Àlex Fernández: «Si la gent diu que faig una vida estranya, vol dir que vaig pel bon camí»

Quan sent una pilota no pot evitar que, primer, la mirada i, després, les cames se n’hi vagin directament. És inevitable. Són molts anys jugant a futbol els que es va passar Àlex Fernández (Girona, 1974). Des dels ben petit que va començar a la Salle fins als 31 que es va retirar amb 310 partits de professional entre Palamós, Espanyol, Lleida, Elx, Osasuna i Xerez. Des de fa temps però, la seva vida ha canviat. El futbol només l’hi posa el seu fill Pep, de setze anys, que juga al Figueres i a qui segueix cada cap de setmana. A partir d’aquí, el lligam amb el futbol s’acaba. «Sóc cinturó negre de karate i marró d’aikido. M’he format en teràpia cràneo-sacral i també he après un xic el llenguatge dels cavalls». Aquesta és la nova vida d’Àlex Fernández, que té cura dels seus cavalls i és feliç «fent de pare» d’en Pep, l’Abril i la Sira en un marc natural de pau i tranquil·litat entre Verges i les Olives mentre fa «moltes coses» que l’ajuden a «conèixer-se». Al terreny s’hi ha construït una cúpula on hi organitza tota mena de tallers artístics: cant, dansa, ioga... a més a més d’estades de karate. «Tot el que sigui nutritiu per l’ànima és benvingut». Canta l’Àlex? «M’agrada, sí. Vaig fer alguns intents de tocar la bateria, però no he tingut prou consistència ni continuïtat. Cantar és bo perquè és sanador i deixa com nou». Sense la cabellera roquera que duia als anys noranta, el gironí es considera «mestre de res i deixeble de tot». «Ahir vaig fer llenya. Avui m’he aixecat, he recollit unes miques de fems, faig exercici, munto a cavall i també jugo molt a tennis. Mai em pregunto per què el cap de setmana dura tan poc», reflexiona el gironí, que és conscient que al poble saben que és un exfutbolista professional. «Sóc molt inquiet. Si la gent es pensa que faig una vida estranya, és bon senyal i vol dir que vaig pel bon camí. Per mi, és estranya la vida que fan moltes persones».

Format a cavall de la Salle, Vilobí i Damm, el Palamós li va donar la primera oportunitat al futbol professional. Era a Segona A i amb 18 anys, Àlex Fernández començava a deixar petja a l’elit amb el seu joc i molts gols de xuts de llarga distància, una de les seves especialitats. «A Pamplona diuen que no ha arribat ningú que xuti tan bé les faltes com jo», recorda. Dos anys excel·lents amb el Palamós van fer que els filials del Barça i del Madrid truquessin a la seva porta. «El meu fill se’n fa creus i sempre em pregunta ‘com pot ser que els diguessis que no?’». Àlex va triar l’Espanyol perquè volia jugar a Primera. Allà va topar amb l’onze titular blindat d’un José Antonio Camacho que no li va donar prou oportunitats. Dues cessions a Lleida i Elx van precedir el fitxatge per l’Osasuna. «Vaig connectar de seguida amb el club, el vestidor, la gent i la ciutat. És on he estat més feliç». De fet, el mes passat encara hi va ser per celebrar els cinquanta anys amb la colla que hi va fer a través dels seus excompanys al Palamós, els navarresos Dani i Roberto Martínez. «Vaig fer amics molt macos que encara mantinc. A Pamplona, el jugador de l’Osasuna és com de la família», confessa Àlex que ha tingut a casa de convidats Patxi Puñal o Alfredo Sánchez, entre altres. 

A Pamplona ho tenia tot però una oferta irrebutjable de l’Espanyol per repatriar-lo va acabar amb Àlex tornant a Catalunya. «Encara em pregunto per què. Sí que tenia una espineta clavada amb l’Espanyol perquè no havia jugat tant com hauria volgut. No va ser com a Pamplona, però va ser una bona etapa i vam entrar a la UEFA amb Lotina». El tècnic basc, a l’Osasuna i a l’Espanyol, és qui «més rendiment» ha tret al gironí. «Teníem una relació d’amor-odi. Sempre he tingut enganxades amb els meus superiors. És el meu tarannà, discutir la llei va amb mi (riu)». Confessa que un cop a Pamplona van haver-lo de separar del tècnic Enrique Martín Monreal. «Sóc de sang calenta». 

Al 2005, tancada la segona etapa a l’Espanyol, tenia la intenció de tastar el futbol anglès. No va poder ser i va decidir viure una experiència a Andalusia amb el Xerez. «Al cap d’una setmana em va trucar el Getafe, de Primera, però ja no podia desdir-me’n». Va ser el darrer capítol professional de l’Àlex futbolista. «Ja tenia altres inquietuds. Havia de ser pare i vaig decidir retirar-me amb 31 anys». Això sí, va tenir temps d’escoltar, agrair i refusar amablement l’oferta que li van fer Josep Gusó i Javi Salamero per fitxar pel Girona, que era a Tercera. Mirant enrere, li queda una petita recança. «Estic orgullós de la meva carrera i m’ho vaig passar molt bé. Ara bé, per les condicions que tenia, podia haver fet alguna cosa més. Amb l’Espanyol vam fer coses maques i no vull que s’ho prenguin malament, però amb la sinceritat que et dóna el temps i no haver de demostrar res, puc dir que tenia condicions per haver estat en algun club més gran».