del que ens puguin oferir, és la tipologia de la comunicació i la resposta que es donen als problemes. L’equip de govern ho ha encarat tot amb honestedat. No amb un ‘ja ho veurem’. I això ho agraeixo molt. Si és que no, és que no. I si és que sí, vinga, som-hi!.

Què pot aportar Berch i per a què ha de servir l’aturada de dues setmanes que vindrà a l’ACB després del partit contra l’Andorra?

Hem de seguir el camí que marqui Fotis Katsikaris sobre l’estil de joc i maximitzar els jugadors que tenim. Mirarem d’incorporar algun jugador més i de moment ha arribat Berch i ha sortit Ivey. Berch ens aportarà un lideratge a la pintura que hem trobat a faltar. Jo m’hi vaig enfrontar en un play-off de Toronto contra Orlando. Avui l’he saludat. Ell estava entrenant a Orlando. La seva dona és europea. Tenia ganes de tornar. Es troba bé físicament, i tot i que no coneixia massa de Girona, amb el que ha vist em transmet que està il·lusionat.

El Bàsquet Girona estaria preparat per a un descens a LEB Or?

Jo sempre dic que sí. No és cap terrabastall, és una realitat de l’esport. L’error potser és pensar que baixar t’obliga a pujar. Burgos, per exemple, segueix omplint el pavelló. Per molt bé que fitxis al final depens que la pilota entri. Si mai passés això, reaccionaríem de la millor manera possible. No seria cap terrabastall, ni la gent vindria plorant el dia següent. Sens dubte que seria un gran dolor, perquè ningú ho vol, i és molt millor estar a l’ACB que no pas a la LEB Or, però l’important seria mantenir tot això que hem muntat, el sentiment aquest de bàsquet. 

El seu compromís amb el Bàsquet Girona té data de caducitat?

No funciono així, jo. No puc dir-li que el 2035 no em sentiré així. El sentiment que tinc cap a Girona m’acompanyarà sempre... fins que ja no hi sigui.

Em va sorprendre, en l’entrevista que li van fer a RAC-1, que digués que molta gent li pregunta si li sap greu que el Girona de futbol vagi tan bé. Qui són, aquesta gent?

M’ho diuen altres presidents, per exemple. Potser és per una mentalitat de veure les coses negatives... jo sempre ho veig tot en positiu i en aquesta situació, hi ha moltes més coses positives que no pas negatives. Hi ha gent que va a les dues coses, a bàsquet i a futbol, i també a l’Uni o a l’hoquei. I a més formo part del Consell Assessor del futbol. Hem de construir i crear aliances, més que pensar que ens estan perjudicant. Que al futbol els vagi molt bé, i a la resta d’equips de Girona també. He anat varies vegades a Montilivi, l’últim cop, el dia del Rayo de Copa del Rei.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona