«Motxa» Barceló: «Espero que la meva filla també jugui a hoquei com jo en un futur »

Tenir un palmarès envejable i ser recordat com una llegenda, per la teva qualitat, treball i companyonia, són dos dels objectius que persegueixen molts esportistes al llarg de la seva carrera. Molts es queden pel camí. O els falten els títols, o els valors per ser humils i professionals. Qui pot dir ben alt i clar que ha aconseguit aquestes dues fites és Cristina «Motxa» Barceló (Girona, 1987). Retirada el 2021 de l’hoquei patins professional, plegava amb un registre de trofeus que moltes noies que comencen a patinar voldrien tenir. Sis Copes d’Europa, un Mundial, una Copa Amèrica o cinc lligues per resumir un historial de rècord.

De Palau a tenir el cor blanc-i-blau

Amb Girona al cor, «Motxa» ha clavat arrels profundes a Osona, on encara viu. La carrera de la jugadora no s’entén sense el Voltregà. Catorze anys defensant l’escut dels de Sant Hipòlit, capitana les dues últimes temporades i un reguitzell de trofeus amb les blanc-i-blaves. Això sí, la terra encara tira, reconeix Barceló: «Girona és casa meva, mai dic que soc de Vic (on ara resideix)». Voltregà ha estat sense cap mena de dubte la seva segona llar, on va viure els millors moments i l’etapa més prolífica del club. L’amistat del grup, la passió i la feina ben feta van ser les claus per aixecar qualsevol trofeu que es proposessin: «Pot haver passat força gent, però la base ha estat si fa no fa la mateixa. Érem un grup d’amigues que jugàvem a hoquei per passar-nos bé, però alhora, tot i no ser professionals, sabíem que era com una feina. Ho vam professionalitzar molt sense ser-ho».

L’hoquei és el pal de paller de Sant Hipòlit. Per una persona enamorada d’aquest esport era el millor lloc on anar. Cap de les ofertes per fitxar-la al llarg dels anys podia competir amb l’ambient d’hoquei, assegura «Motxa»: «Vinc de Girona, que potser l’hoquei no ha sigut mai l’esport referent, i menys ara. Al Voltregà, l’hoquei és l’esport del poble, sents que estàs defensant la camiseta i que has de lluitar a mort pels colors. No estàs mai sol, sempre hi ha gent que et fa costat. Moltes vegades quan les cames no et tiren, ells t’animen perquè ho facin. Es respira hoquei». La capitania dels dos últims cursos van ser el reconeixement de l’estima al club, un orgull immens per a la gironina: «Per a mi portar el braçalet és molt significatiu. Vaig arribar al Voltregà de molt jove i em van ensenyar que volen dir portar aquests colors. És molt maco haver estat capitana».

«

Una carrera d’èxits

La trajectòria a Voltregà de «Motxa» està lligada a les sis Copes d’Europa. Ha estat present a tots els èxits continentals. És difícil quedar-se amb algun de totes aquestes Lligues Europees perquè totes tenen els seus records, però Barceló en selecciona tres: «La primera (2008), perquè vam jugar contra un equip professional i que cobrava. Érem un equip molt jove i jugàvem contra gent que s’hi dedicava. Nosaltres estudiàvem. No vius d’això. A més, jo estava lesionada i em van haver d’infiltrar. Amb el pas dels anys he sigut conscient del que vam guanyar aquell dia». La Copa d’Europa del 2013, guanyada a Girona i contra l’HC Girona, també està marcada en la memòria de la «Motxa» perquè «jugava a casa, on he crescut i davant de tots els meus familiars». I l’última, el 2019, també és inesborrable: «És especial per l’equip que érem. Totes érem de Sant Hipòlit, teníem un sentiment totes del Voltregà».

Tot i ser molt llorejada al Voltregà, «Motxa» també va ser capaç de guanyar un títol a les osonenques defensant la camiseta del Salt. Una sorpresa majúscula al Campionat d’Espanya (2003), la competició prèvia abans del naixement de l’OK lliga, que es va decidir als penals: «El Salt és un club molt petit, molt diferent del que era el Voltregà d’aquell moment. Vam tenir una mica de sort perquè en vam emportar el títol als penals. Jo ja coneixia les del Voltregà, era l’equip bo. Vam fer un partit decent i la loteria dels penals ens va somriure».

L’hoquei, sempre present

Amb gairebé tota una vida sobre els patins, l’hoquei no ha deixat mai de formar part de la seva vida. Ara entrena a la base femenina del Voltregà, on també assumeix tasques organitzatives. Continua també com a treballadora social en un centre per persones amb discapacitat física, com ja feia com jugava. A Ca la «Motxa» encara es respira hoquei i només es guarda un desig: «Els meus dos nebots ja juguen hoquei. Espero que la meva filla també jugui a hoquei com jo en un futur».