«Pot ser determinant que l’afició sigui la sisena jugadora a la tornada»

Tècnic assistent de l’Spar Girona. Va viure l’enfonsament de l’Akasvayu i del Sant Josep, però també va capitanejar l’ascens del Bàsquet Girona a l’ACB el 19 de juny de 2022. Ara, amb 42 anys, és l’assistent de Roberto Íñiguez a l’Uni, on va arribar l’estiu passat després de decidir que volia fer camí al bàsquet professional.

L’aposta que va fer a l’estiu de deixar el Bàsquet Girona per anar a l’Uni ha valgut la pena? 

Sí, segur que sí. El Bàsquet Girona és un gran club, i podríem dir que amb l’Uni som com germans. Poder estar a casa vivint aquesta experiència és positiu per a mi: l’experiència internacional, perquè jugar a Europa és una cosa que no havia fet, l’afrontar doble competició, que és molt exigent, la gestió d’entrades i sortides de jugadores, el canvi d’entrenador, encara que aquestes coses mai no són agradables... viure això en una sola temporada a mi em fa millor entrenador i em fa créixer. Personalment i professionalment. També hi ha el tema de l’idioma, aquí necessites l’anglès sí o sí, és obligatori.

Vostè havia decidit intentar ser un entrenador professional de bàsquet.

Correcte. Jo ja feia un any que tenia aquesta idea, de fet des que vam pujar a l’ACB amb el Bàsquet Girona. Allà vaig decidir deixar l’escola (era mestre d’educació física) per centrar-me en això. La temporada passada vaig ser el responsable de l’àrea metodològica de la base del club i aquest estiu volia veure quines opcions hi podien haver. Estava disposat i parlat familiarment de moure’m, si arribava el cas, o almenys valorar-ho. Treballant amb la Laia (Palau) per la part femenina de la base vam tenir una bona entesa, també amb la Laura (Antoja), que va creure que podria ajudar, i va sortir l’oportunitat de venir a l’Uni d’assistent al primer equip.

On es veia, a un equip LEB?

La idea era poder tenir una oportunitat a les lligues que coneixia, LEB Or o LEB Plata, o poder fer d’ajudant, com estic fent ara, en un staff d’un equip masculí de primera nivell. 

Què li va fer despertar aquestes ganes de provar-ho, de mirar de ser tècnic professional?

La majoria de la meva trajectòria he anat tastant l’elit en comptagotes. En l’època de LEB Or amb Ricard Casas o Tabak al Sant Josep, ja se’m va despertar una mica aquesta idea, però el club, com havia passat amb l’Akasvayu, també se’n va anar en orris. Després vaig estar uns anys al GEiEG i per a mi va ser com oblidar una mica aquesta idea, a més va créixer la família. El que em va tornar a despertar va ser dir ‘ostres, he estat al capdavant d’un equip de LEB Or, amb en Marc Gasol, hem fet una feina brutal pujant a l’ACB i vull seguir creixent’. Per a mi era una motivació molt gran.

Ara que ja ha passat un temps ja en podem parlar: li va saber greu que el Bàsquet Girona no comptes amb vostè per al primer equip després de l’ascens?

Hi ha haver un punt de decepció, de no tenir l’oportunitat de seguir amb una cosa xula. Però he après que al final les decisions depenen de moltes circumstàncies. No m’hi vaig parar massa a pensar. Al seu moment vaig passar el meu procés de decepció i desencant i el que vaig intentar va ser seguir aprenent i creixent. Al final allò m’ha portat on soc ara. No havia de ser.

S’entrena diferent un equip masculí que un de femení?

Hi ha matisos. A nivell de tracte potser en el bàsquet masculí no has de donar tantes explicacions, aquí en el bàsquet femení és important el discurs i el tracte personal. Però és bastant similar.

El Bàsquet Girona i l’Uni són molt diferents?

Sí. A nivell estructural és on he notat la gran diferència. A l’Uni hi ha gent treballant en totes les àrees però sembla fa la sensació que falta alguna mà. Al Bàsquet Girona, fins i tot entrenant amb júniors, en els viatges... a nivell estructural tot és diferent. Aquí tots ens hem de multiplicar una mica. Això fa que sigui vital tenir una bona comunicació entre nosaltres.

I les aficions? Hi ha diferències?

Hi ha punts en comú, però potser percebo l’afició de l’Uni com més apassionada. Més a sobre de l’arbitratge, molt pendent de la pista... La gent de l’Uni dona tot el suport a l’equip, a la institució, a les jugadores, de manera incondicional. 

Troba a faltar les classes i els seus alumnes?

En determinats dies complicats, en aquest nostre món, potser dius ‘on m’he posat’. Ensenyar m’agrada, tant fent de mestre d’educació física com quan he fet cursos o alguna xerrada. M’agrada aquesta vessant, estar al davant d’un grup i aprendre i discutir coses... però ho trobo a faltar poc.

Qui imposa més, a l’hora d’entendre-s’hi, Marc Gasol o Laia Palau?

Potser la paraula no és imposar. Sempre que parles amb en Marc o la Laia ets conscient de tot el que han viscut i guanyat. Però jo no soc massa mitòman i he intentat tractar-los sempre amb la màxima naturalitat. Per les dues bandes. Tots dos son superexigents i competitius, gent que ha guanyat molt.

Com està l’equip abans d’anar a Turquia?

Veig l’equip molt concentrat. A València no vam competir com hauríem volgut, però aquell partit era difícil per les circumstàncies que hi havia. Veig el focus posat al dia a dia, amb l’objectiu de treure el màxim rendiment individual de cada jugadora per posar-lo a benefici del col·lectiu.  

Havia viscut una temporada amb tants entrebancs en forma de lesions o canvis?

Jo personalment no. Però és veritat que sempre passen moltes coses en un equip professional. L’any de LEB Or vam començar una sèrie de jugadors, però molts van marxar, la lesió de Jawara va marcar el futur d’en Carles (Marco)... el dia a dia sempre és molt intens. Clar que he al·lucinat una mica, que ens passin tantes coses acumulades, però un aprenentatge que m’emporto és que no es pot mirar enrere. Fa 10 dies teníem Gardner aquí al 100% i ara ja no hi és, ha marxat als EUA i ja s’ha operat. És una bola que si t’atures a pensar, t’esclafa.

Eliminat el Galatasaray, l’Uni és el favorit a l’Eurocup?

Jo crec que no. Som un dels quatre equips que queden en competició. Ens hem guanyat el dret a ser-hi. El Besiktas és un bloc molt complert, té moltes armes. Ara la cosa és juguem el primer partit a fora, ens hem d’enfocar en això, que serà complicat tornar a guanyar allà i que és una eliminatòria de 80 minuts. 

La tornada a casa és un roc a la faixa?

Ens pot donar certa seguretat sempre i quan fem la feina a fora. Montpeller ja ho va patir, va fer-ho malament a la pista del Besiktas i ho va arrossegar tota l’eliminatòria de quarts. Fontajau sempre respon, ho vam veure contra el Galatasaray, va ser impressionant. Que la nostra gent ens pugui donar suport i ser la sisena jugadora en la tornada pot ser determinant.

Què ha après de Roberto Íñiguez?

És un entrenador que té una escolta oberta molt gran. I aquesta escolta la fa servir en benefici de l’equip i del rendiment. Pots parlar amb ell d’alguna cosa i és capaç de donar-li la volta i que en un moment determinat li serveixi per parlar amb les jugadores. Aquesta capacitat d’anàlisi m’agrada. I això després ho sap posar on toca i quan toca.

S’ha parat a pensar que l’entrenador de l’ascens del Girona a l’ACB, ara pot guanyar títols amb l’Uni?

No hi penso massa, la veritat. La gran experiència de pujar a l’ACB, tot allò que vam viure tant intensament, em va donar també una contra balança interessant: que tot és molt efímer. Qualsevol victòria o gran resultat, si es dona, el celebrarem i estarem molt contents, però al dia següent hauré d’estar pensant en entrenar o veure què faig. De tot se n’aprèn.

Subscriu-te per seguir llegint