«A la mínima que vegi que puc, no descarto competir en un Mundial Màster»

Auna de les capitals mundials del ciclisme com Girona no podien faltar-hi referents que han marcat una època en la història d’aquest esport. Encara que no sigui amb la modalitat més popular en aquestes contrades, José Antonio Escuredo pot presumir d’estar en el selecte grup d’esportistes gironins que són medallistes olímpics. Nascut a Sant Gregori, en un dels paradisos pels amants de la BTT i el Gravel, de seguida va tenir clar que estava destinat a ser esportista, però va tenir més dubtes entre decantar-se per una pilota de bàsquet o per una bicicleta quan es va immergir en aquest segon esport. «Tenia moltes facilitats pel mon de l’esport. Vaig jugar a bàsquet molts anys, feia atletisme i la veritat es que tots els esports m’agradaven bastant. Durant un any vaig combinar bàsquet amb ciclisme. Llavors em vaig haver de decantar, i per un tema bàsicament d’alçada em vaig decidir pel ciclisme», explica Escuredo.

Presa aquesta decisió, el gironí va haver de triar entre carretera i pista després d’uns anys de combinar les dues modalitats. Les seves habilitats -destacava per la velocitat a l’esprint- el van portar a decantar-se per la segona, poc estesa a Espanya, fins a tal punt que no va poder exprimir tot el seu potencial fins a partir dels 30 anys, quan des de la Federació Espanyola va rebre el suport necessari per preparar-se en condicions pels campionats. «Em trobava que no hi havia bons preparadors a nivell nacional de velocitat. Aquí no hi ha un tradició molt gran de ciclisme en pista», recorda. A partir d’aquell moment la seva carrera va fer un salt exponencial, guanyant una medalla de plata en els Jocs Olímpics d’Atenes del 2004 i dues més en el Campionat del Món d’aquell mateix any. I tot això, sense oblidar el seu ampli palmarès de Campionats d’Espanya en diferents modalitats.

Als 34 anys, el fàcil és pensar que un esportista ja ha passat el seu pic de forma i que comença l’etapa de declivi que l’acabarà portant a la retirada. Però el seu cas és ben diferent. «Jo vaig explotar tard per les circumstàncies. Cada vegada estava millor perquè en el seu moment no havia fet les coses ben fetes. A nivell de resultats, el 2004 vaig assolir el pic de rendiment, però en els anys següents vaig estar al mateix nivell o inclús millor», comenta Escuredo, que sempre tindrà l’espina clavada de no haver explotat abans. Al seu alt nivell encara, tenia unes grans expectatives posades en els jocs de Pequín de 2008, però una lesió li va impedir participar-hi i també li va acabar ensorrant la carrera. Sense poder competir per una altra medalla, ja no tenia al·licients per continuar competint. El 2009 decideix retirar-se, però no seria encara de forma definitiva perquè el 2011 reapareix guanyant un Campionat d’Espanya de Velocitat, el que seria el número 31 de la seva exitosa carrera.

En realitat, la bicicleta no l’ha acabat penjant mai, perquè va continuar competint en categoria Màster i als seus 54 anys encara té l’ambició d’anar a un Mundial. «A la mínima que vegi que puc, no ho descarto», assegura un Escuredo que es defineix com un «malalt de l’esport». De fet, a dia d’avui compagina les tasques de gerència de la seva empresa familiar de pernil ibèric amb un entrenament diari sagrat i metòdic com si es preparés per una cursa, i també és preparador de joves que porten aquest esport a la sang com ell. Diu que està pràcticament al 100%, amb l’única limitació del seu genoll que, gairebé vuit anys després del greu accident que va patir, encara li dona algun maldecap. Però res a veure, esclar, amb aquell calvari que va patir durant uns dies del maig de 2016 a causa d’un atropellament que sempre ha defensat que va ser intencionat. I no només va ser un cop dur per les seqüeles físiques que li va deixar, sinó també perquè li va impedir lluitar per la fita històrica de tenir medalla olímpica i paralímpica, ja que havia de ser entrenador de Veneçuela en els Jocs Olímpics i d’acompanyar un atleta espanyol en la prova de tàndem dels Paralímpics de Río de Janeiro.

Com a gironí, elogia l’apostade la ciutat pel cicloturisme, però fa una crida a «fer carrils bici de veritat», en el sentit que es pugui garantir una pràctica adequada i segura d’aquest esport. «Només hi pots circular si vas a 10 quilòmetres per hora, de passeig», argumenta. Els altres deures que posa a l’administració gironina és que es faci un velòdrom. «Som l’única província sense. Tenim la fama del ciclisme, però no tenim velòdrom. Això atrauria encara més ciclistes», esgrimeix Escuredo, que a més recorda que seria un entorn segur.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona