«Vam mobilitzar una part de la ciutat que potser ni ens coneixia»

No totes les derrotes fan plorar. «He de reconèixer que la pena per haver perdut ens va durar cinc minuts. Que avui dia em fa ràbia, eh. No t'enganyaré. Em refereixo al fet que ens vam dir 'ei, som un equip fins al final. I saps què? Recordem això que acabem de viure'», explica Carla Dorca (Santa Coloma de Farners, 1992), l'excapitana del Girona d'hoquei patins. Dorca parla de la final de la Copa d'Europa perduda al pavelló de Palau contra el Voltregà l'any 2013. Va ser la segona patacada consecutiva en l'últim partit de la màxima competició europea després de la patida el curs anterior davant del Biesca. Dorca, a Girona, va ser subcampiona d'Europa aquells dos cops. En el fons, però, va guanyar una cosa més important que el títol: una segona família. «Sortint d'aquella pèrdua totes ens en vam anar a tatuar. Tenim un tatuatge de la mosca de Girona, perquè la portàvem a l'equipament, amb el dorsal que lluíem en aquell moment», diu la '3' gironina. «Fins a aquest punt estem unides. Sí, acabàvem de perdre. Però i què? Havíem arribat fins allà quan ningú no donava un duro pel Girona. L'equip, pràcticament, s'havia creat de zero. Però hi havia un vincle tan bonic entre nosaltres que en cap moment ens va enfonsar perdre. Mai ho vam enfocar des de la negativitat».

Impressiona donar una ullada al currículum de Dorca, campiona de gairebé tot amb el Voltregà i la selecció espanyola. Però l'estima d'aquell Girona no es pot quantificar. «Va ser una final molt especial, perquè la jugàvem a casa. El club va apostar fort per nosaltres, assumint la responsabilitat de ser els organitzadors. Ens va venir a veure tanta gent... El pavelló no havia estat mai tan ple, es van posar graderies supletòries a la pista petita i tot. Va ser espectacular, de veritat. I no podíem sortir plorant a donar-los les gràcies. Vam mobilitzar una part de la ciutat que potser ni ens coneixia i el que volíem era agrair que fossin al nostre costat. No em preguntis què vaig menjar per sopar ahir, però tinc ben presents les vivències d'aquells dies». Quaranta-vuit hores abans van llogar una casa a Sant Andreu Salou per concentrar-se i «sentir-nos més professionals». «Sé com vam viure les hores prèvies i les de després. Estàvem motivades al mil per mil. A més, un parell de minuts abans d'entrar a pista, sense nosaltres tenir ni idea, ens van posar un vídeo on familiars i amics ens feien suport. La meva gent era a Plaça Catalunya amb pancartes i jo pensava que en quin moment s'havia fet tot allò (rialles). Encara se'm posa la pell de gallina. És preciós recordar-ho com ho recordo. Va ser un xut d'adrenalina que va provocar que sortíssim a menjar-nos la pista. Llàstima de la derrota, sí, però ho recordaré tota la vida», confessa Dorca, que actualitza la relació afirmant que «tenim un grup de whatsapp i, de fet, aquesta setmana he quedat amb algunes companyes per anar a sopar. Mantenim el contacte, esclar». D'això ningú no en tenia cap dubte.

Un títol més per engrandir la bonica història del Girona d'hoquei patins

Precocitat

La trajectòria esportiva de Dorca sempre va anar molt de pressa. Va començar a Santa Coloma de Farners, el seu poble, «però en la data en què, per ser una dona, ja no podia jugar amb nens i havia de passar a un equip femení», va moure's fins a Girona, jugant al Salt i al Girona. Més endavant no va poder dir que no a una trucada del Voltregà, que «en aquell moment possiblement era el millor club a escala estatal». I amb quinze anys la gironina va explotar: entre club i selecció, set títols en una temporada impressionant. Lliga, Copa d'Espanya, Copa d'Europa i Mundial, com a pals de paller. «Crec que ningú no havia guanyat tants títols com jo en una temporada, en aquell moment. Va ser un boom. Vaig debutar a la selecció sub-19 i l'absoluta, amb tot el que allò implicava. Estava fent primer de batxillerat, estudiant al cotxe mentre els meus pares conduïen. I a l'estiu, al CAR, a entrenar amb les dues categories. Estava encantada, tenia una edat en què em podien proposar el que volguessin. Hi havia un punt d'inconsciència perquè va ser molt precoç. Però a casa em feien tocar de peus a terra. No havia acabat els estudis i eren prioritaris. Al final els havia de demostrar que jo era capaç de tirar-ho tot endavant sempre que aprovés. El joc era aquest», admet.

Després, per fi, va arribar «l'estabilitat». Però Dorca, sense saber-ho, ja havia madurat. «Ho vaig fer abans d'hora, sí», afirma, i continua: «L'esport col·lectiu t'obliga a fer-ho perquè quan has de compartir totes les experiències que hi ha en aquest món, aprens. T'ensenya que lamentar-te no serveix per a res; quan caus, t'has d'aixecar per continuar lluitant perquè tens gent al darrere. És una collita de valors. M'hauré perdut moments que qualsevol altre adolescent té, com sortir de festa o fer viatges improvisats, però no ho he trobat a faltar perquè l'hoquei m'ha donat coses que res em donaria. I ara que les he conegut, estic convençuda que aquestes sí que les trobaria a faltar», opina, contundent, qui es va veure «obligada» a retirar-se a contracor, el 2018, i ara dirigeix l'establiment d'Inditex, Oysho, a Girona. «M'hauria agradat moltíssim viure de l'hoquei, però era impossible i sap greu. Decidir-ho va ser complicat, però ho havia de fer».

Dorca és mare d'una criatura de dinou mesos. Quan en parla, evidentment, li brillen els ulls. «A la meva filla li recomanaré que ho visqui, per descomptat. Jo no canviaria res del que he viscut».

Subscriu-te per seguir llegint