"Vaig ser un privilegiat anant al CAR, no m'havia de preocupar per res"

Sovint de les complexitats en sorgeixen oportunitats, i aquest és el cas de Moisès Campeny, llançador de martell gironí que va triomfar en una disciplina molt poc estesa arreu de Catalunya i de l’estat espanyol. De Riudellots de la Selva (1979), Campeny explica que en la seva època no eren suficients nens per fer equips de futbol, i això va obligar a cadascú a emprendre el seu propi camí en l’esport o la disciplina que se sentís més a gust. En el seu cas, es va decantar per les proves de llançament arran d’un gran resultat en uns Campionats d’Espanya amb només 14 anys. I a partir d’aquí, tot va venir rodat. 

Amb 15 anys, obté una beca per entrar al CAR de Sant Cugat, el que li permet fer un gran salt en la seva carrera. Allà combina el salt de llançament amb el de martell, però finalment s’acaba especialitzant en aquesta última disciplina per les seves condicions físiques. «Jo era més explosiu i amb un treball de musculació vaig anar guanyant pes i volum, però no el suficient per fer llançament de pes», comenta.

Vist en perspectiva, el riudellotenc assegura que va tenir una gran sort podent anar al CAR. «Tot està enfocat a augmentar el nivell dels esportistes. Allà no t’havies de preocupar de gairebé res de la vida quotidiana. Sempre dic que vaig ser un privilegiat per anar al CAR», assenyala Campeny, que fora d’aquestes instal·lacions hauria tingut molts problemes per formar-se adequadament. «Hi ha clubs aquí a Girona que no tenen zona de llançament», lamenta. I és que la realitat és que, sense les seves facilitats, és molt difícil que sorgeixin noves «estrelles» en una disciplina minoritària com aquesta. «Quan hi ha olimpíades és el que la gent es mira, però la resta de l’any no interessa», sentencia Campeny amb un to frustrat.

El seu cas, doncs, es pot considerar bastant excepcional. La ràpida progressió el porta a competir en categoria absoluta quan per edat encara estava en època formativa, i als 19 anys ja bat un rècord d’Espanya absolut, després d’haver fet el mateix en les diferents categories. Seria l’inici d’una carrera brillant en que arribaria a guanyar deu campionats d’Espanya consecutius i tres medalles en els campionats iberoamericans de 2002. Només es va quedar amb l’espineta de no poder participar en caps Jocs Olímpics tot i que va ser preselccionat pels de 2004. «Costava molt anar a tot arreu», admet Campeny, que a més va patir una lesió a la clavícula aquell mateix any que el va privar del somni olímpic.

Pitjor va ser la lesió als genolls de 2008 que el va obligar a operar-se. «Em feien infiltracions per intentar aguantar el dolor», explica el de Riudellots, que a partir d’aquest moment ja no va poder tornar a competir al nivell dels anys anteriors. A banda, Campeny havia entrat al cos de Mossos d’Esquadra i això li donava una estabilitat econòmica que el va portar a prioritzar la feina per sobre de la dedicació esportiva. Es va retirar formalment l’any 2013 al Barça, el club on va jugar els últims anys de la seva trajectòria. A la pràctica, però, encara competeix de manera ocasional per ajudar clubs a aconseguir els seus objectius «Jo tenia més ganes que les nenes em veiessin competir que res més», comenta Campeny. 

Avui, però, el seu dia a dia passa per les investigacions d’accidents mortals a l’àrea de Trànsit dels Mossos. Campeny es mostra satisfet amb la seva seva feina, tot i el rerefons sempre dolorós que hi ha darrere de la seva tasca, i assegura que està en un moment molt dolç de la seva vida. Està casat i té dues filles de 12 i 10 anys, la Bruna i l’Ona, de les quals parla amb una alegria que no fa més que corroborar el moment de plenitud que viu. «No tinc preocupacions», subratlla. En el seu temps lliure també té temps per gaudir de la bicicleta de muntanya. I especifica que només practica aquesta especialitat «perquè veig el que passa a les carreteres».