QUÈ SE N'HA FET DE...? LA VIDA LLUNY DELS FOCUS DE PROTAGONISTES HISTÒRICS DE L'ESPORT GIRONÍ

José Ramírez: «Tito Vilanova em preguntava sovint ‘què hi fots tu a Tercera?’"

Exfutbolista de Bisbalenc, Banyoles, Girona, Palafrugell, Figueres, Terrassa i Flaçà

José Ramírez, de 46 anys, viu i treballa a Celrà

José Ramírez, de 46 anys, viu i treballa a Celrà / Aniol Resclosa

Marc Brugués

Marc Brugués

Era l’estiu del 1998. Tenia amb prou feines dinou anys i José Ramírez (La Bisbal d’Empordà, 1977) venia de fer dues temporades magnífiques a Tercera amb el Banyoles. Tant, que li havia sorgit l’oportunitat d’anar a provar amb el Lokeren de la Primera Divisió de Bèlgica. No va desentonar gens i es va entendre bé amb el millor jugador de l’equip, el jove i, encara desconegut davanter txec, Jan Koller. «La remena bé aquest noi nou», va mig entendre Ramírez d’un Koller després faria carrera al màxim nivell europeu amb el Borussia Dortmund, Mònaco i la selecció. Una petita lesió al menisc va fer desistir el Lokeren de fitxar un Ramírez que tornaria a terres gironines per fitxar pel Figueres, a Segona B. Qui sap si hauria fet un bon tàndem amb Koller... «Sempre m’han dit que tenia qualitat per haver jugat més amunt. Potser sí, però les lesions...». Ai, les lesions. El tren de l’elit li va passar uns quants cops per davant però entre les lesions i altres circumstàncies, no hi va poder pujar mai. 

Jose Ramírez celebra un gol amb el Figueres amb Gómez el curs 2004-05

Jose Ramírez celebra un gol amb el Figueres amb Gómez el curs 2004-05 / Diari de Girona

A Figueres, després d’uns primers mesos de competició enlluernadors va començar a sentir cants de sirena. «Em deien que em volien els filials del Barça, l’Espanyol i també el Madrid». Tampoc. Maleïdes lesions. Una febrada fortíssima va acabar amb el bisbalenc ingressat a l’hospital per culpa d’una pleura pulmonar que li va fer perdre catorze quilos i el va tenir nou mesos de baixa i, ja la temporada següent, es va trencar els lligaments del genoll només començar. Com si hagués trepitjat una bona tifa, la ratxa s’allargaria el curs següent amb una ciàtica que el va tenir fora de combat uns quants mesos més. Semblava que les portes del futbol professional se li tancaven.

A partir d’aquí, li va tocar tornar a començar. El Figueres el va cedir a Tercera, al Girona (2000-01)on va tornar-se a sentir jugador abans que Domènec Torrent el convencés per fitxar pel Palafrugell (2001), també a Tercera. Allà es veuria altre cop la versió deliciosa de Ramírez, aquell jugador ràpid i potent, que marcava diferències i feia màgia amb la pilota als peus. Va ser a Palafrugell on, l'entrenador Tito Vilanova va al·lucinar. «Què hi fots tu a Tercera?», li preguntava sovint en un any que va acabar amb descens a Primera Catalana. El tècnic va signar pel Figueres com a director esportiu (2004) i no va dubtar ni un moment a endur-se Ramírez i el seu germà Òscar -«jo sóc el més bo de tots tres»- altre cop a Vilatenim, malgrat les reticències d’alguns directius arran del seu historial mèdic.

Ramírez celebra un gol de falta al Barça C amb el Palafrugell (2003-04)

Ramírez celebra un gol de falta al Barça C amb el Palafrugell (2003-04) / Diari de Girona

Amb 27 anys, la carrera de Ramírez va anar cap amunt. S’entenia de meravella amb Jito i Nacho del Moral en un equip fet per pujar a Segona A. El curs següent, amb una plantilla ben modesta sense tants noms i entrenada per Miquel Olmo, el Figueres no va patir. «Ningú donava un duro per nosaltres i a la primera volta érem líders». L’etapa a Figueres s’acabaria i després d’intentar ajudar, sense èxit, el Girona el juny del 2006 en el play-off a Segona B contra el Maonès i l’Eldenc, Tito Vilanova el va reclamar pel Terrassa. No hi va haver play-off ni ascens a Segona A. S’escapava un altre tren a l’elit. O dos de cop, perquè al final d’aquell curs, al juny del 2007, Tito Vilanova deixava la direcció esportiva del Terrassa per incorporar-se al cos tècnic de Pep Guardiola al Barça B. «Ho tenia fet per anar-se’n a entrenar el Poli Ejido a Segona A i teníem emparaulat el meu fitxatge. No va poder ser».

Ramírez, en acció amb el Banyoles (1997-98)

Ramírez, en acció amb el Banyoles (1997-98) / Diari de Girona

Ramírez es va quedar a Terrassa on seria capità i li tocaria viure el capítol més delicat de la seva carrera quan, després de cinc mesos sense cobrar, la plantilla va decidir tancar-se al vestidor per protestar. «Va ser molt dur perquè feia molt poc que havia estat pare. Hi havia molts companys que no podien pagar-se el pis o d’altres d’estrangers a qui només els donaven aigua i arròs». Ramírez va estar-se quinze dies tancat al vestidor de l’Olímpic on va conèixer la humanitat del delegat Pepe Mármol i rebre tot el suport de l’afició. «Ens portaven de tot. Que si una tongada de macarrons, que si menús d’un restaurant, pernil, cerveses...Al final, Miquel Olmo ens va avisar que ens estàvem engreixant i tot!», recorda. 

Ramírez, en un partit en la seva primera etapa al Girona el 2001

Ramírez, en un partit en la seva primera etapa al Girona el 2001 / Diari de Girona

Després de l’etapa a Terrassa, va tornar al Bisbalenc, on havia començat de ben petit fent de porter, i encara va tenir corda per acabar la carrera al Flaçà, a Quarta Catalana i al costat de casa, a Celrà, on viu i treballa. Ha canviat la gespa per l’empresa de productes químics, Medichem. «Estic al magatzem formant-me com a coordinador. Hi faig un xic de tot,  comandes, descarrego camions, cisternes...». Abans havia treballat en una fruiteria i de viatjant d’aigua. El futbol no l’ha aparcat del tot perquè entrena un juvenil del Flaçà. Als nanos sempre els explica que va jugar contra Leo Messi. «Era un Barça B-Figueres i ell feia el que volia amb en Migue per la banda. Tip de córrer enrere per ajudar-lo en la cobertura, li vaig clavar una segada monumental. Tothom es va esverar...‘Què fas, boig?’ em deien. Ell es va aixecar com si res. Com ha fet sempre».