«Ser del Bordils és el que ens diferencia dels altres»

L'amor, a Bordils, apareix de manera natural. «Aquí som una família. El club ens dona suport, tenim tot el que necessitem dins les nostres possibilitats. I nosaltres estem implicades. Existeix un sentiment de pertinença intern que ens deixa clar que formem part d'alguna cosa. I aquesta cosa ens agrada molt, per això li dediquem les hores que facin falta. De fet, fa anys que no sabem les hores que fem», explica Anna Céspedes (Bordils, 1994), capitana de l'equip de voleibol, que complirà una dècada a Primera Divisió Nacional després de certificar una nova permanència.

«Som d'un poble de 1.700 habitants. Som del club, som del Bordils. Això és el que ens diferencia dels altres», defensa la gironina, que va començar a estimar aquest esport des de ben petita. Ja no se n'ha separat mai més. «La dita és certa: a Bordils les noies fan vòlei i els nois, handbol. Jo tindria uns sis o set anys quan vaig iniciar-me, però en cap moment ningú no m'ho va haver de dir. Ja tenia clar que hi jugaria, perquè aquí és el que es fa. Tots i totes ho tenim interioritzat».

El que no s'esperava, de cap manera, era ser protagonista del creixement d'una entitat fundada el 1992 i que el curs vinent bufarà el pastís d'aniversari dels 200 partits a Nacional. Perquè Céspedes ja formava part de la plantilla de l'ascens del 2015. Per tant, ha viscut tot el camí. No és l'única, també ho han fet la Xènia Combis i la Mireia Mitjà. «No ens ho imaginàvem, perquè pujar va ser molt complicat. Recordo anar perdent 2-0 un partit al millor de tres, a camp rival, i remuntar-lo. Va ser una gesta molt heavy. Si ser a les fases finals ja era una passada, anar guanyant i guanyant i guanyant va ser indescriptible. Perquè no s'havia aconseguit mai», resumeix. Allò que havia fet, i continua fent, el Bordils, és inèdit.

«Compartir una vida»

Perquè a la dificultat esportiva que de per si hi ha a cada modalitat, cal afegir que al municipi bordilenc amb prou feines hi ha fitxatges de fora de Girona. «A menys que algú vingui a estudiar», matisa Céspedes, que desenvolupa les claus de l'entitat verd-i-blanca. «Gairebé totes ens vam incorporar al club com a prebenjamines i hem nascut aquí, en aquests carrers. És molt guai, perquè creixem juntes en tots els sentits. Com a esportistes i com a persones. Que és fotut sortir a les vuit del matí un dissabte i tornar a les tres de la matinada? O invertir el cap de setmana sencer quan entre setmana ja tenim les nostres feines i estudis? Sí, són molts sacrificis, però si posem les coses en una balança, sentim que ens dona més del que ens treu. I ho fem al costat de les nostres amigues, amb qui estem compartint una vida. Té un valor inexplicable».

També entrenadora, Céspedes presumeix de les generacions que venen al darrere. Aquest 2024, hi ha més jugadores de voleibol que mai, a Bordils. En total, 106, distribuïdes en deu equips. La capitana, però, no passa per moments fàcils a escala personal. Fa poc va ser operada per tercer cop, després de patir la famosa triada. «El metge em diu que ho deixi, que em retiri d'una vegada. Però em nego, ara com ara. Seré jo qui ho decideixi. Perquè encara mantinc el cuquet». I com es fa, això? «No ho tinc clar (riu). Però asseguro que el mantinc. Suposo que pel fet de passar-ho tan bé, de veure com s'omple el pavelló i de comprovar com les petites se'ns apropen perquè de grans volen viure el que nosaltres vivim». El Bordils és més que un club.

Subscriu-te per seguir llegint