Carles Ruf: «A Girona és molt difícil entrar-hi i molt dolorós haver-se’n d’anar»

«A partir de demà, queda prohibit fer fressa més tard de les onze». Amb tota la il·lusió del món, Carles Ruf (Barcelona, 1969) acabava d’aterrar al Valvi procedent de la Penya i s’havia comprat una guitarra i un llibre per aprendre-la a tocar. Tenia 23 anys, era la primera vegada que sortia de casa i, des d’un àtic de la Ronda Ferran Puig, cercava distreure’s i no enyorar-se. «Al principi ho feia molt malament, ho reconec i entenc el veí. L’endemà mateix em vaig comprar una sordina per no molestar tant». De pare mig alemany mig espanyol i de mare finlandesa, Ruf va defensar quatre temporades la samarreta del Valvi en les quals va viure-hi de tot. Des d’uns vuitens de final del play-off pel títol contra el Madrid a dues salvacions agòniques en el play-out contra Osca i Breogán. Tot plegat mentre estudiava empresarials i s’enamorava, a poc a poc, d’una ciutat que va veure créixer. «A Girona és molt difícil entrar-hi i alhora molt dolorós anar-se’n», etziba Ruf a qui una greu lesió de genoll va serrar de cop la seva trajectòria al Valvi. Breogán, Queluz, Lleida, Manresa i Aracena van ser els següents destins del pivot (2.05 metres). «Sóc cosmopolita. Parlo cinc llengües i em sento d’arreu on he estat», diu Ruf que confessa que «de gironí» li ha quedat acabar la primera persona del present amb t final. «Arribut, te trucut, menjut...», diu tot rient.

«Vaig jugar el meu darrer partit un 24 de maig i l’1 de juny ja treballava», revela Ruf que va endinsar-se al món laboral al sector comercial de la química i al tractament d’aigües per a la construcció piscines. Des de llavors, des de la distància, mai ha deixat el bàsquet. De fet, escriure i parlar-ne a través de webs i pòdcasts de ràdio és una de les seves aficions. Com la música, que sempre, i encara ara, l’ha acompanyat durant la seva vida. Tant és així que col·labora amb Conde Drácula i Chamizo i va treure dos discs amb Gran Manel. A part de la guitarra, l’harmònica és la seva altra arma secreta. «Si em criden per tocar, hi vaig i m’ho passo molt bé», diu mentre recorda que en la seva etapa a Girona seguia molt el grup saltenc Barri Baix. Entre el bàsquet i la música també té temps per fer conferències i per a la política municipal on treballa pel barri de les Corts com a membre del Partit Popular. «No vull cap càrrec», destaca mentre subratlla la seva «admiració» per la gironina Concepció Veray. Lluny de l’estrès, Ruf revela que ara viu la vida «amb calma, però amb saviesa», afegeix. 

Ruf va viure la darrera temporada a Palau-Sacosta i l’estrena de Fontajau. «Encara recordo l’olor de fusta. Era espectacular. La gent estava engrescadíssima». Va fer bona pinya amb Pardo, Heras, Rosa, Ribas, Puig i també Dusko Ivanovic, que després seria ajudant de l’entrenador Quim Costa. «Era el meu company d’habitació. Rere aquesta aparença de sargent de ferro que té, s’hi amaga una persona molt afectuosa que es desviu pels seus», confessa. Menció especial per a Reggie Slater i, sobretot, Michael Curry. «Era un fora de sèrie. A més a més, pencava i jugava per l’equip, cosa que costava els americans. Després va fer una gran carrera a la NBA». 

Ruf només té paraules d’elogi cap al president del club, Joaquim Vidal. «És una persona excepcional. Mai va fer cap mala cara encara que perdéssim. Era el mecenes del Valvi i un gran home de negocis que mai estirava més el braç que la màniga. Tot al contrari que els d’Akasvayu. Sabia molt bé que el Valvi no era el Zara», diu el barceloní, que admet que el caràcter familiar del CB Girona feia que no es veiés «on acabava el club i començava l’empresa».

«Kalle, Carlos o Carles, m’és igual. Sóc la mateixa persona», diu l’expivot que de ben petit idolatrava Larry Bird i Fernando Martín. I Ruf? Era un ídol per la mainada de Badalona i Girona? «Si ho he estat, que no ho sé, ja ha valgut la pena. Més que pel joc, pels valors. Em van oferir esteroides i anabolitzants i em sento orgullós de no haver agafat cap drecera per guanyar més diners. El meu pare era entrenador d’atletisme i a casa havia sentit moltes històries de Rússia, la RD Alemanya i altres llocs on alguns esportistes morien joves a conseqüència d’infarts, atacs de feridura o càncers provocats pel dopatge. I molts, després, queien al món de la droga», se sincera.